Poques vegades la història judicial ofereix l'oportunitat de saber el que podia haver passat si s'hagués aprovat un projecte de sentència que es va obligar a guardar en un calaix i de la qual ara coneixem els arguments a través d'un vot particular. És el cas de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre els cinc recursos d'empara sol·licitats arran de la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar cinc persones a les quals l'Audiència Nacional havia absolt pels fets del setge al Parlament, els dies 14 i 15 de juny del 2011.
I això és així arran del clima conspiratiu judicial-mediàtic que a Espanya ja es pot donar per consolidat. El juny del 2019, unes jornades abans de finalitzar el judici del Procés, el magistrat Cándido Conde-Pumpido va portar a la seva sala del TC, la primera, la ponència que li havia tocat elaborar sobre els recursos esmentats. Aquesta ponència proposava admetre la major part de les raons invocades en els recursos al voltant de dos grans temes: d'una banda, la vulneració dels drets de reunió i manifestació, i, de l'altra, la vulneració del dret a un judici amb totes les garanties, incloent-hi el dret de defensa.
No era poca cosa. Sobretot quan es té en compte que el ponent de la sentència condemnatòria del setge al Parlament al Tribunal Suprem era ni més ni menys que el seu president, Manuel Marchena, el president de la sala segona. La majoria conservadora va considerar que era una sentència important per ser tractada a la sala primera, tenint en compte que en aquells moments –juny del 2019– el tribunal del Procés, presidit per Marchena, començaria les deliberacions sobre la sentència. La ponència de Conde-Pumpido va ser filtrada des del TC a la premsa conservadora i es va posar en marxa una campanya contra el magistrat.
L'acusació que li feien era que pretenia, amb la sentència, condicionar la futura sentència del Procés. El ple del TC, enmig d'aquesta campanya, va decidir ajornar sine die la resolució dels recursos. El president del TC, Juan José González Rivas, va donar per fet que la sentència del Suprem seria tombada, seguint la jurisprudència del mateix tribunal i del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), per l'eliminació de la doble instància, és a dir, pel fet de condemnar els absolts sense sentir-los, ja que es tractava d'un recurs de cassació.
Modificacions de Conde-Pumpido
Conde-Pumpido va modificar a primers de juny de 2021 la seva ponència i va limitar el seu qüestionament al fet processal: el Suprem havia condemnat incorrent en una modificació del que s'havia donat per provat a l'Audiència Nacional a l'atribuir als absolts una intenció (modificació del fet subjectiu) sense donar-los l'oportunitat que es defensessin. Per fer això s'hauria d'haver tornat la causa a l'Audiència Nacional i fer una nova valoració dels fets.
Tant el TC com el TEDH han anul·lat sentències del Suprem per aquesta raó. La més sonada del TEDH ha sigut la del cas Atutxa, del 13 de juny del 2017, segons la qual els condemnats pel Suprem, prèviament absolts pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc (Juan María Atutxa, Gorka Knörr i María Concepción Bilbao Cuevas, membres de Parlament basc), "van ser privats del seu dret a defensar-se en el marc d'un debat contradictori, amb violació del dret a un procés equitatiu garantit per l'article 6.1 del Conveni de Drets Humans". El ponent d'aquesta sentència anul·lada va ser Marchena. No obstant això, tot i haver-se limitat a proposar anul·lar la sentència del Suprem per no haver escoltat els acusats, el ple del TC va resoldre defensar íntegrament la sentència del Suprem.
Conde-Pumpido va renunciar a la ponència. I va decidir dimarts presentar el seu vot particular. Altres magistrats com Encarnación Roca, la vicepresidenta del TC, van donar suport a alguns dels seus arguments en un altre vot discrepant, el mateix que María Luisa Balaguer i Juan Antonio Xiol en un tercer vot particular. Conde-Pumpido sosté que fins i tot amb l'extralimitació en el seu exercici, el dret a la llibertat d'expressió, el dret a reunió i el dret a manifestació (en el setge al Parlament) "sí que estan enquadrats, sens dubte, en l'àmbit de la protecció d'aquestes llibertats". Per aquesta raó era necessari "continuar l'anàlisi per determinar si la sanció penal era idònia i necessària i suposava una actuació proporcionada". Segons assenyala, la pena de tres anys de presó per presumpte delicte contra les institucions de l'Estat (article 498 del Codi Penal) seria desproporcionada i desincentivaria la participació ciutadana en protestes democràtiques. I proposava aplicar, en una posició intermèdia entre l'Audiència Nacional i el Suprem, una pena mínima que amb atenuants i eximents previstos no suposaria ingrés a la presó.
Dilació indeguda
Però, sobretot, el que destacava en la ponència són el mètode d'anàlisi constitucional dels drets fonamentals i la pena a imposar. Si s'hagués aprovat hauria influït, per exemple, en la qualificació i pena de la manifestació del 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d'Economia a Barcelona, en protesta per l'entrada i l'escorcoll que va ordenar el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer. En la sentència del Procés, precisament, es presenta conjuntament la manifestació del 20-S amb la votació de l'1-O, sense explicar en què consisteix aquesta unió. La decisió de guardar en un calaix el projecte de sentència el juny del 2019 i la resolució dels recursos ara ha suposat una dilació indeguda de l'acció de la justícia. Està per veure si els acusats –que ja porten deu anys en aquest laberint–, i per als quals s'ha sol·licitat un indult, tindran ganes de seguir la batalla a Estrasburg, la qual els vots particulars perfilarien com a molt favorable per a les seves posicions.
