Una partida de dòmino per reivindicar l’1 d’Octubre
Els protagonistes de la fotografia del referèndum a Sant Iscle que es va fer viral reviuen aquella jornada i mostren el seu desencís amb els partits
Sant Iscle De Vallalta“És que jo soc molt dolent, Matilde!”. D’aquesta manera en Marc Ubanell mirava de disculpar-se per la seva poca traça jugant al dòmino. No havia de tirar un pito sis perquè el vencedor d’aquella partida anava a sisos. Tampoc havia de ser en aquella taula jugant, però quan la Guàrdia Civil va tornar per segona vegada a Sant Iscle l’1-O ho va fer amb més efectius i amb més determinació i calia dissenyar una estratègia per evitar que tanquessin el casal d’avis. Així va sorgir la partida de dòmino més famosa de la història de Catalunya. La que es va disputar avui fa tres anys amb agents del cos armat al davant.
“Sabíem que tornarien i, com que érem al casal d’avis, els de dins vam dir de tornar a posar les taules i les cadires com estaven abans d’iniciar la votació i jugar a cartes o al dòmino, que és el que es fa aquí, perquè no ens poguessin tancar l’escola”, explica l’Alexandra Vilaró, una altra de les improvisades jugadores. Van llançar les fitxes sobre la taula i va començar la partida. Mentrestant, a fora, la Guàrdia Civil carregava contra les desenes de persones que els volien barrar l’accés. Les escenes eren impactants i una germana del Marc fins i tot va tenir una crisi d’ansietat. “Era com si nosaltres fóssim en una urna, aliens al que passava al carrer, però sí que veies com rebia la gent i ho vam passar molt malament perquè a fora hi teníem família i amics”, admet Vilaró. Però deixa clar que tornaria a actuar com ho va fer: “Va ser molt dur, però vam fer el que tocava, que era defensar l’escola”. Miraven de dir a la gent que era fora que els deixessin entrar perquè l’urna ja no hi era, però no se n’assabentaven i seguien fent de tap.
L’urna amagada en un nínxol
Tot i que el casal comunicava amb l’ajuntament, no va ser per la porta que unia el casal amb el consistori per on va sortir l’urna. La van treure per davant amagada dins d’una bossa. “Tot va ser improvisat”, diu Jordi Comas, president local de l’ANC, que explica que el primer cop que la policia va intentar entrar, l’urna sí que era dins: “Ens va agafar desprevinguts perquè som un poble petit i no ens imaginàvem que vindrien aquí”. Va ser la presidenta del col·legi l’encarregada de traslladar l’urna fora del col·legi. Un cop a l’exterior es va posar a córrer sense saber què fer-ne perquè la por la paralitzava, però es va trobar un veí que la va calmar i la va ajudar a amagar-la al cementiri, en un nínxol buit que van trobar.
Mentrestant, a dins la partida continuava. Durant els vint minuts que els agents van ser al casal d’avis buscant l’urna, en van fer dues. “La partida estava ben feta, jugàvem però lentament perquè estàvem pendents del que passava al carrer”, reconeix Vilaró, que en va guanyar una. “Jo venia a votar i no volia marxar sense fer-ho, i per això em vaig quedar dins”, explica l’Hug Pujol, que va guanyar l’altra. “Desconnectes i jugues, no vaig pensar què passaria”, diu Pujol, que no amaga que el va sorprendre que quan “estaven envestint a fora no ens passessin per sobre també a nosaltres”. “No ens podien fer res perquè estàvem jugant”, replica Vilaró, que assegura que prou feina tenia amb no distreure’s amb les càrregues. I amb en Marc. “No en sabia, de jugar, i l’anava ajudant, em penso que era el primer cop que jugava”, diu Vilaró. El jove ho rebat rient: “Havia jugat alguna partida amb la meva àvia abans, però no en sabia gaire, la veritat”. L’estiu passat de càmping va tornar a jugar amb els amics i li va venir al cap aquella partida. Els guàrdies civils no paraven atenció al joc. “La seva visió era perifèrica, no ens miraven”, diu Pujol. “Estaven molt robotitzats”, afegeix Vilaró.
Tot i que no podia votar perquè llavors tenia 17 anys, Ubanell era allà per defensar la llibertat d’expressió. “Tant de bo hagués pogut votar!”, confessa. Deixa clar que no va passar por, tot i tenir els agents a sobre. “Estava indignat perquè volia que la gent pogués expressar-se lliurement, com ho va fer un noi d’uns 30 anys que va venir amb una bandera espanyola i a qui vam aplaudir quan va votar perquè va dir que venia a defensar la democràcia”.
Qui feia més retrets als agents, però, era la Matilde, que amb 90 anys s’hi encarava sense embuts per la trencadissa que estaven fent. “Què feu rebentant portes?”, els va etzibar ella. “Som la Guàrdia Civil!”, va respondre sec un dels que tallava el bacallà. Menys propenses a llançar improperis estaven les dues àvies que eren al costat, també amb les fitxes sobre la taula, però que no van ni començar la partida. “Estaven molt espantades”, diu Vilaró.
La partida, icona de la desobediència pacífica, la va capturar en Marc Borrell amb el mòbil des de l’exterior. “La vaig enviar a un parell de grups de WhatsApp perquè veiessin el que passava aquí”. No s’esperava que arribés en poca estona a tanta gent. “Un noi em va trucar i em va dir si la podia compartir per Twitter i l’endemà vaig saber que s’havia fet viral i que havia sortit a alguns mitjans. “La fotografia és prou significativa de com va ser la jornada”, remarca Borrell, que recorda l’1-O com “un dia trist” per la intervenció policial amb “agents amb pas ferm i ben armats”. El més jove dels jugadors considera que l’1-O va servir per internacionalitzar el conflicte. “Mundialment, gràcies a les hòsties, ara es coneix el cas català”, afirma Ubanell, que considera que és “un petit pas endavant”.
El 3-O, el ‘momentum’
Comas i Vilaró tenen clar que ho tornarien a fer i que s’implicaren en un nou embat amb l’Estat, però no amaguen el seu malestar amb JxCat i ERC. “Estic molt emprenyat i desencisat amb els partits perquè ens deien que tot estava ben preparat, com si no sabessin que Espanya faria tot el que caldria per evitar-ho o que Europa no s’hi ficaria”, afirma Comas, que s’ha donat de baixa d’ERC per la seva aposta pel diàleg i considera que “el 3-O era el moment” de proclamar la República. “Ara hem anat enrere: si junts és difícil, separats encara més”, lamenta, tot i destacar que “hi ha un abans i un després de l’1-O”.
Vilaró també és pessimista: “El projecte se n’ha anat en orris i no hi ha vies de sortida, la gent s’ha desmobilitzat, però queda la il·lusió davant d’una nova oportunitat”. A parer seu, des de l’1-O el desencís ha estat una constant. “Als joves d’Urquinaona no se’ls va donar suport i ara et diuen «quan us aclariu tornarem al carrer»”, ressalta. “La gent no es bellugarà si les coses no estan molt clares”, avisa tot seguit. “L’essència de l’1-O és ensenyar a la gent el poder que té, la no-violència com a vehicle de desobediència contra el poder”, reafirma Pujol. I fa una pausa per advertir: “Vam obrir la caixa de pandora que el règim mira de tancar”.
