Els polítics de la generació 9-N se la juguen a partir d’ara
Cap de PolíticaDeia Jaume Vicens Vives que la potència de la imaginació de Catalunya no està anivellada amb la seva capacitat d’imposició. Per això és preferible convèncer amb “l’exemple i la claredat”. La generació de polítics que va ser capaç de liderar un acte cívic de reafirmació col·lectiva tan important com el 9-N -i que ara ocupen llocs destacats al Parlament- tenen la responsabilitat de trobar el desllorigador a la situació política sorgida de les eleccions del 27-S. Se la juguen a partir d’avui quan -deslliurats de la pressió del primer debat d’investidura- seuran al voltant d’una taula per trobar vies de consens per facilitar la creació d’un govern que transiti de l’autonomia a l’estat català independent. És l’hora de desplegar la imaginació.
Als passadissos de la cambra, els sobiranistes intentaven vendre un optimisme (de la voluntat) que xocava amb la certesa que la CUP no avalaria la reelecció d’Artur Mas. Acabat el cara a cara de la tarda, membres de Junts pel Sí (JxSí) celebraven el to, la sensació que no s’havien tancat totes les portes. El diàleg entre Mas i Antonio Baños -exponents, no s’ha d’oblidar, de tradicions polítiques molt allunyades- havia servit per verbalitzar una obvietat: que l’independentisme té 72 diputats que, plegats, tenen una força política inqüestionable. Fins i tot Miquel Iceta va admetre que els 62 de JxSí ja són una majoria més que còmoda per posar-se a governar. De vegades, però, en política les obvietats no emergeixen fàcilment. Per què, doncs, constatat el potencial, les dues forces no actuen amb exemplaritat i claredat per intentar recuperar la iniciativa perduda?
La bandera del referèndum
D’entrada, perquè al debat d’ahir es va posar de manifest que no haver arribat al 50% de vots en el plebiscit del 27-S afegeix complexitat i lentitud al procés: hi ha diversos relats possibles, cadascun amb la seva part de veritat. La majoria té tota la legitimitat per impulsar el seu mandat, però ho tindrà difícil per justificar gestos unilaterals. És en aquest sentit que JxSí i la CUP hauran de decidir si és prudent deixar la bandera del referèndum gairebé en exclusiva a Catalunya Sí que es Pot, pensant més a convèncer Europa que no pas el Madrid post 20-D.
En segon lloc, ahir va quedar clar que el procés només avançarà si dóna resposta a les necessitats socials més urgents. Mas ha certificat en aquests dos dies de debat un gir a l’esquerra, però per als cupaires és insuficient. El president en funcions no pot, ni vol, acceptar el paradigma de l’esquerra anticapitalista perquè seria una esmena a la totalitat a la feina feta. A més, CDC coneix la importància de mantenir el patrimoni de la moderació -paraula que va ressonar a l’hemicicle-, en part per conservar l’electorat que veu amb recel els postulats de la CUP.
Finalment, els de Baños mantenen la negativa perquè volen superar els “personalismes”. Ara bé, és evident que l’estratègia posterior al 27-S, deixant el qui per al final, ha acabat posant tota la càrrega en els noms. Cadascú té els seus arguments legítims i caldrà desencallar les coses a partir del com (el tipus de govern) i del què (les parts afirmen que la negociació del contingut avança a bon ritme). Al final, però, tocarà votar algú que lideri un procés que, lent i complex, ha vingut per quedar-se. I aquesta és la gran constatació del debat.
