El pacte fiscal que Aragonès ja visualitzava durant el 155

BarcelonaL’aplicació de l’article 155 de la Constitució va ser la resposta de l’Estat a la declaració d’independència del Parlament. El PP, amb el suport del PSOE, va tallar de soca-rel el que llavors van coincidir a anomenar el desafiament independentista. Van ser més de sis mesos d’intervenció de la Generalitat que, sense president ni govern, era gestionada pels delegats de la Moncloa. Els presos polítics, l’exili i la persecució judicial van ser la tònica dominant dels mesos següents, fent evident que l’Estat no estava disposat a permetre un sol avenç cap a l’autodeterminació de Catalunya.

Va ser en aquell context que Pere Aragonès va haver de fer un pas endavant, tal com ja havien dissenyat Oriol Junqueras i Marta Rovira. Aviat es convertiria en el vicepresident de la Generalitat –durant el 155 va seguir exercint de secretari d’Economia– i pel seu cap ja feia temps que hi havia una idea fixa de futur: recuperar la reclamació del pacte fiscal. Ja aleshores el seu entorn més pròxim visualitzava la fiscalitat com la següent batalla a lliurar, assumint que no hi havia escletxes per exercir l’autodeterminació a curt termini. “Però encara no és el moment”, apuntaven. Ni el govern espanyol podia canviar d’un dia per l’altre l’estratègia de la repressió per la de la negociació ni l’independentisme, que fins feia poc encara albirava la creació imminent d’un estat català, estava preparat per fixar un objectiu que es podia entendre com una renúncia.

La moció de censura a Mariano Rajoy i les posteriors investidures de Pedro Sánchez, unides als indults i a l’amnistia creen un context diferent. També el fet que ERC hagi completat el seu canvi progressiu d’estratègia i fins i tot que Junts hagi fet un viratge brusc cap al pragmatisme han obert les portes a exigències que durant els anys més calents del Procés s’haguessin considerat autonomistes. No hi ha cap certesa que la negociació cap a un nou model fiscal acabi donant fruits. De fet, Artur Mas ja es va topar contra una paret quan va explorar aquest mateix camí el 2012. Però Pedro Sánchez sembla més disposat que Rajoy a jugar-hi.

L'encantador de serps

En lloc de donar un no rotund, Sánchez recorre sempre a la seva habilitat com a encantador de serps. Ara fa només uns dies, després de reunir-se amb el president Aragonès, va recordar que l’Estatut ja recull la potencialitat de l’Agència Tributària de Catalunya. És cert que la sentència del Tribunal Constitucional no va posar fi a tot el recorregut fiscal de la Generalitat, però també que l’Estat no ha volgut transitar-lo mai fins ara. I què diu l’Estatut? En cap cas parla d’un pacte de l’estil del concert basc, que és el que avui reclamen ERC i Junts, però defineix la creació d’un consorci tributari entre les agències catalana i espanyola i fins i tot la possibilitat de cedir la recaptació i gestió de tributs estatals a la Generalitat. ¿Un punt de partida cap a fites més ambicioses o un punt final?

Els detalls de la setmana

Pedro Sánchez va tancar l’any amb un viatge a l’Iraq, un canvi de ministre i una roda de premsa. Estava tan focalitzat en la feina que quan la seva responsable de comunicació pretenia donar per tancades les preguntes, va acceptar un últim torn. “Tinc tres preguntes...”, va advertir la periodista. “Endavant”, va dir Sánchez abans d’esquivar-les totes tres i sortir corrents cap a l’helicòpter que l’esperava a la Moncloa.

Les festes de Nadal provoquen que sigui encara més complicat conciliar per aquells que tenen fills petits en període de vacances. Per això, a un diputat del PP se li va acudir que seria una bona idea assistir a la roda de premsa de balanç d’Alberto Núñez Feijóo amb les seves filles. Les va seure darrere dels periodistes i, retolador en mà, es van dedicar a dibuixar i a xiuxiuejar-li coses al seu pare.