El polític de "¡La calle es mía!"

BarcelonaFranco havia mort feia pocs mesos, i a diversos llocs d'Espanya hi havia forts moviments obrers reivindicatius, alguns dels quals van acabar amb morts per part de la policia. "¡La calle es mía!", va proferir com a resposta a les protestes Manuel Fraga Iribarne –aleshores, ministre de Governació del primer govern de la Transició– per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar tan bé el personatge de Fraga, un gallec que va arribar a ser un dels mandataris en actiu més ancians del món.

Manuel Fraga Iribarne va néixer a Villalba, Lugo, el 23 de novembre del 1922. Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, es va formar en Dret, Política i Economia, i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després, va començar la carrera com a diplomàtic.

Rellevant dirigent franquista

Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Francisco Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació o secretari general tècnic del ministeri d'Educació.

El 10 de juliol del 1962 va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme, va promoure el desenvolupament de la indústria turística i va afavorir un relaxament en l'estricta moral pública que el govern franquista havia imposat. La mesura es va traduir en la imatge d'unes platges espanyoles plenes de turistes sueques prenent el sol en biquini, mentre a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan "Spain is different!", interpretat per alguns com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. Prova d'això és la llei de premsa del 1966 –coneguda com llei Fraga–, que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.

Moment mediàtic

La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec sortint del mar a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.

Exili londinenc

El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas de corrupció al voltant de l'empresa de fabricació textil Matesa, que va provocar greus discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat de la funció pública, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.

Repressió

Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació –equivalent a l'actual ministeri d'Interior. Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Arran d'algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels "grisos", com ara els Successos de Vitòria plorats per Lluís Llach amb la sentida cançó Campanades a morts, Fraga va voler mostrar-se intransigent davant la població amb la frase «¡La calle es mía!», expressió que ell sempre va negar haver pronunciat.

En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques per part d'Interior, com la mort de diversos obrers a mans de la policia, la inactuació davant atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga afirmant que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibarrubi per falta d'unitats policials si la Pasionaria decidia tornar a Espanya de l'exili.

Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González, i va permetre la celebració del XXX Congrés Confederal de la UGT, organització que llavors encara era il·legal.

Pare de la Constitució

El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació a la redacció de la Constitució espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set "pares de la Constitució", al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent.

En la seva primera temptativa de participar de la política de partits, Fraga no va trobar el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD) que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar en la fundació del partit Aliança Popular (AP) –més acorat a la dreta que la UCD–, partit impulsat pels "set magnífics" dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.

De la desfeta d'UCD

Després d'uns anys de travessia del desert, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez, i amb un 26% dels sufragis AP es va convertir en l'únic referent de la centre-dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.

El 1987 va esdevenir eurodiputat al Parlament Europeu i va liderar la llista del partit. Aliança Popular, però, estava immersa en una greu crisi, i poc després Manuel Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.

"Caciquisme"

Manuel Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia gallega, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta de Galícia durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans de comunicació. Els seus partidaris, per la seva banda, recordaven que, durant el seu mandat, Galícia va obtenir unes transferències competencials que la van col·locar a un nivell d'autogovern molt alt, equiparable al de Catalunya.

Van ser polèmiques les seves bones relacions amb Fidel Castro, de pare gallec i amic dels ascendents de Fraga, que van viure a Cuba. Polèmica va ser també la seva inacció davant el desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige, que va tenyir la costa gallega de chapapote el novembre del 2002.

Veterà

El 2005, Fraga va tornar a guanyar les eleccions al Parlament gallec, i va esdevenir un dels mandataris en actiu més ancians del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el van apartar de la presidència autonòmica.

Els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins al 2011, any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990, Fraga ocupava el càrrec honorífic de president fundador del Partit Popular.

Mai va renegar del seu passat franquista

En definitiva, Manuel Fraga Iribarne ha estat un personatge amb un perfil polític molt particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; home conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes que propugna la COPE". Però Fraga, per davant de tot, va ser un polític convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista. El 2007, en una entrevista en un diari gallec, va comparar Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.