La peculiar relació de Puigdemont amb els partits (i el Consell per la República)
BarcelonaCarles Puigdemont no és un home de partit. No va ser un home de Convergència, malgrat ser un dels militants de la direcció més antics, i menys del PDECat, partit que mai es va sentir seu per la distància que sempre va mantenir quan era president de la Generalitat amb la llavors coordinadora general, Marta Pascal. Però tampoc ha estat un home de Junts per Catalunya, tot i haver impulsat ell mateix el partit arran de l’1-O, i ni tan sols del Consell per la República (CxR). És un dirigent polític que té una relació peculiar amb les organitzacions, fins i tot amb les que presideix. La prova més fefaent és la consulta que ha organitzat el Consell, a petició d’un 1% de la militància, sobre la investidura de Pedro Sánchez: aquests dies les bases voten per decidir si pressionen perquè es bloquegi o no un pacte amb el PSOE.
Els dirigents del Consell ja han subratllat, però, que aquesta consulta no vincula els partits. Per tant, tampoc Junts. I ni tan sols Puigdemont, que és alhora el principal negociador dels juntaires i el president del Consell. Ho va verbalitzar clarament Toni Comín –un altre dels negociadors i vicepresident del Consell– aquesta setmana al Més 324: “Qui negocia no és el Consell, són els partits [...]. Així doncs, el que decideixin les bases del Consell no vincula els partits independentistes”.
La gran paradoxa de tot plegat és que les persones registrades al Consell no puguin influir sobre l’actitud que han de prendre els seus mateixos dirigents. Puigdemont, de fet, va abandonar la presidència de Junts i qualsevol vincle orgànic amb el partit precisament per dedicar-se en exclusiva a la seva tasca al CxR i a fer d’eurodiputat. Però fins ara la missió consistia en denunciar la repressió de l’Estat, proclamar la vigència de l’1-O i criticar qualsevol intent de negociació amb el govern espanyol. De fet, això és fins a nova ordre el que encara es defensa des d’aquest ens creat el 2018 com a “institució democràtica de representació política provisional de la República Catalana proclamada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2017, d’acord amb el mandat atorgat pel referèndum d’independència del Primer d’Octubre”.
L’únic acord acceptable per a l’organisme és, segons va explicar en un comunicat dos dies després de les eleccions del 23-J, un que impliqui l’amnistia i també l’autodeterminació de Catalunya. En paraules del mateix Consell, l’1-O és vigent fins que no hi hagi un referèndum acordat amb l’Estat que el substitueixi. La vigència és més simbòlica que pràctica, tenint en compte que la Generalitat continua sent una administració autonòmica lligada a la legalitat espanyola. Ara bé, sobre la taula de negociació entre Junts i el PSOE no hi ha la convocatòria d’un referèndum, almenys a curt i mitjà termini, sinó l’elecció d’un mediador que Junts vol que s’impliqui en la resolució del conflicte via autodeterminació, però que els socialistes només accepten –a hores d’ara– que tingui un paper de mer revisor del compliment dels pactes.
L’actitud de Puigdemont ha canviat des d’aquella entrevista a l’ARA uns dies abans de les eleccions generals en què garantia que Pedro Sánchez no seria investit amb els vots del seu partit. Ara, fonts del seu entorn garanteixen que té voluntat de pacte sense que això garanteixi que n’hi acabi havent. Divendres passat va reunir la cúpula de Junts a la Catalunya Nord en un conclave inèdit –no acostuma a participar en reunions amb l’executiva– i amb un missatge no gaire optimista: li toca moure fitxa al PSOE, va traslladar als dirigents juntaires. Tot plegat mentre els registrats del Consell seguien votant telemàticament en la consulta per decidir si defensen vetar la investidura. En cas que apostin pel bloqueig, Puigdemont no aturarà els contactes amb el PSOE. Potser no serà estètic obviar el resultat de la consulta, però a aquestes alçades només Puigdemont té al cap la pel·lícula sencera de les negociacions i d’allà també serà d’on surti el sí o el no a Sánchez.