Passada la moció, ara tothom té pressa
MadridEl rellotge de la política s'ha disparat. És normal que no s'aturi mai. Però ara s'ha accelerat. Fa quatre dies de la moció de censura i sembla que va ser fa dos mesos. Si seguim així, els minuts acabaran tenint només trenta segons. Tothom té pressa. Sobretot el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que sempre té un posat tranquil, però que s'ha adonat que no pot mantenir l'actitud pròpia de l'espectador, un cop acabada la representació de Vox i Tamames al Congrés. Però no està de sort. A Badalona se li compliquen les coses. Feijóo volia dedicar temps a Catalunya en les pròximes setmanes i ara, amb la imputació de Xavier García Albiol, ho té més complicat. Ho haurà d'organitzar tot amb més cura, per evitar imprevistos.
També a l'esquerra del govern i del PSOE hi ha presses. La vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, una de les estrelles de la moció de censura, vol llançar-se per fi a la pràctica de la política orgànica. A veure com li va. Hem sentit parlar tant de Sumar, sense saber del tot de què es tractava, que ara també haurà de córrer. Va deixar passar les eleccions a Castella i Lleó, i després les d'Andalusia, on l'esquerra es va fer un gran embolic, i així li van anar les coses. La candidata de Vox, Macarena Olona, va ser la víctima destacada –i autolesionada–d'aquelles eleccions, però al magma de les esquerres no socialistes la divisió els va passar una costosa factura. Hauran après la lliçó? De moment, hi ha moltes raons per dubtar-ho.
Només cal veure com va anar al banc blau del Congrés el debat de la moció de censura. Irene Montero i Ione Belarra assegudes al seu escó, mentre Yolanda Díaz ens explicava el seu programa electoral, en una autèntica cerimònia de llançament de la seva candidatura com mai no l'hauria somiat. Va ser la millor contribució de l'antic comunista Ramón Tamames a la seva passada militància. Quina oportunitat de lluïment per a una vicepresidenta que en altres temps hauria pogut ser companya de partit. Una paraula clau, aquesta: partit. Yolanda Díaz no en té, de fet. Ara veurem si en política un candidat o candidata es pot enlairar sense comptar amb una organització sòlida prèviament muntada.
Yolanda Díaz és de tracte molt agradable. Somriu molt. Gairebé mai sembla enfadada. Només quan parla de la patronal o d'algunes grans empreses. Tot coherent. Va aconseguir tirar endavant la seva reforma laboral amb l'ajut inesperat d'un trànsfuga involuntari del PP, el diputat Alberto Casero, que ara també està imputat. Quina mala sort que té el PP, per cert. Ho repeteixo. Ara que havia enganxat els socialistes amb el vergonyós cas de l'exdiputat Juan Bernardo Fuentes, dit Tito Berni, li tornen a caure imputacions. Però no ens desviem. Tornant a Yolanda Díaz, ¿el currículum com a ministra de Treball serà suficient? ¿Haver visitat el papa Francesc li donarà vots imprevistos de difusa procedència? I la pregunta determinant abans d'això: ¿podrà convèncer les ministres de Podem que li donin marge per confeccionar les llistes electorals després de pactar per anar plegades, sobretot a la campanya de les generals? Molta feina, doncs.
Molta feina, sobretot, perquè no pinta bé. Només cal veure com va respondre Ione Belarra als passadissos del Congrés quan li van demanar que fes un balanç del debat sobre la moció de censura. Va dir: “En un dia com avui és molt fàcil semblar d'esquerres”. Per a qui ho deia? Segurament, en primer lloc, per a la mateixa Yolanda Díaz. Difícil, difícil. El que no és fàcil, en efecte, és començar així una negociació i esperar que sigui ràpidament productiva. Montero i Belarra diuen desitjar acords, i volen que arribin aviat. Però caldrà temperar la situació perquè els puguin aconseguir. Per al president del govern, Pedro Sánchez, aquest és un altre mal de cap. La seva opció, el seu recolzament en Díaz ja és indubtable.
Alguna vegada he dit provocativament que si Sánchez pogués, la portaria de número dos a la seva candidatura, la del PSOE. No és el mateix, però de vegades recordo personatges com Enrique Curiel. Anys enrere em va declarar molt ofès en una entrevista que mai se n'aniria al PSOE, i poc després ja era a les llistes socialistes. Aquí no passarà, per descomptat no passarà aquest any. Però Yolanda Díaz és ara un actiu electoral per a Sánchez i el seu desig de continuar a la Moncloa. Com resulta obvi, el problema del PP és que, al marge de Vox, no té amb qui pactar si guanya les eleccions. Sánchez, en canvi, sí que pot tenir companyia, com acaba de demostrar el debat de la moció de censura. No seria responsable jugar amb foc. Aquestes situacions sempre em recorden La vida de Brian dels Monty Python, i l'atzarosa trajectòria que té en el guió el Front Popular de Judea, amb les seves interminables reunions i discrepàncies.
La situació a la dreta
Mentre l'esquerra tracta de salvar els obstacles que ella mateixa es col·loca al camí, la dreta mira de reprendre la marxa, però en una batedora diabòlica. Diuen que hi ha dues maneres de boxejar. Una, donant cops de puny. L'altra, esquivant. La primera seria la de Vox. La segona, la del PP de Feijóo, que el que no vol és aparèixer a la vora dels de l'extrema dreta. Després del debat de la moció de censura, els dirigents del PP s'afanyen a explicar que intentaran evitar per tots els mitjans els pactes amb Vox. Estan en la tàctica d'esquivar. Però no tindran més opció que estar-hi disposats, perquè els de Vox se'ls tiraran a sobre, com aquells boxejadors que s'enganxen i no es deixen anar. Feijóo no suarà la samarreta menys que Sánchez. A part que té una tropa que deunidó. Només cal veure la fotografia del president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, amb el ditet estirat en signe de menyspreu cap a la diputada socialista Rosa Rubio al Parlament autonòmic. “No és el meu estil”, ha dit el dirigent popular, però la imatge és molt explícita.
Per a Catalunya, aquest debat de la moció de censura ha tingut poca rellevància. Com a fet significatiu, la coincidència amb la visita d'una delegació del Parlament Europeu per intentar arribar a alguna conclusió sobre l'espionatge telefònic del cas Pegasus. Per al govern espanyol és un assumpte tancat. En paral·lel, la seguretat de l'Estat segueix sent un problema, en vista de com van caient els directors de la Guàrdia Civil. Encara que l'últim episodi té més a veure amb els casos de corrupció que han aflorat en aquest cos estatal. Són assumptes que trenquen la norma general d'aquests dies: en un moment d'acceleració general, ningú té pressa per aclarir-los.