Pere Aragonès: “No es tracta de tenir pressa per a la independència, sinó de fer-la”

BarcelonaLa setmana de commemoració de l’1-O ha viscut la crisi més important entre JxCat i ERC al Parlament per la suspensió dels presos processats, que va acabar amb l’ajornament de l’últim ple del debat de política general. El vicepresident rep l’ARA després de comparèixer amb el president Torra per llançar un missatge de calma i unitat.

El president i vostè mateix han parlat d’un Govern fort i unit, però la crisi del Parlament de dijous va ser majúscula.

És evident que el que ha passat aquesta setmana al Parlament no ha agradat a ningú, ni als mateixos diputats i diputades ni tampoc al Govern. El que hem deixat clar és que estem determinats a fer que aquesta coalició funcioni molt millor i, per tant, a millorar els mecanismes de coordinació, també en l’àmbit parlamentari. A més, també hem de ser conscients que això ho fem en un context de repressió sistemàtica que necessitem incorporar a l’estratègia política.

¿Vostè es veu capaç d’explicar als ciutadans i a l’opinió pública aquesta crisi en concret?

El que ha passat és que el Tribunal Suprem decideix intervenir en quina és la composició del Parlament, i ho fa utilitzant la llei d’enjudiciament criminal, el 384 bis, d’una manera que nosaltres considerem totalment arbitrària. Per tant, el que estem fent és trobar la manera de poder preservar el resultat del 21 de desembre davant d’aquesta intromissió, i alhora fer-ho mantenint les majories, que les votacions del Parlament siguin efectives i que ningú hagi de renunciar a l’acta.

¿Aquests diputats suspesos podran acabar cobrant el seu sou?

Això és una qüestió que correspon, en primer lloc, als diputats afectats i, en segon lloc, al Parlament, però hem d’entendre que estem en una situació en què s’està forçant la institució parlamentària a assumir unes interlocutòries que són totalment injustes. Per tant, el Parlament s’ha de poder defensar.

Però amb el seu acord no reconegut pels lletrats totes les decisions del Parlament sobre qualsevol altre tema poden ser invalidades.

Sempre es poden recórrer, una altra cosa és que els donin la raó.

¿La data de caducitat del Govern és la data de la sentència?

No, crec que el que ha expressat el president i que jo comparteixo és que ara estem en un moment que ens esperen uns judicis que acabaran amb una sentència que és probable que sigui dura, tot i que nosaltres batallarem perquè no sigui així. Per tant, ara la responsabilitat de mantenir la màxima unitat està per sobre de tot. A més, crec que també coincideixo amb el president si dic que aquesta unitat del Govern ha d’anar més enllà de la sentència, perquè hi haurem de respondre. No s’acaba el món amb la sentència, sinó al contrari, començaran moltes coses. Haurem de tenir un Govern que respongui a una situació que serà complicada, que tindrà un punt d’inflexió en la legislatura i m’atreveixo a dir que també en la història de Catalunya.

En aquest punt d’inflexió i per canalitzar la reacció, ¿vostè seria partidari de fer-ho amb eleccions?

Crec que hi ha moltes fórmules i que en aquests moments lligar-nos a un mecanisme concret per donar una resposta ens estaria tancant moltes opcions. Sovint hem criticat en els últims mesos que havíem planificat fulls de ruta molt concrets que ens lligaven de mans sense tenir en compte variables noves que en un procés d’aquestes característiques poden sortir. Fer-ho ara en relació a les sentències crec que seria repetir el mateix error.

Fa la sensació que l’independentisme està dividit entre el que podríem definir com a pragmàtics i legitimistes. Ho veu així?

