BarcelonaAbans de les eleccions del 23-J tothom al PSOE tenia clar que si volien barrar el pas a la dreta necessitaven que Sumar, el partit situat a la seva esquerra, se situés al voltant dels 30-35 escons perquè ells difícilment superarien els 120. Finalment, Sumar en va treure 31 (cinc dels quals són de Podem i s'han escindit) i el PSOE 121. La guerra entre Yolanda Díaz i Podem ha deixat l'espai de Sumar en una fragilitat absoluta, i per això ara el PSOE es llança a ocupar aquest espai amb propostes com la de l'empresa pública d'habitatge. El somni dels socialistes seria recuperar aquell ampli espai ideològic que li va permetre a José Luis Rodríguez Zapatero, veritable guia espiritual d'aquest PSOE, passar dels 125 escons de Joaquín Almunia l'any 2000 als seus 164 (que el 2008 serien 169). El que està clar és que han perdut la confiança en Díaz, tant, que ja no li permetran penjar-se medalles amb tanta facilitat com en el passat: ara és tot per a Sánchez.
L'altra gran novetat d'aquest congrés del PSOE ha estat el pes de Catalunya, i en concret del PSC. Els socialistes més espanyolistes viuen en una mena de paradoxa: d'una banda, tenen clar que Salvador Illa és dels seus (no com Maragall o fins i tot Montilla), però de l'altra han d'acceptar que per mantenir el control de la Moncloa i la Generalitat necessiten abordar l'infrafinançament català. En una altra època hi hauria hagut una batussa notable sobre aquesta qüestió, però amb el bombardeig constant de la dreta sobre el PSOE toca reagrupar-se i valorar tots els actius. I Salvador Illa és un dels més valuosos ara mateix.
La prova dels pressupostos
D'alguna manera, Sánchez intueix que les generacions progressistes més joves també estan més obertes al federalisme, a una concepció més dessacralitzada de la identitat espanyola, a l'assumpció de la plurinacionalitat, en definitiva. Sempre quedarà el dubte de si Sánchez avança en aquesta direcció per convicció o perquè no té més remei, però en el congrés també ha quedat clar que el País Valencià és un objectiu prioritari si els socialistes volen mantenir la Moncloa després de les pròximes eleccions. No en va Ximo Puig –un dels barons que van conspirar contra Sánchez el 2016, per cert– va ser un dels més aplaudits, igual que Pilar Bernabé, la delegada del govern a València que va estar al peu del canó en la jornada tràgica del 29 d'octubre.
Si Sánchez aconsegueix superar la prova dels pressupostos (i ho té millor que fa uns mesos amb la DANA), s'obrirà del tot la batalla pel finançament singular català. Aquesta serà la prova de foc que marcarà tant l'estabilitat del govern espanyol com el futur del PSC. Aquí la paradoxa és per a ERC, que necessita que el nou finançament tiri endavant per justificar les seves aliances amb els socialistes però que podria acabar reforçant l'hegemonia del PSC si el nou sistema porta la signatura de la consellera Alícia Romero.
El que ha quedat clar en el congrés és que l'última paraula la tindrà sempre Sánchez, i que el seu partit el seguirà allà on ell digui. I ara mateix el president espanyol, que ja va resistir el 23-J gràcies al vot de les dones i dels jubilats, necessita assegurar el vot dels joves i dels catalans. I si és possible sumar ara també el dels valencians.
