MadridEl president de la Generalitat, Salvador Illa, va fer dijous una conferència important a Madrid, però que va haver de competir amb els nombrosos fronts informatius oberts aquests últims dies. També és veritat que les notícies ho són més quan es plantegen en forma de conflicte i Illa es va presentar a la sala principal del Bellas Artes –una institució cultural ben prestigiosa– amb un missatge obert i conciliador. Val la pena, en tot cas, que també a Catalunya, i no només a la capital, es prengui nota del discurs alternatiu defensat davant d'un bon grapat de ministres, consellers i empresaris, amb una cuidada posada en escena, de la qual ha quedat testimoni audiovisual per sempre. Per a mi, que porto molts anys de vida periodística a Madrid, la importància d'aquesta cita està en el canvi substancial de discurs per part d'un president de la Generalitat. No cal tenir a mà gaires dades estadístiques per poder recordar que des de fa molt de temps les visites oficioses o oficials de qui també és el més alt representant de l'Estat a Catalunya estaven caracteritzades per missatges que com a mínim eren de queixa i insatisfacció. Illa, en canvi, ha deixat clar que vol donar un altre enfocament a les relacions institucionals, i en general al plantejament de la seva presència a Madrid, concepte que va bastant més enllà que el de la simple denominació d'una ciutat. Ara bé, el que em pregunto, molt sincerament, és què resultarà de tot això.
Comparteixo que l'orientació del missatge del president Illa difícilment podia ser una altra. Les coses li van raonablement bé, encara que aquest any tampoc tindrà a mà l'eina d'uns nous pressupostos. Ni ell, ni Pedro Sánchez. Però diria que tots dos s'hi han fet a la idea i hi estan conformats, sabent que això no els impedirà continuar fent camí. No obstant això, aquest camí és costa amunt. Pel que fa al líder dels socialistes catalans, el patiment li vindrà per tots cantons, per la dreta i per l'esquerra. Té un avantatge, i és que el govern de l'Estat també és majoritàriament socialista, en aquest cas en coalició amb el Sumar de Yolanda Díaz, que cada dia sembla més inquieta amb la competència i les crítiques que li fa Podem. Illa podria treure rendibilitat de la seva relació amb Sánchez i el govern central si no fos perquè els que tenen un crèdit hipotecari concedit al líder del PSOE són els partits independentistes, que necessiten anar cobrant interessos suposadament cada cop més alts.
En aquest context, el més important per a la Generalitat seria que tirés endavant l'acord de finançament que hauria d'implicar la implantació d'un sistema similar al del concert del País Basc. D'això se'n parla des de l'inici de la legislatura. Però és el mateix govern el que ho veu cada cop més complicat. D'altra banda, ja hem comprovat que amb el PP no hi ha gaires coincidències possibles i que la seva resposta a qualsevol iniciativa en aquest terreny és la d'oposar-s'hi i, si pot, presentar un recurs al Constitucional. Ho dic després del que ha passat amb la condonació del deute de les comunitats autònomes. Per al govern aquesta proposta era una manera d'intentar fer camí cap a un acord al Consell de Política Fiscal i Financera sobre una revisió del model de finançament autonòmic. Però no ho ha aconseguit. Les perspectives, per tant, són dolentes. Per a Illa la cara positiva d'aquesta moneda és que els més defraudats seran, arribat el cas, els que van donar el vot a Sánchez per ser president, pensant que la plena sobirania fiscal s'havia obtingut. Seria, en tot cas, un trist consol. I si el panorama pinta tan incert, de què serviran les bones paraules d'Illa en la seva visita de dijous a Madrid?
Col·laboració amb l'Estat
D'entrada, un discurs de mà oberta i col·laboració amb l'Estat, com el que va fer Illa, renova i oxigena una mica l'ambient. Ho fa tot un pèl més respirable. Dijous no vaig poder deixar de recordar les visites a Madrid de Jordi Pujol, Artur Mas, José Montilla i també de Carles Puigdemont, alguna afavorida per Manuela Carmena, quan era alcaldessa de Madrid, on la van criticar molt per prestar la sala d'actes de l'ajuntament a dirigents independentistes. Per raons òbvies –l'Audiència Nacional encara té pendent un judici– Illa no va citar dijous passat Jordi Pujol. De la seva llarga etapa de govern va quedar, entre d'altres, l'expressió "peix al cove" per definir l'afany d'anar augmentant competències, acceptant inclús les que no podien comportar gaires satisfaccions, com van ser les de les presons. Però ara estem en una fase en què els peixos poden acabar sent virtuals. Pot passar que quan algú miri al fons del sac o de la cistella resulti que no hi ha peix fresc ni res consistent. Veurem, per exemple, com queda la participació dels Mossos en el control de fronteres. Direu que soc massa pessimista, però fa poc un veterà dirigent socialista em recordava què va fer José Luis Rodríguez Zapatero després que Pasqual Maragall li digués en un comitè federal del PSOE que havia d'acordar determinades concessions a Catalunya perquè devia als socialistes catalans i els seus votants l'èxit d'haver arribat a la presidència del govern espanyol. "El nostre secretari general –em deia aquest veterà– no va contradir Maragall, però aquella mateixa tarda va començar a fer trucades als uns i als altres per evitar que es descontrolés la situació".
Malgrat tots els antecedents, em reafirmo que el discurs d'Illa s'havia de fer. Venim d'uns anys de combustió i convulsió. I el problema principal no és que Sánchez es pugui acabar veient travat per les exigències de Catalunya. El problema és que Illa va venir a Madrid amb un missatge conciliador, quan al voltant són temps de guerra. Ara parlo metafòricament d'afers interns, no de la situació internacional. El mateix matí de dijous, del Congrés sortien flames, amb votacions dictades un cop més pel pur tacticisme. Em direu que per això feia encara més falta una veu que tornés a posar en valor el concepte de lleialtat constitucional. Però vivim en un país on hi ha jutges que es resisteixen a aplicar la llei, per exemple la d'amnistia, quan encara no ha estat declarada inconstitucional, i no crec que ho sigui. Tinguem fe, per tant, i tampoc menyspreem l'esperança i la caritat.
