Els dos precedents no reeixits d'investigar l'espionatge al Parlament

Barcelona"Qui rebenta les llibertats en aquest país sempre ha sigut el PP. I vigili que no li caigui cap sobre". El 10 d'abril del 2013 el diputat de la CUP David Fernàndez encenia la bancada popular al Parlament. "Hem estat amenaçats!", va alertar Santi Rodríguez. "Ha amenaçat aquest grup dient que ens cauria a sobre no sé què", va continuar visiblement alterat. L'equívoc era evident, tal com després admetria el mateix Rodríguez, ja que el cupaire havia fet una referència velada al cas Bárcenas. Però la polèmica ja estava servida i va acaparar gran part dels titulars d'un ple en què, més enllà de l'enganxada, es va debatre la creació d'una comissió d'investigació sobre espionatge. El cas Método 3 havia portat el PP i Cs a demanar que s'aclarís l'abast de l'escàndol, però CiU, ERC i el PSC van tombar la proposta. I cinc anys després, el 2018, la majoria independentista impediria els intents d'impulsar una comissió sobre els suposats seguiments dels Mossos a l'entorn constitucionalista. Són els dos precedents no reeixits d'investigar l'espionatge polític al Parlament, que ara es proposa –aquest cop amb els suports suficients– indagar en el Catalangate.

Per què no van prosperar els dos intents anteriors? Els arguments donats pels partits segons el cas evidencien contradiccions. Però anem a pams. La controvertida gravació de la conversa al restaurant La Camarga entre la líder popular, Alícia Sánchez Camacho, i Victòria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrussola, va sacsejar la política catalana el febrer del 2013. Aquells àudios van resultar ser la punta de l'iceberg d'un entramat d'encàrrecs des de diversos partits a l'agència de detectius Método 3 per espiar adversaris polítics. I malgrat que els presumptes implicats negaven la major o es presentaven com a víctimes, les informacions publicades esquitxaven des de la mateixa Camacho fins al dirigent del PSC José Zaragoza, el director general de Serveis Penitenciaris, Xavier Martorell (CiU), o el govern espanyol. Enmig d'un joc d'acusacions creuades, tots els grups asseguraven voler aclarir els fets, però només ICV-EUiA va acabar donant suport a la proposta de creació d'una comissió específica.

Si la CUP es va abstenir perquè demanava investigar també l'espionatge polític "estructural" al conjunt de l'Estat, tant socialistes com convergents van rebutjar incidir en un cas que estava judicialitzat. Agafant-se al que estableixen els informes del consell d'estat, el llavors líder del PSC, Miquel Iceta, també va recordar que "el Parlament no pot assegurar la col·laboració de responsables del govern d'Espanya". I el seu avís ja augurava un escàs recorregut a la via defensada per ERC: buscar explicacions en les compareixences ja sol·licitades a la comissió d'afers institucionals (CAI). Ni el ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, ni el director general de la policia espanyola, Ignacio Cosidó, accedirien a passar per la CAI, la qual també plantarien tant Camacho com Zaragoza, principals assenyalats com a responsables de la gravació de La Camarga. Tots dos –com també Victòria Álvarez i el director de Método 3, Francisco Marco– van comparèixer anys després a les comissions d'investigació del cas Pujol (2015) i de l'operació Catalunya (2017), però van negar tota responsabilitat en un cas que, després d'un acord entre la líder del PP i l'agència de detectius, va evitar el judici.

La via ràpida per esquivar el ple

Tot i aquell precedent, que s'hagués obert la via judicial no va impedir al PSC donar suport el maig del 2018 a la petició per investigar el suposat espionatge dels Mossos a polítics i periodistes no afins amb el Procés. Una acusació que partia de la intercepció l'octubre del 2017 de diverses furgonetes de la policia catalana que es dirigien a destruir documentació a una incineradora. Cs es va bolcar en l'intent de crear una comissió en el qual també se sumarien Catalunya Sí que es Pot i el PP. Van ser quatre els intents frustrats d'impulsar-la. La mesa va tombar una primera proposta dels taronges per un defecte de forma, i la iniciativa amb la resta de grups va ser barrada dos cops al ple per JxCat, ERC i la CUP: primer excloent el punt de l'ordre del dia i, en una segons sessió, votant-hi en contra. L'argument de l'independentisme en aquest cas va ser unànime: veien en els promotors de la comissió, que no volien ampliar la investigació als seguiments de tots els cossos de seguretat de l'Estat, la voluntat de crear un relat esbiaixat sobre el paper dels Mossos en el Procés.

Finalment, la resta de partits van tirar pel dret amb l'article 67.3 del reglament, que permet forçar la creació de la comissió sense passar pel ple si ho demanen una tercera part dels diputats o tres grups. La mesa va haver de cedir i el 4 de setembre aprovava la proposta, però la comissió no es va arribar a constituir mai. Convençuts que se'ls vetarien el pla de treball i les compareixences proposades –i que, per tant, la iniciativa quedaria buida de contingut–, els grups signants van desistir d'intentar investigar un cas que, de fet, també va quedar arxivat: tant el jutge com l'Audiència de Barcelona van concloure que els Mossos van actuar sempre dins la llei. Aclarir fins a quin punt es van utilitzar mètodes legals i, sobretot, l'abast del ciberespionatge massiu a l'independentisme és ara l'objectiu d'ERC, JxCat, els comuns i la CUP amb la comissió d'investigació sobre el Catalangate. ¿La tercera serà la bona? Aquesta vegada els números surten al ple, però la idea és agilitzar el procés a la mesa amb l'article 67.3, una via a la qual els comuns tenen més recels perquè només es pot utilitzar un cop l'any. Sigui com sigui, i tot i les limitacions que els precedents ja auguren a aquest tipus d'iniciativa, els grups afectats intentaran demostrar que "qui rebenta les llibertats" –com deia David Fernàndez el 2013– ja no és només el PP.