La política catalana entra en el post post-Procés

MadridL'acord de pressupostos entre el Govern d'ERC i el PSC fa entrar la política catalana en una nova fase que, no per previsible després de la sortida de Junts de l'executiu, és menys significativa. Aquesta nova fase comporta d'entrada el retorn del PSC al centre del tauler polític (a les municipals els veurem pactant a banda i banda), la recuperació de l'eix esquerra/dreta (amb molts matisos, perquè el PSC ocupa ara part de l'espai de l'antiga CiU) i l'emancipació d'ERC del món de Junts (amb el reforçament de la figura de Pere Aragonès). L'última incògnita que queda per resoldre per tenir el mapa complet de la nova fase és saber què passarà a Junts després de les municipals, és a dir, si el sector pragmàtic aprofitarà l'efecte Trias per revifar l'esperit de l'antiga CiU i arrabassar el control del partit als afins a Laura Borràs (Puigdemont aquí sembla que juga a dues bandes i tothom respecta el seu lideratge moral).

El que ara comença, doncs, és una cursa de resistència en què ERC ha rebut un baló d'oxigen que li permet aguantar com a mínim fins després de les eleccions generals i que confia en l'efecte de la famosa màxima de Giulio Andreotti: "El poder desgasta, sobretot al que no el té". En aquest sentit, el mapa electoral català són faves comptades, i un cop el PSC ha aconseguit reagrupar el seu vot històric (excepte el sector sobiranista que va marxar a ERC o Junts) i situar-se al voltant del 25%, ara els republicans només poden plantar-li cara si són capaços d'atreure una part de l'electorat més moderat de Junts o, si això no passa, resulten beneficiats d'un esclat de les tensions entre puigdemontistes que faci que, dividits, ja no siguin una opció real de victòria. Això els permetria recollir el vot útil per evitar un president socialista.

Atenció a Barcelona

En canvi, al PSC li continua interessant un Junts fort per fer de contrapès a ERC i dividir així el vot independentista. Des d'aquest punt de vista, un pacte amb Trias a l'Ajuntament de Barcelona (amb Collboni d'alcalde o sense) seria la quadratura del cercle que els situaria en el centre de la pista de ball com una falca perfecta entre ERC i Junts. Sigui com sigui, i amb la CUP fora de qualsevol combinació, tot apunta a un enfortiment de la relació entre ERC i els comuns a curt i mitjà termini. Comparteixen l'objectiu de voler frenar el PSC i influir en el govern espanyol, i l'animadversió a Junts.

En definitiva, el nou mapa polític català dibuixa tres grans blocs: el PSC (molt més espanyolista i conservador que a l'època de Maragall i fins i tot de Montilla), ERC (amb els comuns com a aliat estratègic) i Junts (pendents de la disputa interna per saber si torna o no CiU i en quines condicions). La lògica de blocs independentista/espanyolista, que mai va arribar a ser total com es pot comprovar en centenars d'ajuntaments i a la Diputació de Barcelona, queda definitivament enterrada. Entrem en el post post-Procés, on el que hi ha és una descarnada lluita pel poder i l'hegemonia de tres actors que, al contrari de sistemes més polaritzats com l'espanyol, tan aviat s'apunyalen entre si com arriben a acords i pactes. I, de fet, quan pacten ho fan amb un ganivet amagat a l'esquena.