El ple amb què va començar tot

BarcelonaHavia de ser un ple històric i a fe que ho va ser. La sessió del 6 i 7 de setembre del 2017 quedarà per sempre en el record del Parlament no només perquè s’hi van aprovar la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, sinó també perquè s’hi van batre rècords de durada i, probablement, de tensió. Un any després tot ha canviat. Alguns dels protagonistes d’aquella jornada són a la presó, d’altres a l’exili i molts han deixat la primera línia política empesos per les causes judicials que pesen sobre ells. Unes causes judicials que, en bona part, van començar a prendre forma en aquell ple que, segons admeten ara diversos dels seus protagonistes, “ho va canviar tot”.

Bona part de la tensió d’aquell dia es va concentrar a la mesa del Parlament. Allà va començar tot, el 6 de setembre a les 9 del matí, quan els quatre representants de Junts pel Sí van admetre a tràmit la llei del referèndum, fins aleshores bloquejada. Aquell va ser el tret de sortida d’un ple maratonià que s’allargaria durant 15 hores en la seva primera jornada i en què la mesa s’hauria de reunir fins a cinc vegades. Van ser reunions presidides per la tensió. “A porta tancada l’ambient era més bèstia que al ple”, recorda un dels assistents. “Hi va haver faltes de respecte i crits”, afegeix. El centre dels atacs: la presidenta Carme Forcadell, a qui l’oposició -sobretot a través de Ciutadans- va intentar trastornar des del primer minut.

L’ambient, afirmen diverses fonts, es va anar caldejant a mesura que passaven les hores i s’acumulaven les reunions i les peticions de reconsideració. “Jo els recordava que les seves accions tindrien conseqüències judicials i ells em responien que no els amenacés”, recorda el portaveu de Ciutadans, Carlos Carrizosa. “Vam agafar el reglament i, en cas de dubte, el vam interpretar sempre a favor del debat”, respon l’exsecretària de la mesa Anna Simó. Hi afegeix cullerada Joan Josep Nuet, que creu que les intencions de l’independentisme “eren bones” però que hi va haver una “absoluta improvisació” i un “rebregament del reglament”.

A l’increment del nerviosisme hi va contribuir l’intent de Ciutadans, PSC i PP d’evitar a tota costa el debat de les dues lleis. Els plens del 6 i 7 de setembre també passaran a la història per ser els dies en què la cambra catalana va descobrir el filibusterisme. Fins a cinc vegades -una ja de matinada- Forcadell va haver de convocar la mesa i la junta de portaveus durant la primera jornada del ple, que va acabar passada la una de la matinada, quan el Parlament ja havia aprovat la llei -amb mig hemicicle buit per la protesta orquestrada per Cs, PSC i PP- i el Govern ja havia convocat formalment el referèndum de l’1-O.

Dubtes amb la transitorietat

El ple podria haver acabat fins i tot més tard. Durant la tarda hi va haver veus dins l’independentisme que van apostar per començar el debat de la llei de transitorietat de matinada, un cop convocat el referèndum. És una mostra més del desconcert que va planar durant tota la jornada a l’hemicicle i que va fer que en algun moment es plantegés també la possibilitat que -com defensava part del grup de JxSí- la llei de transitorietat es retirés de l’ordre del dia i és deixés per a un altre ple més endavant. “Fins i tot dins la majoria independentista de la mesa hi havia gent que no sabia quines decisions s’acabarien prenent”, apunta un dels membres de l’òrgan gestor del Parlament.

Finalment la llei de transitorietat es va aprovar l’endemà després d’un altre ple agònic ple d’interrupcions, nervis i escenes inèdites, com ara la bancada de Ciutadans aplaudint dreta el portaveu de Catalunya Sí que es Pot, Joan Coscubiela, amb crits de “democràcia”. Aquell dia també va portar les primeres mesures de l’Estat, amb el govern de Mariano Rajoy presentant recursos a tort i a dret i amb el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, anunciant querelles contra els membres del Govern i de la mesa del Parlament. Era el dia de l’inici del xoc entre la Generalitat i l’Estat, que s’intensificaria després amb l’1-O, la declaració d’independència i l’empresonament i exili dels principals dirigents independentistes, episodis que han deixat en un segon terme un ple -el del 6 i 7 de setembre- que va ser l’embrió de tot. Va ser un ple històric que, tanmateix, els protagonistes d’una i altra banda coincideixen a recordar amb tristor.