El Parlament es disculpa amb les bruixes catalanes

BarcelonaLa tortura era un procediment reglamentat a Catalunya entre els segles XV i XVIII. Per això, expliquen els experts, els escrivans el descrivien amb detall. D’un d’aquests textos, l’historiador Pau Castell en recorda les paraules que una dona acusada de bruixeria va dir al seu torturador: “Puc ser bruixa i no haver-me’n adonat?” La majoria de condemnes per aquest delicte es van produir entre els segles XV i XVI, i en l’actualitat ha sorgit una campanya que vol reparar la memòria de les víctimes i deixar clara la resposta: “No eren bruixes, eren dones”. Impulsada per la revista Sàpiens, ha tingut ressò al Parlament, que en el proper ple aprovarà una resolució per donar-li transcendència institucional.

Les caceres de bruixes són un fenomen que es va donar a tot Europa entre els segles XV i XVIII, recorda Castell, que fa més d’una dècada que investiga els casos que es van donar al territori. Justament en el cas català la seva incidència va ser especialment cruenta en comparació amb la resta de la península Ibèrica: fins ara ha pogut posar noms i cognoms a prop d’un miler de dones i també alguns homes que van ser acusats d’aquest crim inexistent. “N’hi ha molts més que no han deixat rastre documental”. La primera llei que condemna la bruixeria data del 1424, és la més antiga d’Europa i es va redactar a Catalunya: “Persegueix el delicte de bruixeria com una secta presidida pel dimoni”, explica l’historiador Agustí Alcoberro, que, com Castells, ha col·laborat en la campanya. La societat acusava les dones, moltes d’elles pobres, vídues, d’edat avançada o immigrants, de mals com “les morts dels seus fills, malalties del bestiar o de fenòmens meteorològics”, exposa Castells. Les condemnes les pronunciaven els jutjats locals i, per tant, sovint implicaven la delació per part de veïns amb qui haguessin tingut algun conflicte o, fins i tot, la seva pròpia família. Una manifestació de la misogínia de la societat que no només pertanyia als homes: de fet, explica l’historiador, la majoria de denunciants també eren dones.

Més incidència a Catalunya

Com és que a Catalunya aquest fenomen tenia tanta incidència? Segons explica Alcoberro, justament perquè les condemnes es feien a escala local, lluny del control d’institucions més grans i també de la Inquisició, que “va tenir una posició escèptica respecte a l’existència de la bruixeria”, especialment a partir de 1614. Justament, afirma, els judicis van disminuir a partir del 1622, quan “es va aprovar una normativa que feia que tots els casos oberts als tribunals locals de Catalunya haguessin de passar a l’Audiència, que correspondria al nostre Tribunal Suprem en aquell moment”.

Malgrat que les bruixes tenen una presència destacada a la cultura popular, a escala historiogràfica el fenomen no es va començar a tractar fins als anys 70, lamenta al seu torn l’historiador Àngel Casals. “No s’hi ha aprofundit gaire ni hi ha hagut prou divulgació”, assegura.

Les resolucions del Parlament consisteixen sovint en posicionaments polítics sense efectes jurídics. No obstant, els grups que s’hi han afegit -ERC, JxCat, la CUP i els comuns, mentre que el PSC té previst votar-hi a favor- consideren que el que cal fer és precisament un exercici de memòria històrica. La republicana Jenn Díaz ho defensa com una “disculpa pública”: “Són coses que potser semblen innecessàries el 2022, però ningú les ha fet abans”. La resolució insta el Govern a “reparar la memòria” de les condemnades amb l’impuls d’“estudis acadèmics” sobre el tema i emplaçant els ajuntaments a incloure’n alguns noms al nomenclàtor.

El text s’aprovarà en paral·lel a la campanya de Sàpiens i l’estrena el proper dimarts d’un documental sobre la qüestió al programa Sense ficció de TV3. Des dels comuns, la diputada Susanna Segovia considera que el fet que el debat es porti al ple pot contribuir a dotar la campanya de “més força i més recursos”. “Visibilitzar una història que ha estat negada és important”, assenyala Basha Changuerra, de la CUP. En el mateix sentit, la diputada de Junts Aurora Madaula recorda les múltiples referències a “aquestes dones” a la cultura popular malgrat que no se’n coneix prou bé la història. La campanya de visibilització pot servir, creu, perquè quan la gent passi, per exemple, “pel carrer de les Ramelleres” de Barcelona, sàpiga que aquest nom fa referència a “dones que van ser perseguides”.