L’objectiu el compartim tots, que és la independència per fer un país millor, per millorar les condicions de vida de la gent, i creiem que de tots aquests anys n’hem de treure un aprenentatge -i aquí puc parlar per ERC-, que és que necessitem ser molts més, ser molt més forts, per poder assegurar la victòria. El que volem fer és prou complicat i, per tant, hem d’anar amb el màxim de força, la força del suport popular, del suport democràtic, que evidentment s’expressa a nivell electoral, a les eleccions, en el referèndum, i, per tant, aquí és on hem de créixer. Això és pragmàtic? No ho sé; en tot cas, jo, que soc un home bastant pràctic perquè una de les meves feines també és pagar nòmines a final de mes de la Generalitat, crec que hem d’avançar en aquests àmbits per guanyar la independència.

¿I com s’amplia aquesta base amb el Parlament amb una crisi com la que hem viscut aquesta setmana?

Pensar que el que ha passat aquesta setmana serà un element permanent seria desenfocar la qüestió, perquè és evident que en els últims mesos hem acumulat força i simpaties, també en l’àmbit exterior. Avui la qüestió catalana està present en l’opinió pública europea. Tenim jurisdiccions exteriors que han ratificat que l’estat espanyol no actua com un estat de dret quan processa independentistes. Tenim una consciència republicana més enllà del suport independentista molt gran. Tot plegat són elements que ens permeten dir que avui tenim més suport que no pas fa un any. Evidentment hem de ser conscients que al davant tenim un Estat que està disposat a tot.

¿Està segur que la majoria del 3-O s’ha mantingut durant aquest any?

Nosaltres sempre hem apel·lat a l’1-O i al 3-O. L’1-O pel que comporta en termes d’autodeterminació col·lectiva i el 3-O pel que té de transversalitat; per això apel·lem a tots els que es van mobilitzar el 3-O.

¿Aquest acord al qual han arribat per mantenir la unitat del Govern es plasmarà en algun document concret?

És evident que cal reflectir una estratègia àmpliament compartida de l’independentisme. Hi ha molts elements en comú, el que diu el president Puigdemont quan parla de diàleg, o la proposta del president Torra de la necessitat d’un referèndum acordat amb l’Estat, o el que planteja ERC d’avançar en aquesta negociació per forçar l’Estat a acceptar que la solució siguin les urnes, dibuixen uns elements molt centrals. A partir d’aquí, el que hem de fer és plasmar-ho en una estratègia àmpliament compartida, que sigui reconeguda per tots els sectors de l’independentisme o, com a mínim, per la majoria de l’independentisme. És la nostra obligació, i crec que ho hem de fer en els pròxims dies i en les pròximes setmanes.

¿Vostè va compartir aquest ultimàtum de posar el novembre com a data per deixar de donar suport al govern del PSOE?

Nosaltres el que diem no és que hem d’afluixar o que ens hem de rendir, el que diem és que com que volem guanyar la independència necessitem acumular molta més força, i que segurament no som tan lluny ni som tots els que voldríem, per tant, necessitem ser molta més gent. Moltíssima gent d’aquest país comparteix que necessitem acumular grans majories. Alhora, també hem de ser molt clars que hi ha un govern de l’Estat que ha de demostrar que és diferent de Mariano Rajoy, i és cert que en àmbits del que és la relació entre els dos governs hi ha hagut avenços i alguns acords en àmbits de gestió de polítiques públiques, però hi ha unes qüestions de fons que s’han de poder abordar. Fa moltes setmanes que dic que és molt difícil donar suport a uns pressupostos generals de l’Estat si es manté una línia repressiva que va començar el PP. Per tant, crec que el que va expressar el president Torra és que el govern espanyol ha de començar a fer gestos clars sobre la qüestió de fons, i la qüestió de fons és treure el problema polític del Tribunal Suprem, dels jutjats, i posar-lo en una taula de negociació política.

Per tant, ¿vostè espera que s’obri una taula de negociació política abans de votar els pressupostos?

Caldria que es pogués obrir aquesta taula, és el que portem reclamant durant molt de temps. El govern de l’Estat no pot demanar a les forces independentistes l’impossible, que és un suport gratuït sense entrar en els temes de fons. A més, és que tothom sap que la qüestió catalana es resoldrà votant en un referèndum.

