Els reptes de Catalunya en la nova legislatura de Salvador Illa

BarcelonaAmb el nomenament de Salvador Illa com a 133è president de la Generalitat de Catalunya comença una nova legislatura, encapçalada per primera vegada en catorze anys d'hegemonia independentista per un mandatari del PSC. Amb aquesta inversió dels papers al capdavant de l'executiu català, els nous consellers i conselleres del Govern socialista s'enfronten a tot un seguit de reptes i desafiaments exigents en cadascun dels diferents àmbits. Aquests en són els principals.

A Catalunya no n’hi ha prou amb treballar per esquivar la pobresa. Segons la federació d’Entitats d’Acció Social (ECAS), un 10% dels catalans tenen condicions laborals precàries o sous massa baixos per fer front a les despeses del dia a dia; una pobresa encoberta que s’ha agreujat des de la crisi de la covid i el posterior encariment de la vida. Cada cop més persones han de buscar ajuda a entitats socials per arribar a final de mes, sobretot les dones i especialment les que tenen fills. De fet, uns 400.000 infants viuen en risc d’exclusió social, i sovint entitats com Càritas, Creu Roja i altres ONG –que alerten que cada vegada tenen menys ingressos i voluntaris– han de fer mans i mànigues per cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació. El sector social fa temps que demana al Govern assegurar-se que el gran ventall d’ajudes econòmiques arriben al gruix de qui més les necessiten, simplificant tràmits, evitant requisits massa excloents i incompatibilitats entre prestacions.

La meitat de l’aigua que es consumeix a Catalunya és dessalinitzada, regenerada o provinent de pous i l’altra meitat, dels embassaments. El departament d’Acció Climàtica, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i l’ens d’abastament d’aigua Ter-Llobregat (ATL) van acordar un full de ruta perquè, si torna a haver-hi una emergència hídrica, només un 10% de l’aigua vingui dels pantans de cara a l’any 2030. Ara el nou Govern ha de decidir si accepta aquesta planificació, que passa per redoblar esforços en la potabilització de l’aigua provinent del Besòs (ETAP Montcada i ETAP Bon Pastor) fent nous pous, decidir quin paper tindrà la dessaladora del port de Barcelona i pressionar el govern espanyol perquè s’afanyi a licitar les dessalinitzadores de la Tordera i Foix. 

El nou Govern tindrà tres grans reptes en matèria educativa: buscar solucions davant la davallada de nivell que van demostrar les proves PISA, recuperar complicitats amb el col·lectiu docent i trobar la via per defensar el català a les aules arran del reguitzell de sentències exigint un 25% de castellà a escoles i instituts. Després d’un curs en què els mals resultats educatius han encès totes les alarmes del sector, el nou titular de la cartera d’Educació es trobarà un sector que ha començat a veure la llum en les últimes proves de competències bàsiques amb un lleuger repunt del nivell, però amb la ressaca d’un curs en què s’ha posat en dubte l’eficiència del sistema educatiu sobretot a l’hora de formar els infants i adolescents en matemàtiques i en català, una llengua que cada cop és menys present a les aules i als patis d’escola.

Pel que fa al vincle amb els mestres i professors, el nou titular d’Educació haurà de guanyar-se els sindicats que en els darrers cursos han pres força a l’hora de reivindicar millores laborals per als docents. En aquest sentit, el Govern haurà de fer front a la reversió de retallades que encara queden pendents al sector i que han estat motiu de protestes sindicals, però també haurà de saber gestionar un col·lectiu cremat pels canvis de destinació a conseqüència de l’allau de nous funcionaris que ha integrat el sistema arran dels diversos processos d’estabilització i que ha provocat el trencament de diversos equips docents que formaven l’engranatge d’escoles i instituts.

Més enllà d’aquests tres reptes majúsculs, els responsables d’Educació també hauran de fer front a un nou model de formació professional (FP) que va a l’alça i que arrossega mancances estructurals, com la greu falta de professorat, que afecta especialment aquest sector però també el de les especialitats de català i matemàtiques. Una falta de professionals que es complica pel nombre de docents que encara no tenen el màster ni el C2 de català, que aviat serà obligatori. A més, també haurà de continuar fent passos per reduir la segregació escolar en una societat cada cop més desigual.

El nou Govern haurà de continuar lliurant l’eterna batalla de les llistes d’espera. El titular de Salut haurà de continuar buscant solucions per reduir el temps que els catalans encara han d’esperar per fer-se una prova diagnòstica o una operació no urgent. En el mateix sentit, també haurà d’augmentar l’accessibilitat tant als centres d’atenció primària (CAP) com als especialistes. 

Tot i que no són reptes nous per a una cartera que acostuma a endur-se una de les partides pressupostàries més grans del país, la realitat és que avui encara és difícil visitar-se (amb freqüència) amb psicòlegs de la xarxa sanitària pública –una de les àrees que més han augmentat la demanda, sobretot durant la postpandèmia–, o aconseguir hora amb celeritat amb especialistes com, per exemple, un traumatòleg. A més, caldrà tenir en compte que en una societat que tendeix a l’envelliment i, per tant, a un augment de les malalties cròniques, l’ús intensiu dels serveis sanitaris encara augmentarà més.

El català s’ha convertit els darrers anys en material sensible, davant l’evidència que està perdent parlants (el més flagrant és el cas dels joves de l’àrea metropolitana) i està reculant en alguns àmbits d’ús quotidià (com ara al metge). La integració lingüística dels nouvinguts, que d’entrada se sumen al castellà, és un repte crucial que requereix una planificació específica. Tant l'escola com l’entorn laboral haurien de garantir el coneixement i promoure l’ús de la llengua. I cal continuar desplegant el català en el món audiovisual, digital i tecnològic amb ambició, perquè no quedi descavalcat de les llengües del progrés. És urgent reformular els pilars de la normalització lingüística per al país del segle XXI, després que el consens buscat al Pacte Nacional per la Llengua quedés al tinter. 

