Els permisos dels presos polítics posen el focus en els jutges de vigilància penitenciària

BarcelonaResolen una mitjana de 400 assumptes cada mes i la seva tasca passa habitualment desapercebuda a ulls de la majoria de la ciutadania. Però la validació dels permisos penitenciaris i de les sortides programades dels presos polítics els han situat en el focus informatiu. Els jutges de vigilància penitenciaria formen part del primer nivell de l’administració de la justícia, juntament amb els jutjats penals o els de violència masclista, lluny dels organismes de l’alta magistratura, com ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem. De fet, els professionals que integren els set jutjats que hi ha a Catalunya podrien considerar-se una rara avis al conjunt de l’Estat, ja que la resta de presons depenen del ministeri de l’Interior i són els jutjats madrilenys els que n’avaluen la gestió.

La feina dels jutjats de vigilància penitenciaria catalans és supervisar la gestió de les presons que fa la Generalitat. Els jutges que els dirigeixen -que són funcionaris de carrera- inspeccionen regularment els centres que tenen assignats per garantir que es respecten els drets dels interns. Per les seves mans també passen des de l’autorització dels permisos de més de 72 hores -els de 48 hores els concedeix directament la presó- a la llibertat condicional, les mesures d’aïllament superiors a 14 dies o l’aplicació dels articles del reglament, inclòs el 100.2, que avala les sortides per anar a treballar, fer tasques de voluntariat o tenir cura d’un familiar de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Dolors Bassa i Joaquim Forn.

Els casos dels presos polítics, però, s’escapen de la rutina dels jutjats de vigilància penitenciaria. “Són atípics”, admeten fonts judicials pròximes al col·lectiu consultades per l’ARA. Són casos singulars no només perquè la condemna per sedició és gairebé inèdita a l’Estat, sinó perquè es tracta d’un delicte que té “poc a veure” amb altres (violents) que impliquen penes similars. A més, no hi ha un programa de tractament específic a les presons.

Requisits d’accés

Els jutges parteixen de la base que els criteris per abordar els casos dels presos polítics han de ser els mateixos que per a la resta d’interns. En el cas dels permisos, per exemple, s’han de complir quatre requisits: que s’hagi complert una quarta part de la condemna, que hi hagi bona conducta, que no hi hagi risc de reincidència i que la seva sortida de presó no pugui donar l’exemple que cometre un delicte greu surt barat.

Les fonts consultades admeten que aquest últim punt és el més subjectiu i apunten que podria ser el motiu pel qual la Fiscalia es va oposar al permís de 72 hores de Cuixart i, en canvi, la jutge el va validar. El fiscal de vigilància penitenciaria -a diferència dels jutges, la Fiscalia és un organisme jeràrquic- al·legava la manca de penediment del president d’Òmnium. La jutge, en canvi, va avalar el permís argumentant que una pena de presó no havia de canviar cap posicionament ideològic. “Potser la Fiscalia entra en valoracions que no són estrictament penitenciàries”, afirmen les fonts. La filosofia de fons, argumenten, és que les sortides progressives de la presó “ajuden a reduir el risc de reincidència”.

Ara el dubte és quin serà el posicionament dels jutjats respecte a l’aplicació de l’article 100.2. La Fiscalia s’oposa a les sortides programades dels presos amb l’argument que es tracta d’una mesura “excepcional” i que la seva autorització “generalitzada” encobreix un tercer grau. Les fonts consultades recorden que l’aplicació del 100.2 és “bastant habitual” a Catalunya. Segons l’última memòria del deganat de Barcelona, l’any 2018 els sis jutjats de vigilància penitenciària que hi ha a Barcelona van resoldre 521 qüestions relacionades amb el 100.2.