¿Mantenen contactes amb el govern espanyol parlant d’això?

En tots i cadascun dels contactes que he fet jo amb el govern de l’Estat hem dit que hem d’abordar la qüestió de fons. De moment no hi ha una resposta satisfactòria, però perseverem perquè és l’única via de fer-ho. Sabem que el govern de l’Estat això no ho farà perquè li vingui de gust, o perquè ho comparteixi, sinó perquè veurà que no hi ha cap altra solució, i això l’hi hem de fer veure amb totes les eines que tinguem al nostre abast.

¿Creu que amb el que ha passat els últims dies es pot perdre la imatge de civisme i pacifisme que fins ara ha acompanyat el moviment independentista?

Les mobilitzacions, també les dels últims dies, han sigut immensament pacífiques. Sí que és cert que hi ha hagut moments de tensió, però aquí nosaltres el que hem de fer és una crida a la responsabilitat de tothom. De tothom perquè entenem que en el terreny de la força l’Estat sempre ens guanyarà perquè té el monopoli de la força legal. L’independentisme guanyarà en el camp de la democràcia, i això vol dir jugar amb unes altres eines. A més, hem triat la via pacífica i democràtica per a la independència perquè és l’única possible, i per això hem de ser pràctics.

Per tant, s’ha acabat el tenim pressa?

La qüestió no és tenir pressa, que jo n’he tingut sempre, sinó avançar. La qüestió no és dir que tens molta pressa o dir que vols la independència, la qüestió és fer-la. I per fer-la, com ja portem dient des de fa moltes dècades a ERC, només hi ha una via: una majoria social inapel·lable que hi estigui a favor.

Per a vostè, quina va ser la lliçó del 27-O? Precisament aquesta?

L’aprenentatge és que l’estat espanyol no té límits, que la unitat d’Espanya ho justifica tot. Mai havíem portat l’Estat a aquesta situació i ara hem vist com respon. Però no podem quedar-nos aturats, perquè fer-ho significaria perdre, i nosaltres no volem perdre la independència, volem guanyar-la, perquè és l’única via per millorar la qualitat de vida de la gent. Els treballadors d’avui es mereixen que hi hagi una garantia de cobrament de les pensions, ens mereixem poder decidir sobre la normativa laboral en un moment que tenir feina no és sinònim d’haver sortit de la pobresa, al contrari, cada cop hi ha més treballadors pobres. Per tant, necessitem les eines que tenen altres societats com la nostra per donar benestar a la seva gent. I això, en el context dels últims segles, a Catalunya només pot ser tenint un estat independent.

¿S’ha parlat prou clar a la ciutadania l’últim any?

Val a dir que a ERC estem convençuts que així ho hem fet, i som conscients que hi ha gent que no ha entès en un primer moment algunes de les coses que hem dit. Però crec que més enllà de les retòriques tothom és conscient de les dificultats del moment.

El senyor Casado ha parlat fins i tot d’il·legalitzar els partits independentistes...

Això demostra que el senyor Casado hauria de tornar a la facultat.

Quina lliçó li donaria?

Bàsicament que sap perfectament que aquesta llei de partits, més enllà que la considerem injusta, estableix unes condicions molt clares, i aquí no es donen ni de bon tros. Intentar assimilar la CUP a la violència és no conèixer res. El senyor Casado fa gala de la seva ignorància i, esclar, si s’informa a través dels mitjans que ho fa, molt esbiaixats, pot acabar tenint aquesta opinió.

Parlant de mitjans, Junqueras posa molt d’accent sempre a evitar la fractura social.

