La política espanyola, pena i dolor
MadridA la política espanyola no hi està passant res que valgui la pena, però tota ella és una llàstima. L'actualitat està dominada per notícies que no hauríem volgut donar, òbviament no per amagar-les sinó perquè voldríem que no haguessin existit. Deixo per a més endavant el lamentabilíssim assumpte d'Íñigo Errejón i la seva conducta d'assetjament sexual a diverses dones. Em centro per començar en els episodis de corrupció d'arrel econòmica. Els noms de Koldo García i del seu cap, José Luis Ábalos, ja formen part dels pitjors malsons dels socialistes. Però si el debat polític al Congrés sobre els casos de corrupció resulta molts dies lamentable, a l'Assemblea de Madrid s'assoleixen registres pitjors. La meva tesi, en tot cas, és que en negar-se a anar a trobar-se amb el president del govern, Pedro Sánchez, el que ha volgut Ayuso és fer un pas endavant per suggerir amb especial intensitat a l'opinió pública i al seu partit que ella està disponible per al que faci falta més endavant.
Alguns han interpretat que la presidenta madrilenya s'ha mostrat lògicament ofesa per “l'estat policial” que ella descriu a conseqüència de les revelacions sobre la seva parella, Alberto González Amador, i els detalls dels delictes de frau fiscal dels quals està acusat. I tot això ha portat a una intensa discussió a l'assemblea autonòmica sobre les despeses al·legades per aquest empresari per obtenir desgravacions fiscals, entre les quals hi ha les relatives al fil dental. Segons Ayuso, aquest fil és tan fi que no podrà tapar la “muntanya” de corrupció dels socialistes. Tot això acompanyat del llançament de querelles creuades que la líder del PP de Madrid i el president del govern porten a terme com si fos una batalla de coixins.
La presidenta madrilenya sempre ha buscat l'enfrontament directe amb el president del govern, però aquest cop hi ha alguna cosa més. És com si Ayuso hagués volgut posar de manifest que hi ha una altra manera de tractar Pedro Sánchez, diferent de la mínima cortesia institucional. De fet, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, havia dit pocs dies abans que calia anar a la Moncloa cada cop que els presidents autonòmics hi fossin convocats. I la presidenta madrilenya ha menyspreat aquest criteri, permetent-se prescindir del parer del líder del seu partit. No és que Ayuso no renunciï a res, sinó que es mostra com algú que sap desairar Sánchez com ella creu que es mereix. En altres paraules, abans de derogar el “sanchisme” el que cal és menysprear-lo.
Pel que fa al fons del cas d'Ábalos i Koldo, d'acord amb el que s'ha publicat, en especial el contingut de l'informe de la unitat central operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, la d'aquests personatges és una de les versions més vulgars de la corrupció coneguda al país, i que consti que ja hi ha molts capítols d'aquesta sèrie. Les mariscades, el xalet com a pagament en espècie i el pis de l'amant a càrrec dels còmplices no podrien formar part d'un guió de Woody Allen que barregés sexe i diners, ni tan sols d'una aventura de Torrente. Però el PSOE està molt preocupat per aquest assumpte. En realitat, ho està des de fa temps, segons s'ha anat sabent aquests dies per les confidències fetes al voltant del Congrés.
Els socialistes creuen que les coses es poden complicar encara més, perquè de manera directa amb Ábalos, o per mitjà del seu assessor Koldo, la trama tenia accés a gran part de l'administració. Segueixo pensant que l'atestat de la Guàrdia Civil té escàs valor probatori, perquè fa afirmacions molt genèriques. Però són els mateixos dirigents del PSOE els que expressen temor per la possible evolució del cas, donat el grau de penetració de la xarxa en àmbits governamentals i la seva relació amb l'empresari Víctor de Aldama, a la presó des del dia 10, pel frau de l'IVA en la compra d'hidrocarburs. En tot cas, el jutge encarregat del cas a l'Audiència Nacional, Fernando Andreu, s'ha agafat al mencionat informe de l'UCO, plantejant al Suprem que segueixi amb la investigació sobre Ábalos, donada la seva condició d'aforat, com a diputat. El jutge es fa ressò de la tesi de la Guàrdia Civil que planteja que l'exministre de Transports i exsecretari d'organització socialista va tenir un “paper principal” a la trama, sense concretar gaire més. Per iniciar una investigació pot ser suficient, però per portar a judici algú cal afinar més l'acusació de pertinença a una organització criminal, la que es fa a Ábalos.
La banca suïssa
D'altra banda, el mateix exministre segueix jurant que és del tot innocent, encara que amb arguments que no allunyen precisament les sospites sobre el seu paper en els negocis de la trama. Aquests dies Ábalos ha estat dient que no té sentit que l'acusin d'haver-se beneficiat per una quantitat aproximada de 75.000 euros, quan el ministeri que va dirigir adjudica contractes per valor de centenars de milions. En definitiva, rebutja la imputació perquè és per poca cosa. Sona a queixar-se per ser infravalorat. A l'extresorer del PP Luis Bárcenas, en canvi, donava gust escoltar-lo quan explicava que ben rebut que era a la banca suïssa els dies que hi anava a portar els seus estalvis. Mai havia tingut cap problema d'aparcament. Deia que l'entitat que visitava no s'assemblava gens a qualsevol sucursal bancària de Madrid. Allà t'anaven a buscar al pàrquing, et pujaven a la planta noble en un ascensor encoixinat i luxós i tu passaves al despatx del directiu, que s'aixecava per saludar-te, fent uns passos cap a la porta, amb el somriure dels homes feliços, mentre a la senyora del visitant la deixaven en una saleta amb pastes i revistes. L'extresorer popular era, a més, un gran aficionat a l'art, encara que alguns amics seus deien que no sabia distingir un Picasso d'un Velázquez. Al capdavall, tots dos van pintar meninas.
Una paraula sobre Errejón. El seu comportament ha estat injustificable i autodestructiu. I li ha fet un forat immens a Sumar. La credibilitat d'aquesta formació i de Podem en matèria d'igualtat després de la llei del només sí és sí i d'aquest episodi queda sota mínims. Sumar ha de donar moltes explicacions sobre què sabia i va tapar. També aquest capítol és de pena i dolor, en tots els seus aspectes. Errejón ha tingut molt bones intervencions al Congrés, de forma i fons. Molt lamentable que la seva personalitat tingués dues cares i que s'hagi negat a si mateix.