Papers canviats a Madrid

BarcelonaLa sensació al Congrés és que, en la part catalana, tots els papers estan canviats. ERC practica un peix al cove 2.0 que en realitat té poc a veure amb l'original perquè respon a una estratègia més de fons, la del diàleg amb l'Estat, i per a la qual segurament no té el know how acumulat per CiU durant dècades. Els que sí que el tenen, el PDECat, el que els falta és el cove on posar els peixos, ja que aquesta estratègia només té sentit si ets al Govern de la Generalitat. El PDECat voldria ser ERC ara mateix, i de fet estan convençuts que ells ho farien molt millor. I uns que sí que hi són, Junts, no volen participar en aquesta manera de fer i fan oposició pura i dura. Però, esclar, sempre queda el dubte de què passaria si els seus vots fossin necessaris. ¿De veritat que Giró, Argimon i companyia deixarien caure decrets com el de la gratuïtat de Rodalies? Costa de creure. En aquest context, els més coherents són els representants de la CUP i el seu gairebé no a tot, malgrat que una part de la militància considera que Botran i Vehí s'han camuflat massa bé en el paisatge de la Carrera de San Jerónimo i, en el fons, no deixen de fer política espanyola.

En definitiva, el Congrés no és només l'escenari on s'evidencia que no hi ha cap estratègia independentista comuna a Madrid, sinó que és on apareixen de forma més crua les contradiccions de tots els independentistes. ERC vol fer la independència i alhora ser soci del govern espanyol (i una part del partit voldria tenir a Madrid un perfil més negociador que Rufián per enfrontar-se a la maquinària del PSOE). També Junts vol i dol. D’una banda, els seus consellers mantenen una relació fluida amb els seus homòlegs espanyols i la part més pragmàtica voldria tenir la posició que té ERC per poder fer d’intermediari entre les elits econòmiques catalanes i el govern espanyol. Aquests també voldrien un perfil diferent del de Míriam Nogueras, molt còmoda en el seu paper d’oposició. La contradicció de Nogueras (com la de Laura Borràs) és que els seus seguidors més abrandats li demanen un pas més: no n’hi ha prou amb marcar distàncies amb ERC, caldria sortir del Govern.

Mentrestant, el Govern viu en una contradicció constant. El govern espanyol aprova una llei, la de ciència, amb el suport d’ERC però amb l'abstenció de Junts, que és crítica, i la consellera del ram, Gemma Geis, defensa la posició del seu partit i no la del president de l’executiu de què forma part. Llavors quina és la posició del Govern al respecte? Doncs com passa amb l’aeroport o tantes altres coses, depèn de qui parli, o sigui que cap. Llavors és inevitable preguntar-se com pot haver-hi una estratègia comuna per fer la independència si els independentistes que són socis en un govern no són capaços ni de posar-se d’acord sobre la tipologia de contractes dels investigadors.

Per acabar-ho d’adobar, una cosa que podrien haver votat tots quatre partits, la llei del només sí és sí, va la CUP i es desmarca abstenint-se. No dic que no tinguin motius legítims per fer-ho, però és la mostra que la foto de la unitat no és possible ni tan sols en qüestions bàsiques i transversals com aquesta.