La patronal turística ho ha reconegut: s’ha arribat al límit i un sector que és clau per a l’economia espanyola està al caire de la sobresaturació i morir d’èxit. Catalunya és la comunitat que rep més turistes estrangers cada any i on fan més despesa. Però aquesta allau provoca externalitats i dificulta la convivència. Algunes conseqüències afecten els habitants de Catalunya, per exemple en la mobilitat i, sobretot, en el mercat de l’habitatge.

La regulació dels pisos turístics impulsada pel Govern ha volgut posar ordre al sector, i així ho ha entomat l’alcalde de Barcelona, el socialista Jaume Collboni, que ha anunciat que no renovarà llicències d’apartaments turístics. Descentralitzar el turisme, perquè no s’aglomeri en algunes zones molt tensades, i desestacionalitzar perquè els visitants es reparteixin al llarg de l’any són dos dels principals reptes del nou Govern. Un altre repte és aplicar la taxa turística a objectius que ajudin a reordenar el sector.

Que per a Salvador Illa la seguretat és una prioritat ho demostra el fet que l’únic avançament del seu govern durant la campanya va ser que Núria Parlon seria la consellera d’Interior i el major Josep Lluís Trapero director de la policia. Entre els seus principals reptes hi haurà, d’entrada, el cultiu de marihuana, que s’associa a molts problemes més com el de l’augment de la proliferació de les armes de foc. Entre els delictes que més pugen també hi ha les estafes (sobretot les ciberestafes) i les agressions sexuals: si el 2018 es van cometre 2.200 delictes contra la llibertat sexual, el 2023 van ser 3.854. L’evolució dels últims anys dels robatoris amb força es manté mitjanament estable, però un dels grans reptes d’Illa hi està estrictament vinculat: la multireincidència.

Des que l’economia va començar a superar el sotrac de la gran recessió de la crisi financera i del deute, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en el gran repte. Des del 2014 el preu de compra dels pisos i, sobretot, del lloguer no ha deixat de créixer molt per sobre que els salaris i la inflació. De fet, les últimes dades oficials del preu del lloguer a Barcelona el situen de mitjana fregant els 1.200 euros mensuals, per sobre del salari mínim interprofessional (SMI). La regulació del lloguer, tant a Catalunya com a l’Estat, ha trobat els últims anys tota mena d’entrebancs a l’hora d’intentar posar un topall. Però amb la nova llei de l’habitatge, que en gran part deixa en mans de les comunitats autònomes el control dels preus, el gran repte ara és la regulació del lloguer de temporada, la via d’escapament que han trobat molts propietaris per evitar el control de rendes.

Però a més de la regulació dels preus, hi ha un altre gran repte per al nou Govern: ampliar el parc públic d’habitatge de lloguer social. L’Incasòl ha fet moviments per comprar habitatges a grans tenidors (bàsicament la Sareb i també La Caixa) per destinar-los a lloguer social. Però cal fer front a les necessàries modificacions del planejament urbanístic per promoure habitatge social allà on hi ha més carència i a les zones tensades, molt especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Un objectiu que requereix clarament la col·laboració de les diferents administracions, ja que el sòl en molts casos depèn dels municipis, però les polítiques d’habitatge són sobretot de la Generalitat, malgrat que l’Estat també té algunes competències en aquesta matèria. El Banc d’Espanya ha posat xifres. Avui Espanya se situa a la cua de les economies avançades, amb 290.000 immobles destinats al lloguer social, és a dir, un 1,5% de l’estoc del total d’habitatges principals, on resideixen un 1,6% del total de les llars espanyoles. Faran falta 1,5 milions més d’habitatges de lloguer social en una dècada per arribar a la mitjana de les principals economies europees del 9% del parc d’habitatges.

Mantenir una indústria forta que aporti més del 20% del PIB és un objectiu no només de Catalunya sinó de tota la Unió Europea, perquè les empreses manufactureres fan l’economia més resilient i creen ocupació de més qualitat. Davant la forta competència mundial i el nou proteccionisme emergent, el repte és mantenir el teixit, amb actuacions de reindustrialització, la potenciació de sectors clau com l’automoció, la química i la farmàcia, l’alimentació o els béns d’equip. El Pacte Nacional per a la Indústria, signat pel Govern, les patronals i sindicats, és el full de ruta per aconseguir-ho. Potenciar infraestructures de transport, telecomunicacions i energètiques és clau per atreure noves inversions, alhora que s’han de potenciar equipaments com el sincrotró Alba o el Centre de Supercomputació de Barcelona per atreure noves inversions d'indústria 4.0 i de més valor afegit, com tota l’economia vinculada a la intel·ligència artificial (IA).

La manca d’inversions (42.500 milions d’euros de dèficit segons Foment del Treball), d’una banda, i les disputes polítiques, de l’altra, han deixat algunes infraestructures de Catalunya al caire del col·lapse. El cas més evident és Rodalies. En aquest cas, el nou Govern haurà de posar fil a l’agulla al traspàs pactat d’aquest servei ferroviari. En el cas de l’aeroport del Prat, el PSC haurà de buscar consensos i suports per tirar endavant l’ampliació d’aquest enclavament, just després que el Govern en funcions de Pere Aragonès hagi ampliat la zona protegida. En el cas de les energies renovables, Catalunya és a la cua d’Espanya i té un repte per desenvolupar-les amb l’horitzó de l’apagada de les nuclears en els pròxims 10 anys.