MadridÉs una llàstima que Fiódor Dostoievski no segueixi entre nosaltres. D’entrada, hauríem d’aconseguir situar-lo en la nostra realitat del segle XXI, i no sé com reaccionaria. Però tindria molt d'interès acostar-lo al moment que viu la política internacional, pendent de l’inici del mandat d’un nou president nord-americà, per després intentar que parés atenció al cas d’Espanya i les tribulacions del seu govern. No descarto la possibilitat que les peripècies d’un país tan privilegiat en molts aspectes, i les d'un governant tan singular, un autèntic contorsionista de la política, acabessin per fascinar-lo. Que no s'indigni ningú. No estic frivolitzant. Sé que la comparació és arriscada. Però per a Dostoievski aquest polític del sud d'Europa, capaç de pactar amb partits d’ideologies contradictòries, irreconciliables, i mantenir-se al poder en un permanent equilibri inestable, hauria de resultar digne d'estudi. Per força hauria de recordar-li el seu Raskólnikov i les fases que travessa la seva vida seguint el curs del relat de la novel·la Crim i càstig.
Primer va ser el període del superhome, de l'escollit, capaç de cometre un crim horripilant, per acabar acceptant les seves culpes i desitjant ser descobert i condemnat. Serà aquesta l'evolució de Pedro Sánchez i el seu partit? ¿Haurà estat el líder socialista un traïdor i un assassí de tantes coses? De la independència judicial, de la llibertat de premsa, del dret a l'habitatge digne, dels drets fonamentals de tots els ciutadans durant la pandèmia, de l’autonomia de les institucions per mitjà de la colonització de tots els centres de poder, de la persecució implacable dels adversaris polítics –fins a aconseguir la seva desaparició d'escena–, de pràctiques de nepotisme i tolerància de la corrupció econòmica i moral, per justificar el que és injustificable dient que fa de la necessitat virtut? Si ha sigut així, no ens podria sorprendre que Sánchez caigués derrotat per un insuperable problema de consciència i, de genolls a terra, demanés el càstig pel seu crim, pel seu delicte de lesa democràcia.
La millor oportunitat la tindria ara. L’ocasió es diu qüestió de confiança. Sánchez ho té fàcil per deixar-ho tot penjat i marxar. Només hauria d'encoratjar els partidaris de fer-li pagar tots els pecats de cop. Fer com Felipe González el 1996, quan després de ser abandonat per Jordi Pujol i el grup parlamentari de CiU al Congrés, va animar decididament el pacte del nacionalisme català amb José María Aznar i el PP. Però Sánchez mai farà una cosa similar. D’entrada, perquè Junts no ha trencat, s'ha declarat en estat de passivitat, en una mena de vaga de pactes, que és una nova forma de negociar introduint més pressió. El precedent de Felipe González difícilment podrà repetir-se. I Pedro Sánchez mai es plantejarà els dilemes d'un home torturat psicològicament com Raskólnikov. No ho ha fet mai. No s'ha manifestat en cap cas com un home insegur. No ho va fer ni tan sols durant aquells cinc dies del passat mes d'abril en què tothom va estar pendent de la seva possible dimissió.
No crec, per aquests motius, que Sánchez tingui cap intenció de posar en joc el seu càrrec com a president del govern. Per això, les successives decisions de deixar en suspens la proposta de Junts perquè el líder socialista convoqui el debat d'una qüestió de confiança sempre han tingut l'aparença de maniobres per guanyar temps. Una iniciativa d'aquest tipus és com un referèndum, que s'ha de celebrar amb acords previs que permetin tenir la seguretat de guanyar-lo. Ara el més lògic és que es busqui un pacte per mantenir actives les aliances que van permetre iniciar la legislatura, més que desmuntar-la. Mentre no s'hagi fet judicialment operativa la llei d'amnistia, és difícil pensar en el començament d'un nou cicle polític. Per als reelegits líders dels partits independentistes –en particular per a Puigdemont–, no és suficient l'amnistia política, que Sánchez el vagi a veure a Brussel·les i que tinguem registre gràfic de la trobada. El principal problema és que la llei no s’aplica, i és dubtós que pugui completar els seus efectes a curt termini. El més probable és que el Tribunal Suprem segueixi sense posar facilitats, perquè ja ho ha dit de manera explícita en les seves resolucions i informes. És possible, per tant, que quan el Constitucional avali la llei d'amnistia s’obrin altres fronts judicials per dificultar la seva aplicació.
Tot es repeteix
És la teoria de l'etern retorn, que torna a plantejar-se. La vida és cíclica, tot ha passat i tot es repetirà. Friedrich Nietzsche ens ve a trobar. I amb ell alguns dels personatges més famosos de Thomas Mann. Si Sánchez aconsegueix sortir ben parat de la ruleta russa de la qüestió de confiança, Feijóo haurà de pensar que el seu rival ha tornat a pactar amb el dimoni. És el Doktor Faustus de Mann. Com el músic de la novel·la, el líder socialista haurà venut un cop més la seva ànima, en aquest cas no a canvi de la creativitat artística, sinó d'una pretesa estabilitat política. I també hi ha la possibilitat que l'oposició subratlli el paral·lelisme de personatges i situacions amb una altra obra de l'escriptor alemany, Confessions de l'estafador Fèlix Krull. Sánchez, novament presentat com el polític murri i oportunista, el prestidigitador a qui algun dia li caurà tot l'escenari a sobre. Però ni una cosa ni l'altra. Ni el Raskólnikov de Dostoievski ni el Fèlix Krull de Mann. Per al líder socialista, l'etern retorn no és repetitiu, perquè cada volta al circuit té sentit per si mateixa, i la qualitat moral es demostra amb els resultats obtinguts en cada tram del camí, en cada dificultat superada.
En definitiva, si tornem a Nietzsche tot cobra més sentit. Si tots els nostres polítics s'ho apliquessin, serien i seríem més feliços. La fachosfera és una benedicció per a Sánchez, perquè dona sentit a la lluita. I no governar malgrat haver estat el més votat, com li passa Feijóo, significa una oportunitat per continuar el combat. Igualment, per a Puigdemont i Junqueras la teoria de l'etern retorn justifica la perseverança del "ho tornarem a fer". Si el temps és cíclic no hi ha espai per al penediment. Com escriu Nietzsche a Ecce homo, l'important és "l'amor fati", l'amor al destí, qualitat del veritable "superhome" (Übermensch).
