Cerdanyola del Vallès / BarcelonaA la Renfe l’odi intenta trobar un objectiu per no embotellar-se: primer les persones amb uniforme, després les vies, els trens i tot el substrat material de la infraestructura; finalment, l’essència mateixa del contracte social. Fa riure perquè sembla fet expressament: la meva tasca periodística del dia, que té poc de vocacional i molt de feina que necessito per arribar a final de mes, és retratar l’ambient del Rodalies en hora punta, i, en arribar a l’estació, em trobo una distopia laboral. Ni una sola de les dotzenes de màquines per comprar bitllets que hi ha a Plaça Catalunya funciona. Jo no soc usuari habitual del servei infame, i em sembla una broma massa poc elaborada per ser veritat: és una de les estacions més gran del país, a l’hora en què òbviament tot hauria de rutllar, i un parell d’informadores de mal humor, poques paraules i que no parlen català van dient-nos que els aparells s’estan reiniciant i que, a grans trets, ens hi podem fotre fulles. Missatges d’error a les pantalles i cap ésser humà a la taquilla per vendre bitllets (suposo que és massa d’hora). Els minuts passen angoixosos, i pels altaveus comença a parlar una veu que no serveix per obrir les portes. Quan comencen a funcionar les pantalles, només es pot pagar en metàl·lic. “Triguen una estona, ves provant”. Oscil·lo entre la ira i la impotència bíblica, penso en colar-me, i acabo perdent el tren per a la meva crònica sobre els trens. Els experts diuen que, per evitar la depressió, cal polititzar els nostres malestars: sento tant de malestar que m’apuntaria a diverses organitzacions de lluita armada.
Arribo a l’estació de Cerdanyola del Vallès mitja hora més tard del que volia, però encara em trobo dins de la maleïda hora punta a l’encara més infausta R4. A l’estació començo l’enquesta de batalla: la incomoditat d’emprenyar els que van a treballar de seguida es veu contrarestada per les expressions facials de reconeixement quan explico que faig un reportatge sobre la Renfe, que no cal que especifiqui que és per explicar que la Renfe és un calvari. En pocs minuts col·lecciono un “Uf” molt transversal, riures àcids i anècdotes de veterans de guerra. “Jo ja he deixat d’agafar la R4 i agafo el tren més curt”, em diu la Mar. “La setmana passada, sense anar més lluny, vam haver d’agafar el bus i el metro i vam arribar tard a la feina i a l’escola”, em diu la Yanina, mentre el seu fill Nicolàs aprofita la la condició de nen per córrer sense vergonya cap a un dels pocs seients lliures. “Una puta merda”, em diu l’Édgar. Dins dels vagons, l’actitud corporal que millor ho resumeix tot és dur la caputxa de la dessuadora posada en un interior.
Quin dia són les eleccions?
En comparació amb el metro de Barcelona que sí que faig servir regularment, em sorprenen la bona salut de la lectura de paper i un silenci sobri i respectuós, pastat en una solidaritat de classe protosindical. L’anxovament és considerable, tot i que els meus entrevistats de seguida volen que faci notar que, quan un tren falla i el següent ha de fer d’escombra, la tortura és pròpia dels pitjors cercles de l’infern. Quan entro en política, de seguida se’m desfà el tòpic que Rodalies és una fàbrica d’independentistes. De les set persones amb què parlo, només tres saben el dia de les eleccions, i cap d’elles és capaç d’articular una diferència entre les propostes d’un partit o un altre sobre el tema. La queixa més repetida és la falta d’informació, i més d’una vegada em diuen que els polítics haurien d’agafar aquests trens per saber el pa que s’hi dona. Però ningú té present que hi ha una disputa pel traspàs del servei ni em transmet cap esperança que això resoldria les coses. Si Rodalies és una qüestió política, no sembla que cap partit hagi aconseguit capitalitzar el descontentament. S’obren les portes de Plaça Catalunya i el vagó es buida com un ventricle del cor que es contrau.
