MadridMentre creixen les incògnites i la preocupació sobre les propostes de la nova administració nord-americana, al Parlament espanyol ha sorgit una estranya carrera per veure qui té més consciència social. Tot plegat obre una etapa d'incerteses i desordre que no sembla que tingui gaire bon pronòstic. Les iniciatives de Donald Trump m'han fet pensar aquests dies en una famosa seqüència d'El gran dictador, de Charles Chaplin, on l’actor, proveït d'un uniforme i un bigotet hitlerià, juga amb una gran bola del món, movent-la capritxosament d’aquí cap allà. És difícil preveure fins on pot arribar la guerra comercial dels aranzels, però sospito que Europa serà més capaç de defensar els seus interessos econòmics que de ser coherent amb el camí que havia emprès en matèria de política exterior, fent costat a Ucraïna i altres països que, com els bàltics, consideren compromesa la seva seguretat pel desafiament de l'expansionisme rus, de la mà de Vladímir Putin. Ara bé, temo molt que al final caldrà ser realistes. Entenc que el govern espanyol vulgui mantenir el discurs de solidaritat amb el règim del president Zelenski, sobretot després del que li va costar d'arrencar, quan encara dubtava si enviar material bèl·lic –letal, es deia, com si pogués ser de cap altra mena– per donar suport als ucraïnesos i per defensar la integritat territorial del seu país.
Encara recordo l'aplaudiment generalitzat del Congrés dels Diputats quan el president d'Ucraïna, en connexió telemàtica des de Kíiv, va demanar ajut a Espanya mencionant el bombardeig de Gernika per part de l'aviació alemanya, l’abril del 1937, en plena Guerra Civil. Va ser emocionant, en un país que va fer del retorn del famós quadre de Picasso dedicat a aquella massacre un símbol de la seva recuperació democràtica. Ara serà difícil acceptar un acord de pau que impliqui la divisió territorial d'Ucraïna i assumir la debilitat europea a l'hora de proporcionar seguretat als països que, com Polònia, o els mencionats bàltics o els escandinaus, se senten amenaçats si aquest cop Putin aconsegueix els seus objectius, encara que sigui parcialment. Aquests dies també he recordat la gran estàtua al soldat rus que es va erigir a la localitat noruega de Kirkenes, en record de l’expulsió dels nazis. Vaig passar per aquell indret després d'un congrés de pobles indígenes que es va celebrar a Tromso, als anys noranta. L'estàtua no era gaire lluny de la frontera amb Rússia. Aquella imatge era el símbol de l'alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Quin contrast amb la realitat actual. Tant de bo Josep Borrell s'hagués pogut mantenir un temps més com a alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Tindríem una veu ferma en defensa d'Europa com a actor principal en qualsevol procés de pau per a Ucraïna.
S'acostuma a dir que les crisis també són oportunitats, però si han de venir provocades per dirigents del perfil de Donald Trump, millor si ens les poguéssim estalviar. A efectes de política interior, en tot cas, és curiós com ha reaccionat el govern de Pedro Sánchez, intentant defensar més que mai les línies d'actuació d'un model socialdemòcrata clàssic. Tots els discursos del líder socialista durant el mes de gener, i el que portem de febrer, han sigut per reivindicar una voluntat reformista buscant objectius d'igualtat i justícia social. I això en paral·lel a advertències contínues sobre els riscos que corren els sistemes democràtics si els governs van quedant en mans d’una "tecnocasta" com la que envolta Trump. Si ja ens havien avisat molt seriosament dels perills que suposa l'auge de l'extrema dreta a Europa, l'afegit de l'evolució de la democràcia americana cap a un model "d'acció directa" i manipulació de les xarxes, resulta encara més inquietant. Per això Sánchez ha volgut recordar les condicions generals de la llei democràtica socialment compromesa. Però s'ha trobat una competència previsible i una altra d'inesperada.
La polèmica per la tributació del salari mínim
Tot el conflicte sobre l'augment del salari mínim i la controvèrsia paral·lela sobre el pagament d'impostos corresponent per part dels beneficiaris és una mena de segon capítol de la sèrie que va començar amb el decret òmnibus que portava a la panxa l’increment de les pensions. En aquell primer episodi el PP es va equivocar al no donar suport a la proposta del PSOE, amb un Feijóo que aparentment s'acostava a Junts per fer una pinça de càstig al govern. Els populars van fallar el penal i van haver d'anar a recollir la pilota votant un decret més reduït pactat per socialistes i juntaires. No m'estranya que José Félix Tezanos, president del Centre d'Estudis Sociològics (CIS), hagi tret suc de la situació per la via d'una enquesta que dona al PSOE un avantatge de més de cinc punts sobre el PP en intenció de vot. No sé si encerta en els pronòstics, però Tezanos gaudeix enormement a la cuina de les dades i les investigacions sociològiques. L'enquesta es va fer en dies en què la polèmica sobre la reducció de la jornada laboral ocupava les primeres pàgines, i tot ajuda. El resultat és un sentiment de culpa dels populars que els ha portat a afanyar-se per recuperar posicions en la classificació de partits amb discurs i sensibilitat social. L'oportunitat ha arribat de la mà de l'augment del salari mínim i la subsegüent controvèrsia sobre la declaració de l'IRPF per part dels beneficiaris de la millora.
El més espectacular ha sigut l'escenificació de la polèmica que ens van proporcionar la vicepresidenta Yolanda Díaz, ministra de Treball, i la ministra portaveu del govern, Pilar Alegría, a la roda de premsa del consell de ministres. En aquest assumpte, jo estic amb Unai Sordo, el secretari general de CCOO, que va dir que el conflicte es podia haver evitat perfectament. Dubto que Sumar aconsegueixi rèdits electorals amb baralles d'aquesta mena a la coalició de govern. I si veure al PP amb Junts ja era xocant, contemplar ara els populars alineats amb Sumar també és ben curiós. Entenc la vicepresidenta Maria Jesús Montero, titular d'Hisenda, quan diu que no vol deixar assentat el principi que el salari mínim no paga IRPF, però té mala peça al teler. No la salvarà ni el crit de Trump per imposar aranzels, aquell que parafrasejant el títol d'una coneguda pel·lícula de Sydney Pollack, diu "pagueu, pagueu, maleïts".
