MadridIgual que havia passat el 2012, Artur Mas no va esperar a esgotar la legislatura per convocar eleccions. L’èxit de la consulta del 9-N el va portar a intentar una segona volta immediata que només els recels d’ERC van ajornar en el temps. Finalment, tots dos partits -acompanyats dels líders de les entitats independentistes- anunciaven el mes de gener del 2015 des del Palau de la Generalitat la convocatòria d’eleccions per al 27 de setembre. S’obrien nou mesos de precampanya. Tot un embaràs marcat per l’ofensiva, finalment reeixida, de Convergència per pactar una llista unitària amb els republicans.
Finalment, Mas va aconseguir convèncer Junqueras amb una llista farcida d’independents i liderada per Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals -el candidat efectiu, el mateix Mas, anava de número 4- que sota el nom de Junts pel Sí prometia la independència en 18 mesos. El calendari va fer, a més, que la campanya comencés l’Onze de Setembre, i va fer de la manifestació de la Diada el primer gran acte de campanya i va provocar una de les grans polèmiques d’aquells dies, amb la Junta Electoral obligant TV3 a retransmetre íntegrament mítings sencers de tota la resta de partits considerant que la cobertura de la manifestació havia beneficiat JxSí.
Tot i que a finals d’agost la Fiscalia havia sacsejat els dies previs a la campanya amb l’escorcoll de la seu de CDC pel cas 3%, el debat entre els partits va girar bàsicament sobre la independència sí o no, amb JxSí fent actes multitudinaris cada dia -va arribar a reunir 70.000 persones, segons l’organització, a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona- i Miquel Iceta explotant la seva faceta més artística al ritme de Freddie Mercury. Des del PP, en canvi, es mobilitzaven tots els resorts de l’Estat per impulsar el discurs contra la independència i avisaven que no cedirien fos quina fos la majoria parlamentària. L’expresident Mariano Rajoy va ser protagonista pel seu “¿Y la europea? ”, quan es va preguntar si els catalans mantindrien la nacionalitat en cas d’independència. En la campanya de la por, ja es va parlar de fuga d’empreses i el llavors governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, va amenaçar amb un corralito.
Finalment, el plebiscit va deixar un resultat crític: l’independentisme va obtenir la majoria absoluta però es va quedar en el 47,8% dels vots. El debat encara perdura.