Del cas Juvillà a la suspensió de Borràs: així ha estat el curs parlamentari

BarcelonaLa suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament ha estat el moment més convuls de la present legislatura, però altres episodis també han marcat aquest any i mig de mandat, com la pèrdua de l’escó de Pau Juvillà, la polèmica per les llicències d’edat o les divergències entre els partits independentistes.

Laura Borràs es convertia el 12 de març en la setzena presidenta del Parlament comprometent-se a defensar la seva sobirania de tota “ingerència externa” per complir el “mandat” per la independència. En el seu discurs no va mencionar el seu antecessor, Roger Torrent, però sí Carme Forcadell per “recuperar la dignitat de la cambra”. Un mes després, Borràs acordava la sortida de Jaume Alonso-Cuevillas de la mesa després que l’advocat digués que no era partidari de tramitar propostes de resolució simbòliques.  

Pere Aragonès va ser investit el 21 de maig del 2021 com a 132è president de la Generalitat. 80 anys més tard, Esquerra recuperava la presidència de la primera institució del país després que el ple del Parlament investís Aragonès amb 74 vots a favor –els dels republicans, Junts i la CUP– i 61 en contra. En la primera volta, Junts s’havia abstingut i havia impedit la seva elecció. “Hem de tocar de peus a terra i ser capaços de produir resultats diferents als assolits fins ara”, va dir Aragonès en el seu discurs rebutjant la unilateralitat i defensant la via escocesa. 

El debat de política general, que va tenir lloc a finals de setembre, va evidenciar la desunió dels tres partits independentistes amb tota la seva magnitud. Davant la proposta de la CUP de celebrar un nou referèndum aquesta legislatura encara que no hi hagi acord amb l’Estat, el president Aragonès es va refermar en la seva aposta per la taula de diàleg i va considerar que l’únic referèndum viable és un que sigui “acordat i amb l’aval de la comunitat internacional”. Junts també va instar Aragonès a “la confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a negociar”, tot i defensar la via del diàleg.

Els pressupostos de Catalunya pels de Barcelona. Una vegada la CUP es va retirar de les negociacions, aquesta era la resolució més probable si el Govern encara aspirava a superar el debat de totalitat sense el PSC i els comuns volien espolsar-se els suports dels successors de Manuel Valls a l’ajuntament de la capital. No va ser, però, fins a l’últim moment que va arribar la resolució i va comportar una nova esquerda al Govern, amb retrets públics de Junts cap a ERC i indignació a les files republicanes. De fet, el president i la majoria dels consellers van abandonar l’hemicicle mentre Joan Canadell acusava ERC d’“autonomista”. 

Fins al gener d’enguany una vintena de funcionaris del Parlament de més de 60 anys cobraven sense treballar pràcticament tot el seu sou, que podia arribar als 10.000 euros al mes. Un privilegi que, tal com va revelar l’ARA, costava uns dos milions anuals. Arran de la indignació ciutadana, la mesa va eliminar la llicència per edat, i va obrir una negociació amb els treballadors per decidir què es feia amb les 21 persones que n’estaven gaudint i les 12 més que la tenien autoritzada per al 2022. L’estira-i-arronsa ha durat 6 mesos: ara s’han revocat totes i s’ha creat un nou sistema de prejubilació.

En campanya, els partits independentistes es van comprometre a no pactar govern amb el PSC. Van complir. Amb els mesos, les distàncies es van anar reduint a mesura que creixien els dies amb el mandat caducat dels òrgans parlamentaris. El síndic de greuges va complir 1.000 dies i el PSC, ERC i Junts van trencar la política de blocs instal·lada des del 2017 per pactar una renovació de tots els òrgans. Quatre mesos després, la resposta a la sentència del TSJC que imposava un 25% de castellà a les aules va aconseguir la mateixa fotografia –inclosos els comuns– tot i que el primer acord (fallit) només es va quedar precisament en una imatge a l’escala.

L'endemà del cordó independentista als socialistes, ERC, JxCat, la CUP, els comuns i el PSC van aplicar-ne un de sanitari a Vox. El van evidenciar als primers plens: Borràs va dir que seria “implacable” i en les sessions d'investidura alguns diputats van sortir de la sala i d’altres van mostrar cartells antifeixistes. Ara s’han abandonat les performances i s’actua entre bambolines: Vox té el despatx a les golfes, no té cap càrrec a les comissions i les seves mocions no s’aproven.

El gener del 2021 arriba la primera prova de foc per a Borràs: després que el TSJC condemnés el cupaire Pau Juvillà a sis mesos d’inhabilitació, la JEC ordena la retirada de l’escó. La cambra recorre al Suprem, però la JEC dona cinc dies per fer efectiva la retirada. El Parlament ratifica la defensa de l’escó, però admet que el límit és no involucrar funcionaris. Arriba el ple i Borràs no accepta la delegació de vot del cupaire: llavors ja no tenia tots els drets com a diputat i en poques hores –abans fins i tot que Quim Torra– els perd tots.

Sense temps per recuperar-se de les últimes crisis, Borràs entra al despatx el 31 de maig i es troba la dimissió de la secretària general, Esther Andreu. El motiu? No informar que el seu fill optava a una plaça d’uixer. Borràs va demanar un informe a Antifrau –va concloure que no va actuar correctament– i va acceptar la dimissió. El càrrec està vacant.

En tots els highlights del curs parlamentari hi havia un fantasma que recorria els passadissos del Parlament: el de la causa judicial que afecta Borràs. Dos dies després de l’obertura del judici oral per presumpte fraccionament a la ILC, el 27 de juliol, ERC, el PSC i la CUP apliquen l’article 25.4 del reglament –que preveu la suspensió d’un diputat si s’obre un judici per corrupció– i suspenien Borràs com a presidenta. Així, la mesa esdevenia en un any i mig la més inestable de la història: cinc canvis en cinc càrrecs diferents. Ara Junts ha perdut la presidència i si la vol recuperar sense la dimissió de Borràs caldran diversos canvis més.