Què passa a Vox? El sector falangista imposa la seva llei
BarcelonaPrimer va ser Macarena Olona, després Javier Ortega Smith i ara Iván Espinosa de los Monteros. Aquests tres noms, cadascun amb la seva circumstància diferent, tenen una cosa en comú: havien arribat a brillar amb llum pròpia en el firmament de Vox i no combregaven al 100% amb les tesis de l'home fort del partit, el falangista català Jorge Buxadé, que a poc a poc ha anat imposant la seva llei fins a purgar tots aquells que podien fer una mínima ombra al líder, Santiago Abascal. Vox s'assembla cada cop més a l'ideal de Buxadé: un partit amb un sol líder, una sola veu, i que funciona com un exèrcit, amb disciplina militar.
Per entendre el que està passant a Vox cal anar una mica enrere i analitzar la gènesi del partit. Vox neix, en un primer moment, com una escissió del PP que té com a ideòleg principal el també català Alejo Vidal-Quadras. El que els uneix és bàsicament un nacionalisme espanyol desacomplexat i la crítica als nacionalismes perifèrics, però tal com va passar també a Ciutadans, amb això no n'hi ha prou. Cal articular propostes en molts més àmbits, i aquí és quan, ja sota el lideratge d'un altre ex-PP com Santiago Abascal, es comencen a formar les diferents famílies ideològiques del partit. N'hi ha moltes, però bàsicament es poden subdividir en dos grans grups: els ultraliberals, que aspiren a reduir a la mínima expressió l'Estat, i els ultracatòlics, que volen un Estat fort per adoctrinar la població en les seves tesis. Aquests darrers acaben fent pinya amb els nostàlgics del franquisme, com ara Jorge Buxadé, que ve de Falange (s'hi va presentar com a candidat al Parlament el 1995), tot i que va acabar militant al PP entre 2004 i 2014, i ara són els que controlen completament el partit.
Les figures de Buxadé i Espinosa de los Monteros són tan antitètiques que serveixen per il·lustrar les dues ànimes del partit. Buxadé (Barcelona, 1975) és un falangista pur i sempre ha dit que es penedeix d'haver militat a les files populars, però no a les de Falange Española y de las JONS. És advocat de l'estat destinat a Barcelona i va ser l'encarregat de recórrer la celebració del referèndum d'Arenys de Munt de l'any 2009. Sol lluir una creu al coll i polseres amb la bandera espanyola al canell, i la seva retòrica és casernària, joseantoniana, amb regust als anys 30. No és difícil imaginar-se'l desfilant amb corretges, botes militars i camisa blava. La seva manera de negociar és la següent: o acceptes les seves condicions o no hi ha tracte. Així de senzill. Un mètode que, per cert, ha donat bons resultats a Vox i ha forçat humiliacions personals com la de María Guardiola a Extremadura.
Origen aristocràtic
En canvi, Espinosa de los Monteros (Madrid, 1973) és, com el seu nom indica, d'origen aristocràtic, format als Estats Units (parla anglès sense accent castellà) i fill de Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, quart marquès de Valtierra. En el seu arbre genealògic hi consten diferents grans d'Espanya i membres de la Cort alfonsina. El seu pare, sense anar més lluny, és alt funcionari de l'Estat i va ser Alt Comissionat del Govern per a la Marca Espanya durant els governs de Mariano Rajoy. Espinosa sempre vesteix de forma impecable i elegant, és de tracte exquisit i als passadissos del Congrés no té problemes per atendre periodistes no addictes. La seva és una retòrica ampul·losa, de frases llargues i plena de referències històriques, sobretot del món anglosaxó. No és difícil imaginar-se'l com un d'aquells aristòcrates britànics partidaris d'Oswald Mosley que van conspirar per evitar la guerra entre Anglaterra i Alemanya. O com una mena de Galeazzo Ciano, l'aristòcrata italià que va ser ministre d'Exteriors amb Mussolini i que menyspreava tant els nazis com els camises negres perquè els considerava totalment mancats de civilització. Però els veia com un mal necessari per evitar el comunisme.
Vox podria haver trobat un equilibri entre les dues ànimes, i aquest paper li corresponia fer a Santiago Abascal, però el líder ha demostrat que no està interessat a fer créixer el partit sinó que funcioni com una màquina de guerra. I per a això ningú millor que Buxadé. El missatge intern que llança l'adeu d'Espinosa és molt clar: a partir d'ara ningú a Vox gosarà apartar-se ni un mil·límetre de la línia oficial, que la marca el mateix Buxadé. Ja no hi haurà vel·leïtats intel·lectuals ni càrrecs des d'on buscar una certa projecció personal. Vox funcionarà com un bon nostàlgic del franquisme voldria que funcionés el món: com una dictadura dirigida per una sola persona que, sense cap dubte, ha estat tocada "per la gràcia de Déu".