La paradoxa de Pujol

FilòsofHan passat cinc anys des de la famosa confessió del president Pujol que el va fer baixar del pedestal al qual una bona part del país l’havia elevat. ¿És suficient, aquest temps, per poder fer un balanç objectiu del que ha significat políticament Jordi Pujol? Les ombres no s’han aixecat en la mesura que no s’han fet passos cap a l’única forma d’expiació possible: la restauració de la veritat que s’amaga darrere la seva confessió, amb totes les seves conseqüències. Aquest país és molt eficaç en la censura de les coses que no agraden, i, a vegades, sembla com si haguessin passat segles des de l’època en què Pujol governava Catalunya. I, tanmateix, moltes de les coses que estem vivint ara tenen les seves arrels en aquells moments.

Quinze dies abans de les primeres eleccions autonòmiques, Martí Gómez i jo ens vàrem creuar Felipe González en el hall d’un hotel de Galícia. Contra el que deien les enquestes, ens va dir: guanyarà en Pujol. I va tenir raó. Una victòria llargament preparada durant el tardofranquisme, amb un pla en què política i diner anaven junts en un projecte organicista de reconstrucció nacional, com Josep María Ruiz Simón ha explicat millor que ningú (La Maleta de Portbou, número 8, novembre-desembre, 2014). Sense por al discurs progressista hegemònic a la resistència antifranquista, Pujol, que s’havia vist superat per PSC i PSUC a les eleccions generals del 77, va sortir a l’encontre de les classes mitjanes catalanes, com ens recorda un article emblemàtic publicat a La Vanguardia : “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”. I així va començar la seva conquesta del país.

Figura clau de la Transició

La victòria el va convertir en un personatge clau de la Transició: l’encarregat d’enquadrar Catalunya, el gran enigma, en el nou règim. Va obrir el pas a la construcció d’una llarga hegemonia del nacionalisme conservador. A partir d’una idea herderiana i patrimonial del país va posar en marxa un procés de construcció nacional -que va tenir en la política lingüística, en TV3 i en els Mossos d’Esquadra tres elements emblemàtics- i va donar estabilitat a l’articulació entre Catalunya i Espanya sobre la base d’un pacte més o menys explícit amb els principals poders espanyols: el PSOE, el PP i el monarca Joan Carles I. “Estadista de dia, agitador nacionalista de nit”, es deia a l’època. El PSC, descol·locat per una desfeta inesperada, no va tenir reflexos per compartir el govern amb Pujol i va deixar així en les seves mans el màxim poder simbòlic del país: la presidència de la Generalitat. No ho va desaprofitar.

Catalunya era el problema inefable de la Transició, que des d’Espanya es contemplava amb desconeixement i sense idees clares sobre l’estratègia a seguir. A canvi de garantir que no sortiria de l’ statu quo, se li deixava espai de maniobra per a la configuració del nou marc cultural i institucional i per a la construcció d’un sistema clientelar que li va donar l’hegemonia en el territori. Simultàniament, la singularitat de la conurbació de Barcelona va posar en mans del PSC un poderós poder local. I així es va edificar el singular bipartidisme català, en què els dos actors es repartien el poder sense competició directa: per a uns el poder autonòmic, per als altres les grans ciutats. Tot això adornat amb la dialèctica Pujol-Maragall, que donava càrrega de lluita simbòlica a un repartiment estable del poder.

Suports al PSOE o al PP

Els diferents governs espanyols deixaven fer i Pujol aprofitava els moments en què el PSOE o el PP necessitaven suport per arribar a la majoria absoluta per aconseguir prestacions per reforçar l’autogovern. En la mesura en què el model servia per tenir Catalunya sota control, tant Felipe González com José María Aznar miraven cap un altre cantó. Quan Pujol va plegar, el 2003, es va destapar l’olla i va resultar que l’oasi català estava bullint. I a Madrid van quedar descol·locats, sense saber què havien de fer. Més encara quan Maragall va liderar la reforma de l’Estatut (que Pujol no havia volgut encetar mai). I va començar l’escalada de la conflictivitat, de la qual la ceguera de les institucions espanyoles davant l’Estatut de 2006 va ser el catalitzador definitiu.

La nació en potència que era Catalunya al final del pujolisme va començar a creure possible el pas a l’acte (l’Estat) i des de Madrid no s’entenia res perquè, confiats que Pujol guardava la finca, s’havien despreocupat del que passava aquí. I així van afrontar la nova situació des de la ignorància i amb la incapacitat de generar respostes i complicitats polítiques. És la paradoxa de Pujol: mentre controlava el territori construint una hegemonia nacionalista, els altres el deixaven fer convençuts que seria així per sempre. I quan Pujol va sortir va resultar que havia sembrat prou perquè fora del seu control -de la seva lògica d’hegemonia cap a dins i negociació cap a fora- la qüestió catalana prengués una altra dimensió. Les institucions espanyoles es van quedar perplexes davant d’un problema que les desbordava: l’havien subrogat a Pujol i sense ell no sabien què fer-ne. Mentrestant, la gent caminava per vies que el mateix Pujol havia esbossat sense aparent intenció de transitar-hi. No és estrany que davant l’atzucac actual encara hi hagi gent que es pregunti: què faria en Pujol, ara?