Què va passar amb la DUI del 27-O?

MadridCinc anys després que el Parlament aprovés una suposada declaració unilateral d’independència, i un cop ha quedat bastant documentat el que va passar aquells dies i els posteriors, és necessari fer algunes consideracions al respecte.

Què es va votar al Parlament el 27-O?

El que realment es va votar al Parlament el 27-O va ser una proposta de resolució de JxSí i la CUP que tenia en la seva part declarativa, que no es vota com a tal, el text que donava llum a la República Catalana. En la part dispositiva s'instava el Govern a aplicar la llei de transitorietat jurídica i promulgar els decrets necessaris. Però res de tot això va passar. Per acabar-ho d’arrodonir, el text no va ser publicat pel BOPC, el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, i per tant, no va entrar mai en vigor. Aquell dia, a més a més, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va declinar ser ell el que llegís el text de la DUI i li va passar la pilota a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. La sentència del Tribunal Suprem sobre el Procés va concloure que es va tractar d’una declaració simbòlica que el que pretenia era forçar una negociació amb l’Estat (la famosa teoria del farol), i que mai hi va haver ni voluntat ni, sobretot, capacitat per fer una independència unilateral.

Com s'hi va arribar?

A la votació s'hi arriba després que el president Puigdemont, que havia decidit convocar eleccions per intentar evitar el 155, rectifiqui davant la pressió d'ERC, que el va amenaçar amb sortir del Govern, i la de membres del seu partit (CDC), com Jordi Turull i Josep Rull. Puigdemont arriba a la conclusió que per fer aquest pas necessita la complicitat d'ERC, cosa que no va obtenir.

Què va passar exactament després?

Puigdemont pretén reunir el consell executiu a Palau, però ni el vicepresident Junqueras ni alguns consellers d'ERC hi van. En aquell context, el president va prendre una decisió transcendental: no retirar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Ho va fer amb l’argument que no volia provocar malestar en la meitat de la població catalana que estava en contra de la independència. Aquest punt demostra que Puigdemont era conscient en aquell moment que la tensió política estava provocant una fractura a la societat catalana (auspiciada també pels mitjans de comunicació amb seu a Madrid). Des d’aquell moment, l’independentisme es va dividir en dos. D’una banda, els que van ser conscients dels riscos d’aquesta fractura i van actuar en conseqüència, i de l'altra els que la van ignorar.

En quin moment es va acabar el Govern Puigdemont?

L’aplicació del 155 va provocar la destitució legal de tot el Govern el mateix dia 27 al vespre, però es podia pensar que l’executiu es mantindria unit sota el lideratge de Puigdemont enfront de l'agressió de l'Estat. Però no va ser així. El president comunica que la millor opció és que tot l’executiu s’exiliï per plantejar la batalla legal des de l’exterior, però aviat veu que ni tan sols tots els consellers de Junts el seguirien. En el moment en què es va trencar la unitat d’acció, el Govern Puigdemont va deixar d’existir com a tal. I l'independentisme es va dividir també entre legitimistes i pragmàtics.

Per què es va suspendre la DUI del 10-O?

Aquell dia el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va reclamar públicament al president que frenés: "Li parlo no només com a president del Consell Europeu, sinó també com a ferm creient en el lema de la UE Units en la diversitat, com a membre d’una minoria ètnica i un regionalista, com un home que sap què se sent en ser colpejat per una porra de la policia". Quan s'esperava al Parlament la intervenció del president, l’Agència Catalana de Notícies va publicar que Tusk havia trucat a Puigdemont citant fonts de Palau. Però la trucada no es va produir mai. Va ser una maniobra per justificar la suspensió amb l'objectiu d'iniciar un procés de negociació amb l'Estat que era una possibilitat molt remota.

Amb posterioritat el president Puigdemont ha declarat que deixar en suspens la DUI aquell dia va ser un error, però tampoc s’ha explicat què hauria canviat de substancial respecte al que va acabar succeint. Si no hi havia res preparat, com es va demostrar el 27-O, què hauria anat diferent el dia 10?

Des de quan es parlava de l’opció de l’exili?

Aquí les versions són contradictòries, però tothom coincideix que l’estiu anterior a l’1-O molts líders van començar a veure que era una possibilitat molt certa, cosa que demostra que hi havia poca fe en aconseguir la independència. O almenys que calia tenir un pla B. Una de les que va fer consultes a advocats sobre el funcionament de l’euroordre va ser la consellera Clara Ponsatí al mes d’agost, segons va explicar ella mateixa a Vilaweb. De cara enfora, però, el discurs públic no se sortia del guió: si l’1-O guanya el sí, s’implementaria la independència. I punt. Per això quan el 30 d’octubre el president Puigdemont i un grup de consellers apareixen a Brussel·les, la primera reacció en l’independentisme és d’estupefacció i desorientació. I cinc anys després encara hi ha una part de l’independentisme (cada vegada més petita, això sí) que continua tan desorientada que de tant en tant reclama a Puigdemont que aixequi la suspensió d’una DUI que mai va estar, i menys ara, en condicions de fer efectiva davant d'un Estat disposat a fer servir tot el seu poder coercitiu en contra.