El peatge que paguen els càrrecs públics per finançar els partits

BarcelonaEl finançament dels partits polítics és sempre un tema espinós. El sosteniment d’aquestes organitzacions, claus en democràcia, ha sigut un dels principal focus de corrupció per l’opacitat que envolta el sistema. Amb el temps, s’ha anat restringint per llei l’obtenció de recursos privats i ara són bàsicament els públics els que nodreixen les finances dels partits. Ara bé, hi ha una altre camí que en els últims anys s’ha institucionalitzat i que pot arribar a representar entre el 10% i el 20% del finançament total: les aportacions que fan els càrrecs públics en funció del seu sou -públic- a les arques d’un partit. Aportacions, anomenades col·loquialment “impost revolucionari” -perquè a la pràctica i malgrat algunes excepcions, són obligatòries- fetes per aquells a qui els partits proposen per ocupar llocs de responsabilitat.

Aquestes contribucions no tenen una regulació legal explícita -s’encaixen en les donacions privades previstes a la llei-, però sí que estan definides internament per les cartes financeres dels partits. De forma general, les paguen tots els càrrecs designats políticament o de confiança, ja siguin o no militants, tan polítics com professionals: és a dir, ho paga un conseller, però també el seu assessor i fins i tot el cap de premsa. L’ARA ha demanat a tots els grups amb representació al Parlament quant fan aportar als seus càrrecs i què representen aquestes aportacions en el seu finançament.

Cada formació política té les seves pròpies regles. Comencem per Esquerra, que ostenta ara la presidència de la Generalitat i que té sobrada experiència gestionant aquest peatge. El 2006, a més, va ser protagonista de la polèmica que va sorgir quan es va fer públic un document intern en el qual s’amenaçava amb l’acomiadament tots els càrrecs del Govern -militants o independents- que no aportessin una part del sou al partit. Actualment ERC explica que tots els seus càrrecs públics, electes o designats, “fan aportacions o donacions econòmiques al compte que designi la secretaria nacional de finances”. Els percentatges que s’apliquen són diferents en els diferents trams de sou: un 2,5% fins als 3.000 euros, i arriba fins al 10,5% del sou a partir dels 35.000. Per exemple, del sou del president, Pere Aragonès, que és de 130.250 euros, un mínim d’11.401,24 euros van a parar a les arques d’ERC. Les aportacions per aquest concepte al finançament global del partit van ser el 2020 d’1,14 milions d’euros, un 10,8% del total d’ingressos de la formació, que es van enfilar fins als 10,5 milions. Alguns d’aquests càrrecs consultats per l’ARA expliquen que hi ha diverses formes -totes obligatòries- de contribuir i que una d’elles és, per exemple, ingressar els diners a la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC: uns 300 euros mensuals per a un càrrec que se situï al voltant dels 2.000 euros nets al mes.

Carles Foguet, director general de Comunicació de la Generalitat -sense carnet d’ERC- defensava recentment aquesta via en el podcast Quina nit : “A priori pot semblar una mala idea, però l’alternativa és pitjor: finançar-se de maneres opaques, il·legals, amb donacions estranyes de gent que hi pugui tenir interessos. Aquest retorn és transparent”. La carta financera, deia, és la despesa “més gran” que té. Cobra 88.243 euros anuals, i un director general paga aproximadament 7.000 euros de peatge. Ara bé, en el cas que algú provingui del món privat, té opció de triar una altra fórmula de càlcul: pagar el 30% de la diferència del sou actual respecte el que cobrava abans, sempre que hagi sortit guanyant amb el canvi.

En el cas de Junts també paguen la quota els càrrecs militants, independents i professionals. Fins als 2.000 euros bruts mensuals s’aplica un 2% de retenció, i a partir d’aquesta xifra un 4% lineal. Per tant, els consellers de Junts destinen al partit 4.620 euros de 115.517 -el seu sou anual-. I un secretari general, que cobra 92.063,88 a l’any en una conselleria de Junts, aporta 3.682. Hi ha una excepció a la qual es poden acollir: si en política cobren menys que en la seva feina anterior, Junts i ERC preveuen que puguin quedar exempts de l’aportació. Victòria Alsina i Jaume Giró, independents proposats per Junts, es trobarien en aquest supòsit, però no s’hi acullen i també fan la seva aportació, segons expliquen des del partit. Del pressupost del 2021 -el partit es va crear a mitjans del 2020-, Junts preveu que les aportacions de càrrecs sumin 394.000 euros enguany, que, sumats a les aportacions dels militants (714.000 euros), les donacions privades (3.000) i les subvencions públiques (1,8 milions), suposarien 2,9 milions d’ingressos.

