Pendents d'Oriol Junqueras
BarcelonaSi en alguna cosa coincideixen els dos sectors que pugnen pel control d'ERC ara mateix, els roviristes (encara sense candidat) i els junqueristes, és en la convicció que el resultat de la consulta de divendres sobre el preacord amb el PSC per investir Illa és molt difícil de predir i que, en el millor dels casos, la victòria del sí serà ajustada. Això és així per molts motius. No debades els darrers anys la mateixa ERC ha alimentat el discurs que pactar amb el PSC, el partit del 155, significava enterrar el Procés, i per tant ara no serà tan fàcil convèncer la militància que han de fer el contrari del que defensaven fa uns mesos. Ara, però, s'hi suma el malestar de les bases amb la direcció actual del partit per la gestió de l'afer dels cartells contra els germans Maragall.
Per tant, perquè l'operació investidura surti bé ERC necessita dues coses: un bon acord i la unitat de tots els sectors, o almenys dels seus principals líders, a l'hora de defensar-lo davant les bases. Respecte al primer punt cal subratllar que l'acord és tan bo que corre el risc de resultar poc creïble per a unes bases que han estat educades políticament en la desconfiança cap al PSOE. L'escenificació tampoc va ajudar gaire, ja que més que eufòria i alegria el que denotaven les cares damunt de l'escenari de Calàbria era tensió després de nou hores de debat intern.
Les pròximes hores seran claus per comprovar si el concert és concert o si, com ja ha passat tantes vegades, s'acaba tirant aigua al vi. Res ajudaria més els republicans que una declaració de Pedro Sánchez o de María Jesús Montero explicant a l'opinió pública espanyola per què és necessari i convenient concedir el concert a Catalunya, però és difícil que això passi.
Posició de força
L'altra gran pota, la de la unitat, depèn d'una sola persona: Oriol Junqueras. L'expresident d'ERC no ha estat involucrat en les negociacions, tot i que formalment ha fet confiança a la direcció. És més, a l'equip negociador, tant el polític com el més tècnic, hi ha persones clarament hostils a la seva persona. L'expresident del partit no està interessat en forçar una repetició electoral, però com sempre en aquests casos pot aprofitar per treure profit de la conjuntura (què és la política si no això?). La seva és ara una posició de força perquè el rovirisme sap que per convèncer les bases el necessita, i és probable que aquest, a canvi de comprometre's a defensar l'acord, demani alguna cosa a canvi. Quina? La llista pot ser molt llarga, però totes aniran encaminades en la mateixa direcció: facilitar-li la cursa cap a la presidència del partit.
En tot cas caldrà estar molt atents a les paraules (i els silencis) d'Oriol Junqueras les pròximes hores i dies. Perquè la seva és la mà que pot decantar la balança.