Pere Aragonès, el president accidental que vol ser-ho de ple dret

BarcelonaEl punt d’inflexió en la trajectòria política de Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) va arribar una tarda freda del gener del 2018 als confins entre la Comunitat de Madrid i Castella-la Manxa. A la presó d’Estremera, amb un vidre entremig, el president d’ERC, Oriol Junqueras, li va dir: “Si li passa alguna cosa a ella -referint-se a la secretària general del partit, Marta Rovira-, et toca a tu”. 54 dies més tard Rovira marxava a l’exili de Ginebra per evitar la presó i aquella mateixa tarda Aragonès es convertia en l’adjunt a la presidència d’ERC. Un títol que després mutaria en el de coordinador nacional. Tot plegat per dir, a la pràctica, que des de llavors és el líder del partit sobre el terreny davant la impossibilitat de Junqueras i Rovira de fer-se càrrec del dia a dia de la formació. Li toca a ell.

Com quasi qualsevol càrrec de pes en l’ERC del junquerisme, Junqueras ha sigut el responsable d’ungir l’actual vicepresident de la Generalitat -i president substitut per la inhabilitació de Quim Torra- com a home de referència d’Esquerra tant al partit com al Govern. I això que la seva primera cita no va ser de les que deixen un bon regust. Aragonès acostuma a explicar que quan era membre de les joventuts del partit va convidar Junqueras, llavors un professor universitari que començava a prodigar-se als mitjans, a un acte, però que aquest no s’hi va presentar. Malgrat tot, no seria un mal presagi. Junqueras l’ha ungit i l’ha protegit. El va desvincular del dia a dia de l’organització de l’1-O pensant ja que tot podria acabar als tribunals, com així va ser, i el va treure de les llistes electorals del 2017 pensant que ERC podia ser il·legalitzada.

Si Junqueras va aterrar a la política com a independent i en la trentena llarga, Aragonès ho va fer abans de fer els 18 i seguint una trajectòria clàssica de les que es veuen en tots els partits. De les joventuts al Parlament -també va ser regidor al seu poble-, del Parlament a un càrrec important de la Generalitat i d’aquí a seure directament al consell executiu. La precocitat ha sigut probablement el seu segell. Amb 21 anys ja s’asseia a l’executiva, als 24 tenia escó i amb 33 era secretari d’Economia. Amb 35, conseller, i quan en tingui 38, a les eleccions del 14 de febrer de l’any que ve, aspirarà a presidir la Generalitat de ple dret i no en funcions com ara.

El pragmatisme

Dues dècades en política ja han donat per a un llibre biogràfic - Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic)- el títol del qual l’ha encadenat, per bé i per mal, a convertir-se en un exponent de l’independentisme gradualista que no fixa terminis. “Som prou per guanyar un referèndum amb regles democràtiques, però no prou per forçar l’Estat a acceptar-ne el resultat. Per tant, cal eixamplar la base”, exposa al llibre. Això l’ha convertit en la diana de l’independentisme més abrandat, però és el preu que ell i ERC han decidit pagar per intentar ampliar les fronteres electorals en la recerca de l’hegemonia. Tot plegat per un objectiu que el seu partit no aconsegueix des de l’època de Macià i Companys: vèncer en unes eleccions al Parlament.

Llicenciat en dret, fill i net d’empresaris -un dels seus avis va ser també l’últim alcalde franquista de Pineda i el primer de la democràcia- i més partidari de Keynes que de Marx, qui sap si aquest pragmatisme l’ha anat modelant en el seu pas pel dia a dia d’un gegant burocràtic com la Generalitat. El 2013, per justificar el suport d’ERC amb la pinça al nas a uns pressupostos de CiU a les portes de la consulta del 9-N, es va mostrar confiat en el fet que seria “el darrer pressupost autonòmic de la Generalitat” abans d’un estat independent. El que llavors probablement no s’imaginava és que el 2020 seria ell, com a conseller d’Economia, l’encarregat de pilotar la negociació dels comptes. Els primers pressupostos que Catalunya aconseguia aprovar en tres anys, que van ser tan autonòmics com sempre.

De to pausat en seu parlamentària, s’inflama als mítings. Cuiner aficionat, casat i pare d’una filla, preveu eixamplar la família com a mínim amb un fill més per mirar d’assegurar “les pensions”, tal com ha explicat ell mateix en públic alguna vegada. Pragmatisme polític, però també econòmic.