El PSC també té un percentatge establert per als seus càrrecs en funció del sou. Fins a 1.500 euros s’aplica el 2%, i arriba progressivament al 7,5% a partir dels 8.000. El 2020 les aportacions dels càrrecs van representar 1.092.412,97 euros (d’1,8 de finançament privat) i els ingressos totals van ser de 9.164.928,14. Cs, per estatuts, obliga els càrrecs a aportar un 8% del salari -a escala estatal aquesta via va representar 960.000 euros el 2020, un 7,4% dels 13 milions totals- i el PP un 5%, xifra que representa un 10% del seu finançament. Vox diu que no té aquest sistema, però no ha ofert a l’ARA cap dada sobre els ingressos.

Aquesta pràctica no és exclusiva de Catalunya. A Espanya els principals partits també la fan servir, tot i que alguns n’exclouen els càrrecs independents. Al PP fins i tot té un nom popular -muneco -, al PSOE es descompta de la nòmina i a Unides Podem pot representar entre el 5% del sou per als càrrecs amb menys retribució i dedicació parcial, i el 50% per als que cobren més. També ho fan partits autonòmics, com Més per Mallorca, que treu un 15% a càrrecs polítics i professionals.

Limitacions de sou

Els comuns i la CUP limiten directament el sou dels seus electes. Els comuns tenen regulades com a sou màxim catorze pagues netes de 3.150 euros al mes, mentre que la CUP posa el límit mensual en un barem entre 2.100 i 2.300 euros. El 2020, En Comú Podem va comptar amb 2.092.719 euros d’ingressos, dels quals una quarta part, 502.214, provenien de les aportacions de càrrecs públics i afiliats. Similar és el cas de la CUP, que dels 1,5 milions d’ingressos el 2020 a l’estructura nacional, en va obtenir 275.000 a través d’aquestes aportacions.

Hi ha veus afectades que defensen obertament aquest model de finançament i, en canvi, d’altres que, tot i acceptar-lo, el critiquen en privat. “És una extorsió de manual”, reflexiona un treballador de l’actual Generalitat. “És pervers”, critica Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la UPF i director de l’Escola d’Administració Pública (EAP) entre el 2007 i el 2011, quan depenia orgànicament de la conselleria de Governació, controlada per ERC. “Quan em van nomenar, els vaig dir que ni m’ho plantegessin”, recorda. Així va ser, i ell, independent, es va estalviar contribuir a les arques del partit. No és habitual avui dia.

Ramió considera que fer pagar els alts càrrecs significa una “desprofessionalització” de la política i provoca una relació “clientelar” entre l’alt càrrec i la formació que el nomena. A més, opina que dificulta captar gent de “prestigi” per a l’administració. Els partits, però, tenen pocs incentius per renunciar-hi, tenint en compte que, a més del lligam polític, hi ha una dependència econòmica. Com més càrrecs nomeni, més ingressos rebrà. “Amb les quotes dels afiliats, els partits només aconsegueixen el 10% dels ingressos”, subratlla Toni Rodón, politòleg i professor de la UPF, que també apunta que un partit de Govern estarà “millor preparat” per afrontar, per exemple, una campanya electoral gràcies a les aportacions dels seus càrrecs. Rodón també coincideix que hi ha incentius perquè les persones designades escoltin més el que li diu la maquinària del partit que no pas el que es diu al Govern. “Això està molt vinculat a les opcions de sortida professional que tinguin”, remarca, però accepta que en part els nomenaments ja es fan pensant en gent del mateix partit i no en perfils professionals independents.

500 càrrecs al Govern

El Govern d’ERC i JxCat s’ha compromès a professionalitzar els càrrecs directius de l’administració -sense especificar a partir de quin rang- per proveir els llocs de direcció pública “mitjançant processos de selecció” meritocràtics. Quan? No hi ha calendari. És una qüestió pendent des de fa una dècada que podria jugar en contra del finançament dels partits per la via del peatge als alts càrrecs públics de confiança: actualment n’hi ha uns 500, només al Govern.