El PDECat assumeix un futur sense Puigdemont

BarcelonaQuan es compleix un any del pas al costat d’Artur Mas, un altre relleu -el de Carles Puigdemont com a candidat- manté en tensió el Partit Demòcrata (PDECat). A diferència d’aleshores -quan el calendari collava- aquest cop el debat successori s’ha instal·lat a la formació hereva de Convergència sense que hi hagi eleccions a la vista. Aquest va ser l’argument que va fer servir la coordinadora general del partit, Marta Pascal, per fer una crida interna a aparcar la discussió sobre els noms. “De candidats en parlarem quan toqui, si em permeten l’expressió pujoliana”, va afirmar en roda de premsa després de la reunió del comitè executiu. Abans, però, ja havia fet una intervenció de portes endins en la qual va reclamar a tothom fer pinya i no obrir encara el meló de la successió.

La primera reunió de la cúpula del partit aquest any va servir, de fet, perquè la formació assumís que no podrà convèncer Puigdemont perquè recapaciti. Ahir ell mateix va prendre la paraula davant del comitè executiu per, com havia fet dijous en una entrevista a la Cadena SER, reiterar als seus companys que, si la legislatura va bé, ell no serà el pròxim cap de llista. Un avís que ha fet des del primer dia però que no tots al partit es prenien seriosament. De fet, amb la seva intervenció enterrava les esperances de la direcció del PDECat, que durant mesos s’havia mostrat convençuda de poder seduir el president, a qui veuen com el principal actiu d’una formació que les enquestes situen en hores baixes.

Tanmateix, Pascal va assegurar que no hi ha malestar amb Puigdemont per la seva decisió, tot i que va admetre que li hauria agradat poder-lo convèncer. La dirigent va enaltir “la coherència i el compromís” del president, que s’ha mantingut fidel a la promesa que ja va fer el dia que va arribar al càrrec: que ell era fruit d’una situació excepcional i que treballaria amb l’únic objectiu de dur Catalunya “de la postautonomia a la preindependència”.

Mas apareix en escena

Confirmat, doncs, que Puigdemont no serà el pròxim candidat del PDECat, la direcció intenta ara que la recerca d’un candidat no reobri la pugna entre famílies. El ball de noms i les travesses són, però, inevitables, i ja fa setmanes que en les converses dels associats del partit circulen diversos noms. Ahir un dels rostres més buscats era el de l’expresident Artur Mas, a qui la consellera de la Presidència, Neus Munté -que, com Mercè Conesa, també apareix a les travesses-, va situar ahir en el punt de mira.

En una entrevista a TV3, Munté no va descartar cap escenari -tampoc que sigui ella qui pugui encapçalar la futura candidatura del Partit Demòcrata-, però es va entretenir a glossar la figura de Mas, a qui va considerar “un bon candidat perquè és un actiu enorme” i una figura encara “molt vigent”. El possible retorn de Mas va estar també en boca de la resta de partits. El líder del PP al Parlament, Xavier García Albiol, va acusar Puigdemont de “covard” i va interpretar les referències a Mas com una mostra de “la incapacitat” del PDECat per trobar nous candidats. Una tesi que va compartir en part el PSC, que a través de Jaume Collboni va assegurar que el retorn de l’expresident evidenciaria “el bucle en què ha entrat el procés”.

Mas, que la primera setmana de febrer afronta un judici pel 9-N que podria acabar amb la seva inhabilitació, no s’ha mullat. Ahir també va prendre la paraula durant la reunió de l’executiva, però ho va fer per alinear-se amb Pascal, fer una crida al partit a no distreure’s amb aquest debat i admetre que Puigdemont ja li va traslladar quan va acceptar l’encàrrec que ho feia només per una legislatura excepcional.

Conferència ideològica a l’abril

En la seva compareixença posterior, Pascal va evitar referir-se a una possible candidatura de Mas. “No he vingut a parlar de noms, tots els candidats em semblen magnífics”, va assegurar en un intent de tranquil·litzar les veus de dins del partit que interpreten que la negativa de Puigdemont a repetir al capdavant de la Generalitat pot dur el PDECat a oferir una imatge de debilitat. Per això, va subratllar que la nova forma de gestionar el partit ha donat pas a una formació “molt coral”, capaç de produir nous lideratges.

L’objectiu de la cúpula és ara girar full com més aviat millor del debat sobre qui ha de succeir Puigdemont i centrar-se a garantir la celebració d’un referèndum i completar la segona fase del desplegament del partit. Aquest dissabte el PDECat culminarà la posada en marxa de tots els òrgans previstos estatutàriament amb l’elecció dels integrants de la comissió econòmica -que actuarà com a auditora interna- i la de qualitat democràtica.

A partir d’aquí, el Partit Demòcrata posarà en marxa una ronda d’actes territorials per consolidar la nova formació i fer un últim intent d’atraure els militants i votants de l’antiga Convergència que encara no han fet el pas d’inscriure’s al PDECat.

Un desplegament territorial que anirà acompanyat d’una campanya per rearmar ideològicament el partit. La falta d’un discurs propi clar és un dels principals laments de bona part del partit i, per això, a la feina que ja s’està fent des dels diferents àmbits, el PDECat sumarà un seguit d’actes sectorials sobre una desena d’eixos temàtics -des de la creació de riquesa i la innovació fins a les polítiques inclusives i la immigració- per rearmar ideològicament la formació. Uns actes que desembocaran en una conferència ideològica que el partit preveu celebrar a la primavera i que la direcció vol que es faci anualment.

