El 27-S posa a prova les diferents terceres vies

BarcelonaUna de les incògnites que s’han de resoldre el 27-S és la força de l’anomenada tercera via, és a dir, l’opció d’intentar obrir un procés negociador amb Espanya no per constituir un altre estat sinó per trobar-hi un encaix millor. En realitat, però, sota l’epígraf de tercera via s’aixopluguen posicions molt diverses que només tenen dues coses en comú: el rebuig a la independència i la crítica al PP. Això permet que persones tan aparentment distants com l’ex secretari general de CCOO de Catalunya José Luis López Bulla i l’advocat Antonio Garrigues Walker es puguin reivindicar com a membres d’aquest corrent tan transversal o més que l’independentisme. I així com els partidaris de l’estat propi van en dues llistes i l’unionisme pur i dur en dues, el terceraviisme, encara més divers i multicolor, es presenta a través de tres candidatures: dues d’ordre, com Unió i el PSC, i una de ruptura, com Catalunya Sí que es Pot.

La principal dificultat que tenen aquests partits és fer-se un forat en un escenari de polarització entre el sí i el no a la independència. Per això, una de les poques oportunitats que tenen de guanyar quota mediàtica i marcar agenda és exhibir suports de la resta de l’Estat a les seves tesis. D’aquí la importància que es va donar al suposat pronunciament de Felipe González a La Vanguardia a favor de reconèixer Catalunya com a nació a la Constitució. I d’aquí també l’astorament i la consternació provocats a les files de la tercera via pel conflicte obert entre l’expresident i el rotatiu més identificat amb els seus posicionaments. I encara més si tenim en compte que la postura actual del PSOE de Pedro Sánchez, que defensa un difús reconeixement de la “singularitat” catalana, contrasta amb la de José Luis Rodríguez Zapatero, que tal com recordava ahir Miquel Iceta es va atrevir a dir el 2004 al Senat que el concepte de nació era “discutible i discutit” (tot i que el 2011 va rebutjar aquelles declaracions seves en una entrevista radiofònica).

Iglesias no concreta

Davant la giragonsa de González, que castiga el pedigrí federalista del PSC, ahir el líder de Podem Pablo Iglesias tenia una oportunitat d’or a Rubí per marcar distàncies i fer un pas més en el reconeixement de Catalunya o fins i tot comprometre’s amb un referèndum. Però no va anar més enllà de citar un difús suport al “dret a decidir” sense cap concreció. Des de la candidatura de Rabell s’espera que Iglesias faci el pas al llarg de la campanya.

Però si la tercera via d’ordre té algun punt fort és el de la capacitat de mobilitzar membres de les elits econòmiques i d’intel·lectuals per produir manifestos i posar en marxa plataformes o associacions a favor del diàleg amb Espanya. Ahir mateix es va presentar l’última, Catalans pel Seny, una entitat situada a l’òrbita d’Unió i que ocupa l’espai de centredretaterceraviista. Els seus impulsors són l’empresari Joan Corominas i l’advocat Ignacio López-Balcells. Corominas va explicar ahir que els seus dos eixos són demanar diàleg i rebutjar la DUI, i va considerar que hi havia un problema de “química” entre Rajoy i Mas, i que per això cal canviar d’interlocutors. L’entitat prepara un acte per al dia 16 en què donarà a conèixer més noms de “figures destacades” que hi donen suport.

Federalistes d’Esquerres

Per la banda de l’esquerra l’entitat més productiva i que aplega més adhesions és Federalistes d’Esquerres, presidida pel catedràtic de filosofia contemporània Manuel Cruz i que té entre els seus impulsors l’exsindicalista López Bulla, l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo o l’historiador (i impulsor de Societat Civil Catalana) Joaquim Coll. El seu objectiu és “una reforma de la Constitució que permeti un sistema federal basant-se en els principis de cooperació, lleialtat institucional i solidaritat entre els pobles d’Espanya”. La seva iniciativa més destacada és l’elaboració d’un documental, dirigit per Albert Solé (fill de Jordi Solé Tura), sobre el federalisme.

I entremig de totes dues se situa La Tercera Via, l’entitat que organitzava l’acte de dimarts a Madrid en què va participar Felipe González, que té com a principal actiu el fet d’aplegar gent de les dues anteriors. El seu portaveu és el notari Mario Romeo García però en destaca la forta presència de periodistes com Jordi Garcia-Soler o Rosa Culell.

Així com l’estratègia de PP i Ciutadans passa per mobilitzar el vot del no, aquestes entitats tenen com a objectiu pescar en les aigües del sí-no, és a dir, del catalanisme que no ha fet el pas al sobiranisme. ¿I com hi respon l’independentisme? Doncs de moment la llista de Junts pel Sí se centra a confrontar-se amb el PP i esquiva el cos a cos tant amb Unió com amb el PSC. En part per no donar oxigen mediàtic a dos partits amb pobres perspectives electorals, i en part perquè tots dos bàndols es disputen un segment d’electors, els tan cobejats indecisos.

De Duran a Rabell

Per acabar de dibuixar el quadre sencer cal destacar que la tercera via, de Duran a Rabell passant per Iceta, comparteix amb PP i C’s un objectiu estratègic: que els independentistes no tinguin majoria absoluta el 27-S. Tots ells coincideixen en l’animadversió cap a Artur Mas, al qual volen fora de circulació, però mentre els primers posen l’accent en la necessitat de desfer l’aliança entre CDC i ERC per tornar al clàssic esquema d’esquerra i dreta, els segons s’acontenten a conjurar el perill secessionista, almenys per un temps. Per això un escenari plausible per a ells seria, en cas que Junts pel Sí i la CUP no sumin els 68 escons, el de la repetició de les eleccions en un termini breu de temps.

En aquest sentit, per a la salut de la tercera via resulta altament estratègic també que Unió no quedi fora del pròxim Parlament (el contrari posaria en perill fins i tot la seva supervivència) i que el PSC superi el PP. Si a més a més, en el còmput global, el bloc Unió, PSC, Catalunya Sí que es Pot supera el que formen PP i Ciutadans, i entre tots dos sumen més que Junts pel Sí i la CUP, la tercera via podrà celebrar el 27-S amb ampolles de cava.

La raó és que, en un escenari de xoc de trens, la tendència dominant és la polarització i és molt probable que alguns dels que ara defensen el diàleg es passin a les files de l’unionisme més dur. El 27-S mesurarà la força de la tercera via. Però després s’haurà de veure si pot mantenir la cohesió interna sense trencar-se entre coloms i falcons.