El que tenim molt clar és que nosaltres volem alliberar el país sencer, no a trossets, i això vol dir que també hem de pensar en aquella gent que avui no és independentista i entendre’ls per poder-los convèncer. Al meu municipi Cs va ser la primera força el 21-D. ¿Això vol dir que a Pineda de Mar tenim un gran gruix de la població que s’alinea amb la repressió, que s’alinea amb una visió ultraespanyolista? No, perquè jo conec els meus veïns. Per tant, el que hem de fer és entendre els seus neguits, les seves pors, i explicar que el nostre no és un projecte que acaba traient banderes al faristol del Parlament, sinó que es basa en tenir la capacitat de decidir perquè la gent visqui millor. I ho hem de demostrar també a les polítiques públiques que faci tot el moviment independentista, siguin en els ajuntaments, siguin en el govern de la Generalitat.

Per cert, ¿ja ha comunicat als departaments l’esborrany de pressupostos? Amb qui els podrà aprovar?

Estem acabant de treballar les xifres, però crec que poden ser aprovats per una àmplia majoria, perquè hi haurà una aposta per generar més benestar a la ciutadania. Evidentment amb Cs i el PP ho veig molt difícil, també perquè el seu model de política econòmica és oposat al nostre. Amb la resta, poden haver-hi espais d’acord. Faig una crida a la responsabilitat dels grups.

Els comuns reclamen recuperar l’impost de successions.

No podem negar-nos a estudiar cap proposta, però el marge de millora de la recaptació és molt limitat. A vegades és més important la gestió dels tributs que no pas la legislació. En l’últim any hem aflorat frau fiscal per valor de 198 milions d’euros. Aquesta és la línia. Els canvis normatius no són la meva prioritat.

Vostè és el vicepresident econòmic. Quina és la seva previsió de l’economia catalana en els pròxims anys?

La nostra previsió és que l’any que ve estiguem creixent al voltant del 2,5% del PIB, que és un creixement magnífic. Fa un any ens deien que estaríem en recessió, que hi hauria un increment de l’atur, i avui veiem que és tot el contrari. Si tot va bé, l’any que ve estarem per sota del 10% d’atur. Ara els núvols a l’horitzó són de l’entorn macroeconòmic europeu i mundial. La desacceleració en altres economies europees, l’onada proteccionista, l’augment del preu de l’energia, la fi de les polítiques monetàries expansives... Tot això ens afecta.

Ara sabem que hi va haver una bola de neu de retirada de dipòsits a partir del 2-O que va començar amb empreses estatals.

Queda clar que de manera intencionada es va voler generar aquest efecte. Va ser guerra bruta econòmica i anirem fins al final per saber qui va decidir jugar amb la crisi financera per salvar la unitat d’Espanya. Van ser unes setmanes difícils, estàvem en un context polític que no havíem viscut mai abans i que es va alimentar per part del PP.

Per tant, ¿es va accelerar la retirada de les seus?

És evident que al PP li convenia molt fer-ho i que van generar un ambient de prou pressió en alguns sectors regulats perquè això es pogués produir, de pressió cap als accionistes i de pressió cap a les direccions.

Permeti’m una última pregunta sobre Barcelona i el debat sobre la llista unitària independentista.

Nosaltres sempre hem defensat que l’independentisme és tan divers que no cap en una sola papereta. I Barcelona té prou reptes per pensar que només és la qüestió de la independència la que fa decidir a la gent el vot, això no va així.

Fa l’efecte que ara les decisions a ERC es prenen en un clima de poca crispació. ¿Això té a veure amb el fet que Junqueras sigui a la presó?

És l’efecte de la bona feina d’Oriol Junqueras i Marta Rovira en la consolidació, creació i renovació d’equips. I respon a l’acumulació d’intel·ligència col·lectiva d’ERC. Són molts anys de treball conjunt. Necessitem organitzacions polítiques que donin continuïtat als projectes i que no depenguin mai d’una sola persona, i això és el que permet que ERC, en una situació com va dir Sáenz de Santamaria d’escapçament de la direcció, hagi anat trobant les fórmules per funcionar i funcionar molt bé.