El Pacte dels dos Peres
BarcelonaEntre el 1356 i el 1375 hi va haver un conflicte entre la Corona d’Aragó i la de Castella que es va conèixer com la Guerra dels dos Peres, en referència als respectius monarques, Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel. Aquest dimecres 15 de setembre el que es va produir al Palau de la Generalitat va ser el Pacte dels dos Peres, ja que d’alguna manera el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el president espanyol, Pedro Sánchez, van lligar els seus respectius futurs polítics a la taula de diàleg.
Tots dos necessiten que funcioni o, almenys, que tingui una vida llarga, per als seus interessos respectius. Sánchez necessita el suport d’ERC al Congrés, i Aragonès necessita demostrar que l’aposta dels republicans pel diàleg té recorregut. Aquest dimecres ha quedat molt clar que tots dos entenen la posició de l’altre i que a tots dos els convé que el procés negociador no encalli tot just començar. Sobretot perquè tots dos hauran de passar una revàlida d’aquí dos anys en què es jutjarà el resultat de la taula: Aragonès se sotmetrà a una qüestió de confiança en la qual haurà d’exposar a la cambra catalana quins són els fruits del diàleg (serà interessant veure què voten el PSC i els comuns), mentre que Sánchez s’haurà de presentar a unes eleccions en què buscarà que els ciutadans legitimin amb els seus vots la seva aposta amb Catalunya.
Recordem que Sánchez es va presentar a les últimes eleccions amb un discurs molt dur contra l’independentisme que després es va veure obligat a rectificar. El president espanyol, per tant, no prendrà cap decisió estructural sobre Catalunya sense haver rebut abans el vistiplau de l’electorat.
Difícil equilibri
Són, doncs, dos anys en què les dues parts hauran de trobar un equilibri molt difícil. Uns hauran de poder dir que la taula ha donat prou fruits per continuar per aquest camí (reforma del delicte de sedició, canvi de la llei del Tribunal de Comptes, blindatge del català a l’escola, etc.), i els altres hauran de poder defensar que no hi ha cap privilegi per a Catalunya i que es tracta de reformes que reforcen la democràcia i l’estat autonòmic.
Els dos Peres han de fer aquest viatge enmig del foc creuat entre l’independentisme més abrandat i l’espanyolisme més ranci, que coincideixen en la seva oposició a la taula. En el cas d’Aragonès, l’adversari el té a dins del mateix Govern, ja que Junts difícilment rectificarà els noms que ha proposat i no sembla gaire incòmode fora de la taula.
A ERC confien que la mateixa dinàmica de la taula (que han preparat a consciència) faciliti uns primers acords, i això de retruc farà augmentar la pressió sobre Junts i farà aflorar les seves diferències internes. Però el preu que ha de pagar Aragonès mentrestant és el de projectar la imatge d’un govern dividit i una certa rebaixa de la seva autoritat presidencial.
En el fons Aragonès juga dues partides simultàniament: una amb el PSOE i una altra amb els seus socis de Junts (i de retruc la CUP). A curt termini la no ampliació de l’aeroport (un titular que als dos Peres els convenia minimitzar) hauria de facilitar l’aprovació dels pressupostos, cosa que li donaria oxigen per aguantar fins a la qüestió de confiança. La incògnita és saber què passarà si Junts augmenta la pressió per fer descarrilar la taula i si, en aquest escenari, ERC s’atreviria a prémer el botó vermell i governar en minoria. De moment, però, s’aplica la filosofia Simeone: partit a partit.