Piruetes que descafeïnen la instrucció de Llarena

MadridEl tribunal d'enjudiciament va debatre dimecres 19 i dijous 20 de desembre sobre la competència del Tribunal Suprem en la causa del Procés. I el projecte d'interlocutòria, elaborat pel president i ponent Manuel Marchena a partir del debat intern, va ser sotmès als magistrats dimecres al matí. De debat entre els set magnífics –com els anomenen els seus col·legues del Suprem–, com de 'meigas', "haberlo haylo". Si més no, n'hi ha hagut.

I per anunciar, com ho va fer el departament de premsa del Suprem, que ha sigut una decisió adoptada per unanimitat, ha fet falta dedicar-hi hores per treballar el consens. I Marchena es va concentrar en això.

Encara que per això hagués de declinar –mai més ben dit, tècnicament parlant– una part del cas –la competència sobre els sis membres del Parlament acusats exclusivament de desobediència– perquè siguin enjudiciats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Si s'hagués pogut mirar pel forat del pany de la feixuga porta de la sala i seguir l'intercanvi d'opinions potser hauríem sabut si, en efecte, van ser els magistrats Antonio del Moral i Luciano Varela, per exemple, els que van aportar els matisos divergents. O tal vegada alguns dels altres dos "nous" membres del tribunal, que no van formar part de la sala d'admissió de la querella el 30 d'octubre de 2017, és a dir, Andrés Palomo o Ana Ferrer.

La interlocutòria és el producte d'aquest intercanvi de posicions diferents, però alhora també de certa autoreferencialitat.

Ja l'instructor Llarena va cometre el mateix error quan va utilitzar en les seves actuacions la primera persona del plural ("L'estratègia que patim", per exemple, en la interlocutòria de desestimació de la sol·licitud de llibertat de Jordi Sànchez i en l'ordre de processament).

Ara l'escrit de competència al·ludeix a "la nostra interlocutòria del 31 d'octubre del 2017, resolució mitjançant la qual va ser admesa la querella interposada pel ministeri fiscal", continua apuntant que "llavors ens plantejàvem la determinació del lloc de comissió dels fets..." i més tard afegeix: "Seguíem raonant en els següents termes... ".

Problema: se subsumeix el tribunal d'enjudiciament dins de la sala d'admissió com si fos el mateix òrgan. És el que passa amb el fet que quatre membres del tribunal hagin format part de la sala d'admissió. Ja no se sap on comença la sala d'admissió i on acaba el tribunal d'enjudiciament. Un problema –el de la presumpta falta d'aparença d'imparcialitat o, si ho preferiu, un indici de contaminació de la majoria del tribunal– que no passarà desapercebut al Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg (TEDH).

La resolució no té més remei que admetre la veracitat, encara que sigui de manera velada, respecte del que havien plantejat les defenses en relació al forat en l'ordre de processament de Llarena, és a dir, la inexistència de fets internacionals que van desbordar Catalunya, presumptes justificants de la competència del Suprem. I que van ser explicats amb especial claredat per la lletrada Judith Gené, en nom de Meritxell Borràs, Ramona Barrufet i Joaquim Forn durant la vista del dimarts 18 de desembre.

Diu la resolució datada ahir: "En la vista les defenses van insistir que l'ordre de processament dictat per l'instructor no contenia cap esment a fets executats a l'estranger. No obstant això, les referències a fets que van sobrepassar els inicials límits geogràfics de Catalunya, encara que no es recullin en el processament, hi estan estretament connectats i no són, per descomptat, extravagants. En el sumari van ser objecte d'investigació i sobre aquesta línia l'instructor va basar la seva competència".

Esclar que no s'entén per què l'instructor va ometre qualsevol referència a aquests fets en la seva interlocutòria de processament i de conclusió del sumari, tenint en compte que en la seva llarga explicació a les autoritats del Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein, per exemple, va subratllar la importància cabdal de la interlocutòria de processament en l'ordenament jurídic espanyol. El tribunal ha de recórrer, en canvi, al llarg de nou folis a l'escrit de la Fiscalia sobre els fets presumptament comesos a l'exterior, que, segons sembla, l'instructor es va descuidar d'esmentar.

Els malabarismes guanyen en amplitud quan arriba al fonament de dret quart i declina la jurisdicció a favor del TSJC per a sis acusats de desobediència. El tribunal s'enfrontava a la presumpta incoherència d'haver proclamat la competència del TSJC per als delictes de desobediència d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau en relació al referèndum de 2014 i alhora afirmar la competència del Suprem per als delictes de desobediència a la causa del referèndum de l'1-O. Això podria tenir conseqüències al Tribunal Constitucional i al TEDH.

Problema: la desobediència, expressada en les lleis de referèndum i transitorietat jurídica, per a l'instructor Llarena era un mitjà fonamental –divisió de papers entre el Govern i el Parlament– per consumar el delicte de rebel·lió.

Ara aquesta divisió de papers ha sigut esborrada per la resolució del Suprem. Som davant d'un delicte de desobediència que no es pot integrar "en el designi rebel", segons assenyala, citant l'acusació. Per tant, ha arribat el moment de posar punt final a la "inescindibilitat" –tantes vegades proclamada per Llarena– entre el delicte de desobediència i el de rebel·lió.

Segons la resolució, això és possible perquè ara hi ha el relat fàctic del fiscal i les acusacions de què "no podien disposar el magistrat instructor i la sala de recursos", cosa que "permet valorar, ara de manera enriquida, la inescindibilitat del fet i els pressupòsits de la connexió processal". I, aparentment, per disculpar l'instructor, la interlocutòria assenyala que hi ha una raó que ara adquireix "la condició de mandat legal". Quina és? Doncs "la reforma operada en la llei d'enjudiciament criminal del 2015 que "pretén evitar l'automatisme en l'acumulació de causes i l'elefantiasi processal que es posa de manifest en determinats macroprocessos". Elemental, doctor Watson. Però això ja ho sabíem des del 2015 i la instrucció va començar l'octubre del 2017. I, a més, Marchena va ser precisament nomenat el 2012 president de la comissió institucional per a la reforma de la llei d'enjudiciament criminal. Només calia que Llarena li demanés a Marchena de resoldre aquest punt en el seu moment.

Amb tot, aquesta declinació de jurisdicció dispara per elevació a un altre problema no menor. Es tracta d'enjudiciar actes executius, no idees, un senyal també dirigit a Estrasburg. Però fent aquesta pirueta, com en el cub de Rubik, descafeïnem la teoria i la instrucció de Llarena.