Les plebiscitàries: una última opció que genera incerteses

El bloqueig estatal per a la celebració d’un referèndum acordat o legal ha deixat com a última opció per als fulls de ruta sobiranistes, si més no a curt termini, una convocatòria d’eleccions autonòmiques de caràcter plebiscitari. Aquestes eleccions, de moment, convencerien CDC, ERC i la CUP, a més de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, mentre que ni Unió ni ICV-EUiA les veuen com a prioritàries. Solució per alguns i malson per d’altres dins el bloc del dret a decidir, les anomenades “plebiscitàries” han estat considerades des d’una “consulta definitiva”, en termes d’Artur Mas, fins a un retorn a l’Alemanya del 1933, tal com va dir el secretari general del PSC, Miquel Iceta, quan va afirmar fa poques setmanes que aquestes eren les eleccions “que feien els dictadors”.

La idea plebiscitària de la democràcia té mala premsa a Europa. Des que Max Weber, Carl Schmitt o elitistes com Robert Michels es van fixar en les flaqueses del parlamentarisme, sobretot arran del fracàs de la República alemanya de Weimar, la “democràcia plebiscitària” o de “lideratge plebiscitari” va quedar associada per sempre al germen del feixisme o, si més no, al dirigisme autoritari. És conegut que aquesta concepció plebiscitària dels sistemes polítics es basaria en el suport carismàtic d’un líder enfundat en una mena de cesarisme. No és estrany, de fet, que el terme plebiscitari ens remeti a l’etimologia romana del poble, plebis, i no pas a la grega del demos.

Però quan a Catalunya parlem d’eleccions plebiscitàries no ens estem referint ben bé al mateix fenomen de conseqüències tràgiques. En el cas català, el caràcter plebiscitari no vindria atorgat per avalar la tasca d’un líder omnipresent, sinó que l’imprimirien diferents partits polítics que concorrerien a les eleccions remarcant el seu caràcter excepcional. A diferència d’altres experiències, serien un “últim recurs” per aconseguir un objectiu que, un cop esgotades totes les altres vies, especialment la del referèndum pactat, no s’ha pogut assolir.

Independències i eleccions

El model quebequès i escocès, durant anys a l’horitzó dels sobiranismes continentals europeus, imposaven la via referendària com l’única legítima per assolir la independència. Aquesta era la via que assumiria el Partit Quebequès a partir del 1973, no sense debat, i l’SNP posteriorment. Ara bé, cal dir que aquesta via es basava en una premissa que a Espanya és improbable: l’acceptació, primer, del dret a votar la secessió i, segon, d’un resultat favorable a la secessió. Davant d’això cal recordar que són molts els casos en què la no acceptació o l’amenaça de l’estat matriu han acabat provocant la formació de coalicions independentistes per concórrer a comicis més o menys convencionals i acabar declarar la secessió un cop guanyats. Això, de fet, és el que va fer la República d’Irlanda en els comicis del 1918, amb la victòria del Sinn Féin; Lituània, també el 1918, amb la majoria espectacular de Sajudis, o Eslovènia, de manera més recent, el 1990, amb la coalició Demos, de centredreta.

El vot plebiscitari

Unes eleccions plebiscitàries, però, no només amaguen incerteses sobre el resultat. El comportament dels electors també és força impredictible per diversos motius. En primer lloc, cal indicar que mentre que els comicis els consideraria definitius una part important de l’arc parlamentari català, les formacions contràries a la consulta presumiblement hi concorrerien sota el paraigua d’un programa totalment aliè al caràcter plebiscitari que els partits pro consulta hi voldrien donar.

En segon lloc, en tractar-se d’unes eleccions convencionals cal tenir en compte que no tots els electors tindran el debat nacional al cap quan votin; per contra, molts es guiaran per qüestions com l’economia i la corrupció. De fet, tal com ha afirmat recentment el portaveu de Podem a Barcelona, Marc Bertomeu, l’eix prioritari sobre el qual versarà la seva campanya és el social més que no pas el nacional.

En tercer lloc, és absolutament incert quanta gent votaria en unes eleccions d’aquest estil. L’evidència empírica ens diu que en els referèndums hi acostuma a votar molta més gent que en les eleccions.

Ara bé, ¿percebrà la població el caràcter plebiscitari dels comicis i, en conseqüència, votarà massivament? I si és així, ¿serà capaç el sobiranisme de mobilitzar nous suports fruit del caràcter extraordinari dels comicis que aconsegueixin compensar la previsible mobilització de l’electorat unionista, tradicionalment més abstencionista?

En aquest sentit, si es comparen unes eleccions al Parlament -siguin de caràcter plebiscitari o no- amb una consulta, ens trobem que el sentit del vot és sovint difícil d’interpretar. D’aquesta manera, determinats individus que guien el seu vot exclusivament per la imatge del partit o del seu líder, en el fons podrien estar donant suport a una opció política -independència o no, en aquest cas- que no fos la seva preferida. Per exemple: ¿tots els votants de CiU estan a favor de la independència i tots els del PSC hi estan en contra?

Unes eleccions plebiscitàries plantegen molts dubtes i incerteses sobre el comportament electoral, els resultats i fins i tot sobre la seva interpretació. Amb tot, atès l’absolut immobilisme del govern espanyol per permetre una consulta sobre el futur de Catalunya, és evident que aquest recurs polític és l’última via possible que tenen els partits sobiranistes per seguir endavant amb el seu anhel polític.