Pedra, paper, tisora
MadridEstem en un moment tan delicat del que pot ser una nova legislatura, que a les portes del Congrés hauran de posar un cartell similar al dels edificis sanitaris. "Silenci, hospital", acostuma a dir un d'aquests rètols. I tinc un amic que diu de fer el mateix a les portes del Congrés per penjar un avís d'enunciat contradictori, on es pugui llegir: "Silenci, Parlament". La paradoxa deriva, esclar, del fet que a les institucions parlamentàries tot hauria de ser transparent, el regne de la paraula. Però ara tothom està d'acord que l'èxit de les negociacions per aconseguir un pacte d'investidura depèn que es parli amb la màxima discreció. Als partits els agrada jugar al pedra, paper, tisora a les fosques.
Aquest joc, no obstant això, té data de caducitat i, per tant, en els pròxims dies veurem els primers resultats dels contactes entre les forces polítiques. Em refereixo a com quedi la composició de la mesa del Congrés. És la primera etapa del temps de repartiment del poder que estem vivint, un episodi absolutament clau, que de vegades no està prou valorat pels mateixos partits. No és qüestió simplement de tenir grup parlamentari o quedar dissolt al grup mixt, sinó d'ocupar un lloc al pont de comandament de la institució que ha de donar la seva confiança al nou govern i que, al llarg de la legislatura, s'ha d'ocupar de controlar-lo, a part d'elaborar les lleis corresponents.
Per tant, un pacte correctament negociat i concebut hauria de començar per aquí. Per a Junts i sobretot per a ERC, que governa la Generalitat, és molt convenient tenir com més antenes millor als òrgans de poder a Madrid. No es tracta només d'ocupar espai i exercir influència, sinó també de tenir informació. El fet curiós és que el PP, que no té prou aliats amb qui jugar la partida, hagi volgut acostar-se als independentistes per sondejar-los, quan el que està dient cada dia és que cal impedir l'accés de Pedro Sánchez a un nou mandat perquè haurà de fer-ho de la mà dels partits que volen destruir Espanya.
Si la pretensió del PP d'arribar al govern ja era difícil la nit del 23-J, el que ha succeït després encara li ho ha complicat més. Al cop de porta del PNB quan Feijóo va fer les primeres trucades l'ha seguit ara la crisi de Vox, per la sortida del seu ja exportaveu parlamentari, Iván Espinosa de los Monteros, i altres exponents del sector dit ultraliberal del partit. Si Feijóo aconsegueix convèncer el rei Felip VI que li deixi fer la primera tirada i intentar obtenir la confiança de la cambra, es presentarà davant del faristol del Congrés amb un bagatge escàs i un discurs difícil de defensar. Pedro Sánchez hauria d'estar interessat que Feijóo no faci com Rajoy o Arrimadas en situacions similars, i que a diferència d'ells presenti la seva quadratura del cercle sense tenir assegurats els vots per garantir la seva elecció. Per al PP seria com passar de l'actual fase en què els partits negocien seguint l'antic codi del pedra, paper, tisora al joc políticament més arriscat de la ruleta russa.