Els partits activen un nou intent d’aprovar la llei electoral pròpia

Barcelona¿Hi hauria hagut el 14-F els mateixos obstacles per organitzar unes eleccions en pandèmia si Catalunya hagués tingut una llei electoral pròpia? El sentiment generalitzat és que no. Però Catalunya no disposa d’una norma així per la incapacitat dels partits durant 41 anys de posar-se d’acord. Ara es comença a cuinar un nou intent per deixar enrere un dels fracassos més transversals de la política catalana. Un moviment que té suports al Govern i al Parlament. Ningú promet que sigui fàcil, però, amb la pandèmia a la retina, aquesta vegada podria ser la bona.

Són diverses les peces que han començat a encaixar per forjar aquest nou intent. La primera, des del Govern, on la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, s’ho ha imposat com un dels principals reptes. “M’agradaria que fos aquesta legislatura”, deia fa uns dies a l’ARA. A la vegada, al Parlament s’ha reactivat la iniciativa legislativa popular (ILP) d’un grup de ciutadans que van presentar més de 100.000 firmes exigint als grups promoure la norma. Però potser el moviment definitiu s’ha donat aquesta setmana. Segons ha pogut saber l’ARA, ERC ha enviat a tots els grups una proposta per signar una ponència conjunta. És a dir, asseure tots els grups al voltant d’una taula i posar-se a treballar. “Una llei electoral integral de país”, expliquen fonts republicanes.

El Parlament ja ha aprovat la compareixença de diversos experts per parlar de la matèria. Un d’ells, el director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, Ismael Peña-López, que el 14-F era el principal responsable d’organitzar aquells comicis. En conversa amb l’ARA, explica que haver tingut llavors una llei electoral pròpia -ara Catalunya es regeix per la llei orgànica de règim electoral general (Loreg), del 1985-“hauria ajudat moltíssim” en qüestions com fer els censos electrònics, agilitzar el vot per correu, implementar el vot electrònic -seria un “salt bestial”, diu- o introduir les urnes mòbils, que haurien evitat alguns desplaçaments de risc als punts de votació. En definitiva, millores que valen amb pandèmia, però que també valdrien sense. I, ja que s’enceta el meló, proposa que la llei solucioni “el buit legal sobre qui pot ajornar unes eleccions”. El Govern va intentar-ho el 14-F per motius sanitaris i la justícia l’hi va impedir.

Els promotors de la ILP per una llei electoral catalana celebren que s’hagi reobert el procediment, tot i que lamenten que el Parlament no els hagi citat per explicar-se. El catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joan Botella n’és un, i recorda quina és la principal dificultat per aprovar una norma d’aquestes característiques: “Sempre és difícil” perquè es necessita una majoria qualificada de 90 vots al Parlament i no n’hi ha prou amb una majoria absoluta de 68, com és habitual. Afegeix, però, que aquest cop hi ha un factor que juga a favor de l’aprovació, i és que, amb una cambra “tan fragmentada” com l’actual, no hi ha cap partit amb prou vots (46) per vetar una reforma d’aquestes característiques. “No n’hi ha cap que per si mateix pugui bloquejar-ho i ofereix la possibilitat que hi hagi una aproximació ambiciosa”, exposa.

Botella també recorda algunes de les millores que inclou la seva proposta, com la creació d’una sindicatura electoral pròpia per a Catalunya -ara es depèn de la Junta Electoral Central- o “l’efecte acordió” per fomentar la participació. És a dir, que si la participació és alta el Parlament tindrà un nombre més elevat de diputats que si és baixa, un incentiu per als partits per fer millors les coses. En els treballs anteriors que han fracassat -s’ha intentat fer la llei una quinzena de vegades- també s’estudiaven mesures per reduir la despesa electoral dels partits o que les jornades de votació puguin ser de més d’un dia. Mai va prosperar res perquè sempre es topava amb el mateix obstacle.

El gran obstacle

Tota llei d’aquesta mena té un apartat que parla del sistema electoral, la fórmula amb què els vots es tradueixen en escons. És en aquest punt on els partits sempre s’han encallat i han fet naufragar la llei sencera. És difícil trobar un sistema que beneficiï a tothom i, per tant, uns partits veten els altres. El marc mental més acceptat és que el sistema actual beneficia els partits amb més implantació territorial, JxCat i ERC, i perjudica els que tenen millors resultats a l’àrea metropolitana. Els vots de les circumscripcions de Lleida, Girona i Tarragona tenen més pes que els de Barcelona. És l’etern debat sobre què ha de prevaldre, si la proporcionalitat del vot de cada ciutadà o que tots els territoris se sentin ben representants a l’hemicicle. Mai s’ha trobat una formula que generi consens, tot i que de propostes no n’han faltat.

Amb aquesta disputa històrica de fons, la consellera Alsina va proposar una solució: si no es podia aprovar una “llei electoral de màxims”, fer-ne una de “possibilista”. És a dir, una llei electoral parcial que inclogui totes les millores possibles i que renunciï a modificar el sistema electoral, que és on no hi ha hagut mai acord. No tindrà fàcil convèncer l’oposició. Partits com el PSC i els comuns estan igual de conscienciats de fer una llei nova, però no volen sentir a parlar de no fer-la completa. “Fer una llei parcial seria una oportunitat perduda. Ara un vot de Solsona -demarcació de Lleida- no val el mateix que un de Cardona -Barcelona-”, resumeix el diputat d’En Comú Podem Marc Parés. El seu grup fa una proposta amb la qual començar a treballar: que les unitats electorals siguin les vuit vegueries i no les quatre demarcacions.

El PSC dispara en la mateixa línia i rebutja també la llei parcial. “De cap manera. Així de contundent. Seria una presa de pèl”, explica el diputat Ferran Pedret, que defensa que s’ha d’acabar amb la “disfunció actual” per la qual hi ha partits que van a les eleccions “amb les cartes una mica marcades”. Fins i tot apunta que pot haver-hi un cert canvi de paradigma. El seu argument és que, com que ERC té un “augment del vot metropolità”, s’obrirà a canviar el sistema actual. Encara queda molt, però, per entrar en aquesta fase del debat. El que hi ha ara és predisposició de les parts a intentar-ho i dos elements a favor. El record de la pandèmia i tota una legislatura al davant. O dos anys com a mínim.