El pla de Sánchez: primer Feijóo i després Catalunya
El PSOE haurà de gestionar el factor psicològic de Puigdemont i d'ERC en una doble negociació
MadridEns hem d’imaginar la investidura de Pedro Sánchez com un llarg camí empedrat en què cada dia, si tot va bé, es va posant una llamborda. La primera va ser l’acord per a la mesa del Congrés, la segona va ser la visita de Yolanda Díaz a Brussel·les, i la tercera la conferència d’aquest dimarts de Carles Puigdemont. En cadascun d’aquests moviments hi ha el perill de caure pel penya-segat i que a la pantalla hi aparegui el temut "Game over". De moment, però, el PSOE respira: la partida continua.
Així i tot, els socialistes estan en fase de calibrar quin és el marge real que tenen per negociar amb els independentistes, quina és la reacció de l’opinió pública a la idea d’una amnistia, l’oposició interna que hi pugui haver (Felipes i Pages) i les possibilitats que Cándido Conde-Pumpido, que és la peça clau de tota l’operació com a president del TC, accepti jugar aquest paper històric.
Però tota aquesta feina s’està fent en un segon pla. Ara mateix el PSOE no vol que el focus se situï sobre ells sinó sobre Feijóo i la seva investidura fallida. La idea és que el líder popular es desgasti durant aquestes setmanes que li queden abans del ple d’investidura mentre ells preparen el seu pla d’acció post 27-S.
La idea és molt clara: com més desgastat i dividit estigui el PP, i més afeblida la figura de Feijóo, més marge tindran ells per explorar els pactes amb Junts i ERC.
La negociació serà complexa perquè es juga en dos escenaris diferents (Catalunya i Euskadi) i amb quatre actors diferents (PNB, Bildu, ERC i Junts). En el cas català el repte és mantenir una doble negociació amb ERC i Junts sabent que tots dos es voldran penjar medalles i no acceptar menys que l’altre. La psicologia serà un factor molt important en tot el procés. Així com en el cas de l’expresident s’ha de gestionar l’orgull ferit d’una persona que s’ha sentit maltractada i vilipendiada, en el cas d’ERC és tot un col·lectiu, el partit en si, el que creu que és injust que Puigdemont s’aprofiti ara de tota la feina prèvia feta pels republicans per acaparar tot el protagonisme, tot i que sigui assumint de facto el paradigma del diàleg pel qual ells han estat acusats de traïdors i botiflers des de l’òrbita de Junts.
El mètode Bolaños
La història recent ensenya que Sánchez i el seu home plenipotenciari, Félix Bolaños, sempre actuen de la mateixa manera en aquestes situacions: forçant la negociació fins al límit per pressionar els seus contrincants amb el rellotge. En aquesta ocasió, però, no sembla que els hagi de funcionar aquesta estratègia, ja que Puigdemont, tot i que és un polític i pensa com a tal, no actua pensant en els interessos d’un partit, sinó d’un moviment que té una història al darrere. I per això resulta menys permeable a les pressions i amenaces al voltant d’una repetició electoral.
La millor carta de Puigdemont, i que no té ERC, és que sembla prou temerari per tirar-ho tot per la borda. Per això els republicans tenen les de perdre si entren en una competició negociadora amb ell.