A falta de candidat, el Partit Demòcrata busca fer-se un lloc en l’escenari polític marcant perfil ideològic. Un programa que haurà de defensar algú que, si tot va segons el que està previst, ja no serà Puigdemont.

La resta de partits intenten adaptar-se als canvis i superar els seus problemes interns

La tensió que viu la política catalana (i de retruc l’espanyola) ha afectat el PDECat però també la resta de partits. La majoria de formacions no estaven preparades per encarar un cicle tan accelerat i això els ha provocat molts problemes interns que els han obligat a resituar-se. En aquest any, tots els partits -menys Esquerra- han protagonitzat canvis importants: la CUP ha renovat el seu secretariat nacional posant cares noves que ajudessin a rebaixar la tensió entre les dues ànimes del partit; el PSC ha passat per unes primàries i ha mantingut un duríssim pols amb el PSOE que encara no s’ha solucionat; Ciutadans, que vol superar el sostre actual, ha rebaixat el to per intentar seduir els votants més moderats de l’antiga Convergència, i el PP, després de l’aposta de Xavier García Albiol i de la caiguda electoral, intenta ressituar-se. Els comuns, que preparen un nou partit, han aconseguit recuperar certa centralitat política amb la tornada del referèndum a l’eix del procés, però la seva indefinició sobre què cal fer si no es pot organitzar una consulta pactada amb l’Estat els situa en una posició incòmoda. No totes les formacions han pogut seguir l’acceleració d’aquest cicle. Unió, amb un deute de 22,5 milions d’euros, ha entrat en concurs de creditors.

Esquerra: Estabilitat des del Govern

Esquerra ha hagut d’afrontar l’any amb la paciència de veure’s, sent socis de Govern, com a favorits per guanyar les eleccions. Sense tensió interna (Oriol Junqueras sembla que l’ha erradicat en un partit tradicionalment convuls), ERC ha apostat per deixar passar les polèmiques entre els seus socis del PDECat i la CUP. L’estratègia de l’equidistància els funciona, però els republicans insisteixen que la seva prioritat no és guanyar unes eleccions, sinó el referèndum.

CUP: Un partit decisiu més cohesionat que l’any passat

Els 10 diputats de la CUP van ser suficients perquè el partit guanyador a les eleccions (JxSí) canviés el seu candidat a president. Tres mesos després del 27-S, Artur Mas feia “un pas al costat” i Carles Puigdemont entrava en escena. Però la demostració de força dels anticapitalistes també va comportar una ferida interna entre el sector partidari d’apartar Mas costés el que costés (pròxim a l’organització Endavant) i el que apostava per investir Mas per evitar unes eleccions (Poble Lliure). Al juliol la CUP va aconseguir rebaixar aquesta tensió amb una renovació del secretariat nacional on no hi ha militants de cap de les dues organitzacions. Ara tornen a ser decisius per als pressupostos, però afronten el debat amb més unitat.

Ciutadans: Flirtejant amb el peix al cove

Ciutadans va capitalitzar el vot contrari al procés el 27-S, però no en té prou amb 25 diputats i vol ampliar el seu sostre. Inés Arrimadas, cap de l’oposició, ha protagonitzat una estratègia per atrapar vot moderat de l’antiga CDC, picant l’ullet a sectors empresarials i flirtejant amb el peix al cove. Ha presentat C’s com l’“alternativa” al govern actual. Ara bé, el gir ha provocat malestar intern, sobretot en els quadres més antics, perquè ho consideren una renúncia als seus orígens.

PSC: Remuntar en plena crisi amb el PSOE

Amb l’aval d’haver frenat la sagnia de vots a les últimes eleccions, Miquel Iceta va revalidar a l’octubre el lideratge al partit en unes primàries molt disputades amb Núria Parlon. Els equilibris per conformar una executiva d’integració van generar tensions al congrés del PSC, al novembre, però els socialistes van fer pinya per afrontar el seu principal maldecap: la crisi amb el PSOE per haver mantingut elno a Rajoy. Malgrat centrar gran part dels esforços a evitar el trencament amb Ferraz, Iceta busca protagonisme a Catalunya aprofitant l’ operació diàleg del govern espanyol. El partit, que ha enterrat la via canadenca, intenta donar sortida a la seva proposta federal i ja estudia aliances amb els comuns per tornar a governar.

CSQP: Una nova formació que vol ser alternativa

Catalunya Sí que es Pot preveia, abans del 27-S, un resultat molt millor que el de quarta força al Parlament. L’espai dels comuns -amb Ada Colau, que no va donar suport a CSQP, com a referent- es ressitua amb la creació d’un nou partit que superi les actuals sigles i sigui alternativa al Govern. La seva aposta pel referèndum pactat els torna a situar al centre del procés, però encara no han definit què faran en cas de negativa de l’Estat. Serà un dels punts que encararan els pròxims mesos.

PP: Ressituar-se després de la caiguda electoral

El PP ha viscut un any d’impàs. Després de caure fins a la penúltima força al Parlament, el líder popular a la cambra, Xavier García Albiol, ha hagut de capitanejar el grup parlamentari sense tenir sota control el partit, que encara presideix Alícia Sánchez-Camacho. Sempre amb un ull posat al que diuen a Madrid, el PP viu en l’interinatge i busca el seu lloc després de l’auge de Ciutadans. El futur estratègic de la formació i d’Albiol es definiran en el congrés que es farà a la primavera.