MadridS'ha fet un gra massa del que va passar al Congrés en aquest primer "ple decisiu" de la recentment iniciada legislatura. Jo no estic gens espantat, no crec que s'hagi obert una etapa de permanents conflictes polítics que facin perillar equilibris bàsics del sistema i la pau social. Ni que estiguem molt pròxims al judici universal que faria caure el govern de Pedro Sánchez per permetre l'arribada al poder d'un PP en mans de Vox. Tot això són caricatures de la realitat. Inquietants per a uns i divertides per a uns altres, si voleu, perquè les caricatures més o menys ben fetes sempre poden tenir aquestes característiques. Però el que es va posar de manifest és que cal negociar d'una altra manera, amb més temps i molt més tacte. Si hi ha una evidència derivada de l'actual composició del Parlament espanyol és que s'haurà de dedicar més atenció al tractament parlamentari de cada pas important que es vulgui fer. S'ha obert el mercat del peix. I compte, perquè la mercaderia no sempre estarà en bon estat, ni s'han de descartar les intoxicacions o les també perilloses indigestions.
La diferència entre la sessió parlamentària celebrada a la seu del Senat –perquè la seu del Congrés està de reformes– i una jornada exemplar resideix de manera principal en les formes que es van seguir. La lliçó per al govern és que no pot anar al Parlament sense haver intentat negociar més a fons amb els seus interlocutors principals. Fixeu-vos que no parlo de socis, sinó d'interlocutors. El PSOE no tindrà socis fidels i fiables enlloc durant aquesta legislatura. No és perquè ho digui la situació dels partits i les raons estratègiques que tingui cadascun d'ells. La manca de socis amarats de docilitat deriva de l'aritmètica parlamentària. Per quina raó Junts o Podem haurien de ser dòcils amb el PSOE? El que han de fer és jugar amb una mínima prudència per no confondre's, per no mesurar malament la seva força. Per cultura popular ja sabem que el càntir no pot anar il·limitadament a la font sense risc de trencar-se. Però la temptació de voler apropar-se i beneficiar-se de la canella d'aigua és ben natural.
El que li passarà probablement a Junts ja els ho va advertir ERC des del debat d'investidura de Sánchez. És a dir, que tard o d'hora s'adonarien que no havien recaptat el que esperaven, encara que els ho haguessin promès. No és per instint mentider o depredador, és per aquell gran principi filosòfic que un torero va expressar dient que "el que no pot ser no pot ser, i a més és impossible". A Junts se li ha promès ara que Catalunya tindrà competències en matèria d'immigració. S'entén que una comunitat autònoma vulgui tenir atribucions sobre totes aquelles àrees que influeixen en el bon funcionament dels serveis públics, començant pels dos més importants, que se citen sempre, la sanitat i l'educació. Ara bé, qui pensi que Catalunya podrà tenir una gestió completament autònoma i diferenciada de les altres comunitats, sense control de l'administració estatal per a les decisions més importants en aquest capítol, és que no sap en què consisteix negociar amb el PSOE o amb el PP, els dos partits que han governat Espanya des de la restauració democràtica (tret del període inicial de la UCD d'Adolfo Suárez). I els dos que van aplicar el 155 per suspendre l'autonomia de Catalunya el 2017. Això cal tenir-ho sempre en compte, fins i tot ara que estem en un període de diàleg i negociació permanent. Digui el que digui el Codi Penal i els delictes que prevegi, aquest mecanisme de la Constitució és la veritable arma legal contra les iniciatives unilaterals.
Sense fidelitat
El que té d'interessant l'actual fase de la vida política espanyola és que no cal jurar-se fidelitat perquè l'entesa entre forces polítiques pugui durar i hagi de romandre. La raó és que per als partits que van permetre posar en marxa la legislatura no hi ha una alternativa millor. És aquesta realitat, aquesta clàusula, la que dona tota la seguretat que poden tenir les forces polítiques que envolten Pedro Sánchez, no tant pel gust de construir una majoria social progressista, com alguns innocents van dir inicialment, com per seguir participant en el mencionat mercat del peix en benefici propi. Ara bé, un cop acceptat que aquesta és la regla del joc, el que resulta exigible és que es treballi amb una certa finesa. Veure com el superministre Félix Bolaños, mà dreta de Sánchez en l'àmbit polític, ha d'esprintar pels passadissos per tancar acords d'últim minut, i com ha de seguir corrent després per explicar els pactes tirant aigua al vi, no és la imatge més reeixida de l'estabilitat.
Veurem en què queda la política d'immigració i el marge que una llei orgànica com l'anunciada dona a Catalunya. Posar lletra a la música no serà gens fàcil. El més curiós és que dues formacions que van ser protagonistes principals del Procés, Junts i ERC, competeixin ara al nou mercat del peix per les captures preelectorals, i havent de fer-ho promovent acords. La tàctica d'anar sacsejant al govern pot afavorir la imatge d'interlocutor dur i exigent. Però diria que no convé abusar-ne. Posar en perill l'estabilitat per perjudicar ERC no serà un bon negoci per a ningú. Tant parlar d'unitat entre les forces sobiranistes és incompatible amb l'exhibició permanent d'aquesta competència.
Amb Podem i Sumar passa alguna cosa similar. Junts no farà caure el govern en cap circumstància mentre no s'hagi aprovat i aplicat la llei d'amnistia. Podem no té aquest al·licient ni aquesta motivació. Això fa més perillosa la seva dissidència. Hauria de ser al contrari, perquè les diferències del PSOE amb Junts en matèria econòmica i social són més grans i evidents. Però en el cas de Podem hi ha un element més poderós com a motor de conflictes. Aquest element va més enllà de la necessitat de marcar perfil propi. Es tracta del desig de tornar el dany rebut per la sortida del govern. L'esquerra dona un cop més un espectacle de divisió que és molt més greu que la lluita d'una o diverses jornades de tensió negociadora al Parlament a la recerca de rèdits polítics. Sánchez, mentrestant, s'afanya per intentar recuperar iniciativa, i aquest dilluns obrirà la setmana amb una entrevista a Ràdio Nacional d'Espanya. I en paral·lel el PP boxeja sol en un racó del quadrilàter.
