Poètico-pragmàtics

BarcelonaLa plaça Letamendi és una de les places des d’on surten les diferents “columnes” que van a desembocar a la manifestació, que acaba a la plaça Espanya. Agafem el tren, la filla i jo, baixem a Plaça Catalunya. La ciutat no està pleníssima, com altres vegades, i podem anar a fer el vermut a Don Vermut, al carrer Viladomat amb Provença, que sempre té cua.

A la plaça Letamendi, la Carme Bonet, la Núria Bordas i l’Eva Gregori, de Sant Cugat (“però apunta que som de Manresa, Sabadell i Sabadell”), em diuen que han vingut, sense pensar en res més, com cada any, oblidant mals rotllos entre partits, perquè elles sempre hi seran i sempre sabran què volen. Amb aquestes que arriba la Victòria, la seva professora de ioga. “No ens ha dit mai ni l’edat ni el cognom”, expliquen.

Al bar Telefèric, a la plaça, hi ha tot de gent que fa gintònics amb capes de senyera, com superherois nostrats. Soroll de timbales i de gralla. “Si te puedes sentar bien, por favor, por si llega otra gente...”, em demana la cambrera, atrafegada. I a la dona del costat meu, que sembla una alpinista, amb cames precioses i cabells cendrosos, li diu: “Una problema, no tengo vaso de plástico ahora, rainau”. Als voltants, gent gran amb bastons. Són les disset i quinze. A fora es crida “In, da, indapandènci-a!” Però de seguida els crits s’aturen. Demano una tapa de truita trista, al bar, i sento com els cambrers xinesos reciten les marques de les ginebres. Bifter, sigra, tankrai... “Tens llaunes?”, pregunta algú. “Tens gots de plàstic?”, pregunta algú altre. Al bar sona Eye of the tiger.

Marxo al Hanoi, que és el bar del costat. Allà tothom demana gintònics de Beefeater en got de plàstic. Veig una truita de color carbassa i una truita de color verd. M’atreviria a demanar-les? Tothom, al bar, va a la mani. Una parella heterosexual, davant meu, menja gelats. La dona llepa un Màgnum, de xocolata per fora, de nata per dins. “Som d’Igualada, hem deixat el cotxe a la Universitat i hem baixat amb el metro”, fa ella. Ell em dona una targeta. Hi diu: “Consell per la república catalana. Catalan council. Ignasi Vich, delegat exterior, costarica@catalancouncil.com".

Pujo cap amunt, i arribo al bar Chez Kessler, del carrer Enric Granados amb València. Puc seure en una taula, acabada d’abandonar. És un dels dos bars kosher de Barcelona, diria que l’altre és a la Rambla. “Fa poc que tenim el títol de cuina kosher. Avui amb els dinars hem anat a tope”, em diu l’amo, l’Oriol. “A les tres s’ha tranquil·litzat, i a partir de les quatre... una bogeria”. Li pregunto pel menú. “Fem gambes arrebossades, unes croquetes de bolets, un alvocat arrebossat, taules de formatges vegans, d’anacards… Et porto formatges dels meus? Et convido jo”.

Potser la mani ja ha arribat a la plaça Espanya. Hi ha gent de tota mena al carrer, la que sempre hi ha hagut, la que sempre hi serà. Aquesta gent és la que ens salvarà els mots. I perdoneu la pelleringa, però en un any com aquest, tan poc èpic, poca cosa més es pot fer que ser poètico-pragmàtic.