Pedro Sánchez resisteix el primer assalt al sector crític i manté els plans inicials

MadridEn el curt termini, la batalla al PSOE és per les claus de Ferraz, la seu del partit. I, de moment, Pedro Sánchez, el discutit secretari general, les conserva. Els dos bàndols han assumit que la situació és d’interinitat, després del cop de força que va suposar la dimissió de mitja executiva dimecres. Divergeixen en quin és el següent pas: els díscols volen una gestora i Sánchez creu que ell ha de comandar unes primàries i un congrés per triar una nova executiva. El líder socialista ha esquivat de moment tots els moviments dels díscols per descavalcar-lo, i ha imposat el seu calendari immediat: demà hi haurà comitè federal i es discutirà la convocatòria del congrés. Primer assalt, guanyat.

Ahir Sánchez es va bunqueritzar al seu despatx mentre deixava que els crítics es desesperessin. Va estar reunit gairebé tot el dia amb el nucli dur de la seva executiva, i va anar responent via comunicat els embats dels díscols. El primer el va protagonitzar Verónica Pérez, la presidenta de la mesa del comitè federal, pròxima a Susana Díaz, que es va atribuir el comandament del partit: “L’única autoritat sóc jo”. Dues hores després d’entrar a Ferraz amb aquest al·legat, en sortia amb les mans buides, sense haver parlat amb ningú de l’executiva i amb la certesa que Sánchez no es mouria.

Pérez havia acudit a la seu, formalment, per sol·licitar la convocatòria de la comissió de garanties, que s’encarrega de vetllar pel compliment dels estatuts del PSOE que, segons els crítics, Sánchez vulnera. En aquest òrgan els susanistes tenen majoria. Però perquè es reuneixi cal que ho convoqui la presidenta, que és afí a Sánchez, i no vol fer-ho. L’actuació d’aquesta comissió és l’única esperança de tombar Sánchez que tenen els crítics abans del comitè federal, i per això els tres membres (de cinc) afins a Díaz presentaran avui un escrit a Ferraz amb “arguments basats en el dret” per demanar el cap del secretari general. Es preveu que, com ahir, l’executiva faci com qui sent ploure.

Sánchez va passar a l’acció al migdia. La seva executiva -la mateixa que no reconeixen els crítics, però que té les claus de Ferraz- va convocar un comitè federal extraordinari per demà. Ja n’hi havia un previst, d’ordinari, però com que les circumstàncies han canviat Sánchez entén que cal convocar-lo de nou. El d’ara és per activar, forçats per la dimissió dels díscols, la maquinària per triar uns nous òrgans de direcció. L’únic punt de l’ordre del dia serà la votació de la proposta de primàries a finals d’octubre, seguides d’un congrés. Escudant-se en el cop de força del bàndol contrari, Sánchez impulsa, a grans trets (el congrés s’avançaria uns dies), la seva agenda: les primàries el 23 d’octubre eren el seu pla inicial, expressat dilluns, que va desencadenar la rebel·lió interna que ha acabat partint el PSOE en dos.

L’entorn de Sánchez va llegir la dimissió en bloc dels crítics com un intent de cop d’estat. I estan aplicant les receptes clàssiques per combatre’ls. La literatura política diu que, si en qüestió d’hores els colpistes no s’han fet amb el poder, tenen pocs números de reeixir. I l’aparell ha resistit més. Demà al comitè federal els dos bàndols hauran de mesurar forces, però els partidaris de Sánchez creuen que els crítics no tenen majoria. Si la tinguessin, pensen, haurien esperat per fer-lo fora aleshores, amb una moció de censura, i no per la porta del darrere. Tot i així, segons fonts pròximes al secretari general, l’executiva està disposada a buscar “consensos” sobre la data de les primàries, que els crítics volen endarrerir.

La lluita final, dissabte

Sánchez té molts números d’arribar viu a la reunió del màxim òrgan entre congressos de demà. Els crítics tenen l’opció de plantar-lo, però aleshores cedirien el control del relat al que queda de l’aparell. Si Díaz acaba apareixent a Ferraz, Sánchez s’haurà apuntat una segona victòria. Però l’amotinament dels barons estarà assegurat. Intentaran forçar el nomenament d’una gestora que s’abstingui a Mariano Rajoy, i deixar el congrés per després. Aleshores tocarà “cosir” el PSOE. I Díaz ja es va oferir ahir per fer-ho, tot i que amb un discurs tebi, en què tot i alguns dards no va reclamar obertament un pas enrere de Sánchez.

La teoria diu també que perquè els cops triomfin cal un candidat alternatiu llest per agafar el timó. Díaz insinua que escalfa a la banda, però ni ella ni cap dels crítics es vol tacar les mans obrint pas a Rajoy. Si Sánchez resisteix fins a les primàries hi arribarà amb la carta del no. I està segur que és guanyadora.

El PSC exigeix “donar la veu a la militància”

“Quan un secretari general diu que cal encetar un procés per donar veu als militants, se li ha de fer cas”. Les paraules del líder del PSC, Miquel Iceta, no deixaven lloc a dubte. Els socialistes catalans van fer pinya al voltant de Pedro Sánchez i van carregar contra la dimissió “innecessària” dels 17 crítics de l’executiva del partit. Una de les primeres veus del PSC en aquesta direcció va ser la de la seva secretària d’organització, Assumpta Escarp, que va acusar els díscols de voler “segrestar la democràcia”. Escarp va rebutjar les “maniobres per intentar dilatar” el procés congressual ja iniciat per Sánchez després de les eleccions al País Basc i Galícia. Davant d’una “divisió profunda” com la que afronta el PSOE, Iceta va apostar per “donar la veu a la militància”. “Llibertat d’expressió total i absoluta”, va dir el primer secretari en funcions, si bé va deixar clar que Ferraz requereix “propostes polítiques i no adhesions personals”. “Jo dono suport al Pedro perquè coincideixo amb el seu plantejament”, va dir Iceta, en referència a la recerca d’un govern alternatiu al del PP. Aquesta va ser la mateixa posició defensada ahir per la seva rival a les primàries, Núria Parlon, i per la resta de dirigents del PSC que van pronunciar-se públicament. Tan sols Carme Chacón, una de les dimissionàries, va distanciar-se de la línia del partit.