Política03/10/2020

Vicenç i Bussot, els presidents “perduts” de la Generalitat

Un estudi els col·loca com a cinquè i sisè presidents, i van sorgir per fer front a la corrupció

Sílvia Marimon Molas
i Sílvia Marimon Molas

BarcelonaEl segle XIV va ser força convuls degut a l’impacte de pandèmies i la fam, a més de la guerra dels Dos Peres. Entre el 1356 i 1375, Pere el Cerimoniós, de la Corona Catalano-aragonesa, i Pere el Cruel, de Castella, es disputaven les terres del sud de València, i l’enfrontament, com tot conflicte bèl·lic, necessitava finançament. L’encarregada d’aconseguir els diners era la Diputació del General, però es van començar a detectar casos de mala praxis: no es recaptava tot el que s’havia de recaptar, hi havia frau fiscal i sospites de corrupció i tràfic d’influències. La solució va ser taxativa: la Diputació va ser cessada i auditada. Va ser una auditoria a consciència: funcionaris i dirigents havien de demostrar que havien rebut honoraris per treballs fets i, si no era així, havien de retornar els diners. Va ser en aquest moment quan van aparèixer els dos “nous” presidents de la Generalitat, dels quals, fins ara, pràcticament no se’n sabia res: Pere Vicenç i Bernat Bussot, que van ostentar el càrrec de regent entre els anys 1367 i 1375. Segons la investigació del professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra Pere Ripoll, Vicenç i Bussot serien el cinquè i sisè presidents de la Generalitat.

Quim Torra, president número 133

Per tant, Quim Torra hauria estat el president número 133 en comptes del 131, com es creia fins ara. "Aquesta numeració, però, és segons una branca de la historiografia, que considera que hi ha una continuïtat entre les institucions catalanes d'abans del 1714 i les actuals. En contra, hi ha qui defensa que només es pot considerar que són presidents de la Generalitat els sorgits després de la II República", diu Ripoll.

Cargando
No hay anuncios

“He pogut comprovar que el més proper a la presidència actual que va experimentar la Generalitat medieval i moderna va ser el sistema de regència de la institució”, afirma Ripoll. La figura del regent de la Diputació del General unifica la representació dels tres estaments de les Corts Generals de Catalunya en una única persona, laica i amb un consell de govern permanent (els oïdors de comptes). “Això fa que el regent sigui el més proper a una presidència “constitucional” i “republicana” d’una institució durant l’Antic Règim, ja que disposa d'un règim jurídic que, especialment a partir de les Corts de 1368-1369, el presentarà com un oficial ordinari i superior de l’administració central de la Diputació del General”, afirma Ripoll.

Un llibre desaparegut durant 400 anys

El professor de la UPF ha descobert aquests dos presidents perduts al Llibre dels vuit senyals, la primera compilació de dret català, que va localitzar fa més de dos anys a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Feia 400 anys que no es tenia cap referència d’aquest llibre perquè els documents es van recatalogar de formà errònia i les cobertes van desaparèixer. El Llibre dels vuit senyals va ser la reacció de les institucions catalanes a les amenaces de Ferran I, de la dinastia dels Trastàmara, que, quan va arribar a la Corona d’Aragó per governar-hi va donar a entendre que la Generalitat es podia eliminar amb un decret. Amb aquesta compilació de dret català es demostrava que això no era tan fàcil.

Cargando
No hay anuncios

“La figura del regent té poders considerables, pot fer ús de la força pública contra els que no paguen els tributs, pot executar béns i empresonar, destituir i nomenar oficials, organitzar l’exèrcit i convocar-lo –detalla Ripoll– en alguns casos. A més, sota les regències de Vicenç i Bussot, la Generalitat continua creixent i expandint-se”. Hi ha, entre els historiadors, certes discrepàncies sobre si es pot parlar de Generalitat al segle XIV. Ripoll creu que sí: “El Llibre dels vuit senyals deixa molt clara la separació de poders i l’autonomia d’aquesta institució respecte al rei. La designació Generalitat, tot i no ser el nom oficial aleshores, apareix vinculada als tributs de la Diputació del General i va sumant competències fins al decret de Nova Planta”.

La figura de regent de la Diputació va durar gairebé una dècada. Després, a finals de 1374 i principis de 1375, va tornar a sorgir un govern col·legiat de diputats i oïdors de comptes. “Podria ser que els estaments de les Corts no es refiessin de la concentració de poder en una única persona en un moment en què veien que l’objectiu d’acabar amb el deute públic no es complia, sinó que s’agreujava”, opina Ripoll.