El pastís de la Diputació: per què és tan important i desitjada pels partits?

BarcelonaL’estira-i-arronsa entre Junts per Catalunya (JxCat) i Esquerra Republicana per assolir el control de la Diputació de Barcelona funciona com a termòmetre per entendre l’interès dels partits d’aconseguir el timó d’un institució que, sense ser d’elecció directa -el nombre de diputats es calcula amb el resultat de les municipals- i sent de caràcter administratiu, disposa d’un dels pressupostos públics més elevats del país: 955 milions d’euros. La de Barcelona és la diputació amb els comptes més elevats de Catalunya, però també del conjunt de l’estat espanyol. De fet, a escala catalana és també l’ens públic amb major dotació pressupostària -vegeu gràfic-, només per darrere de la Generalitat (37.100,07 milions d’euros, de 2017) i de l’Ajuntament de Barcelona (2.653,9 milions d’euros).

Beneficis econòmics

Malgrat que JxCat i ERC han reiterat en més d’una ocasió que la brega no és per una qüestió de cadires, obtenir el control de la cambra -formada per 51 diputats-, especialment amb la presidència, i tenir la possibilitat de situar el màxim nombre de càrrecs de confiança -els partits se’n van repartir 92 en l’últim mandat- és una opció llaminera per a totes les formacions. El president de l’ens percep el sou més elevat, 7,178,93 euros bruts mensuals, seguit dels vicepresidents i els presidents dels grups, amb un salari de 6.431,14€ al mes. Les xifres oscil·len en el cas dels diputats provincials: els 32 membres amb dedicació exclusiva van rebre una retribució d’entre els 3.833,81 i els 5.725,91 euros mensuals, mentre que els de dedicació a temps parcial van percebre dietes en funció de la seva assistència.

A més, una de les concessions que es permeten als partits és el nomenament d’assessors i càrrecs de confiança, designats a dit per les forces polítiques. Aquests nomenaments són sovint per a membres de les formacions, amb uns sous que fluctuen, d’acord amb el règim retributiu de l’ens, entre 2.473,96 i 5.825,85 € bruts mensuals.

La de Barcelona, com també la resta de diputacions catalanes, funciona com a ens de govern local de segon grau i, per tant, assumeix tasques com la recaptació d’impostos. Una de les seves funcions principals és la de subvencionar projectes municipals, especialment en aquells municipis que no poden costejar-los. Històricament, havia estat el PSC qui l’havia controlada, però això va canviar amb la crisi electoral dels socialistes i, a partir del 2011, ha estat presidida per CiU.

La Diputació fins i tot s’ha fet càrrec de qüestions competencials que no li pertocaven, com el finançament de l’educació de 0 a 3 anys quan la Generalitat se’n va decidir retirar a partir de les retallades.

Una institució històrica

Com neix la Diputació? La constitució de les Corts de Cadis, l’any 1812, va donar pas a la reorganització territorial en províncies de l’estat espanyol i, com a conseqüència, a la conformació de les diputacions. Des de llavors, la institució ha estat supeditada als règims polítics que li eren coetanis. De quedar exempta de qualsevol potestat administrativa a ser suspesa en règims absolutistes fins a la creació de la Mancomunitat de Catalunya, enderrocada amb el cop d’estat de Primo de Rivera. “Recuperar la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes” era l’objectiu que recollia el manifest fundacional de la Mancomunitat, la federació voluntària de les quatre diputacions. Amb el final del franquisme, Josep Tarradellas en va ser president entre el 1977 i el 1980, combinant el càrrec amb el de president de la Generalitat.

En qualsevol cas, des de la recuperació de la democràcia, el poder de la Diputació l’ha convertit en un caramel per als partits, tant pel que fa a la seva funció de crossa amb el Govern com per l’impacte econòmic que suposa per a les formacions.