MadridPujar a l'Everest ja no és tan difícil com abans. De fet, diuen que aquesta experiència gairebé forma part dels paquets turístics, almenys per als iniciats en l'esport de l'escalada. Ho dic com a metàfora, perquè hem comprovat, després de cinc anys de patiment, que aconseguir un pacte d'estat sobre la justícia també és senzillament qüestió d'entrenament i de voluntat. Et poses les xiruques, i cap a Brussel·les, a buscar un xerpa de la Comissió Europea que t'ajudi a conquerir el cim més alt, que en aquest cas era el de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l'òrgan de govern dels jutges. Tan fàcil com ha estat, finalment. En canvi, que frustrant va ser arribar tants cops a poca distància del punt més alt i haver hagut de tornar a baixar sense cap resultat. La història dels fracassos de cada iniciativa per desbloquejar la situació va fer que ja ningú cregués en la possibilitat de l'acord. Jo m'imaginava un Suprem ple de teranyines, convertit en un túnel del temps, amb els sumaris –inclòs el del Procés– devorats per la pols i la humitat.
Però, ves per on, el darrer intent, l'última cordada, composta pel ministre Félix Bolaños i pel vicesecretari d'Afers Institucionals del PP, Esteban González Pons, va aconseguir clavar la bandera del desbloqueig judicial. Ara bé, els més beneficiats per aquest pacte són el president del govern, Pedro Sánchez, i tant o més que ell el president dels populars, Alberto Núñez Feijóo, perquè amb l'acord consolida el seu lideratge. Feijóo hauria hagut de propiciar l'acord fa temps. I no ho va permetre perquè esperava el moment més idoni, allunyat de les confrontacions electorals. El cap de files del PP haurà fet bé si aquests dies ha destapat una ampolla de cava, perquè ha aconseguit un objectiu important, consistent en el fet que ningú hagi aixecat la veu al seu partit per qüestionar la seva decisió.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, que tan clara havia deixat la seva posició contrària a qualsevol apropament del seu partit al govern i a Sánchez, ha acceptat el pacte des del silenci. Aquest cop s'ha mossegat la llengua i s'ha concentrat en el que és el seu propòsit principal en aquests moments, dirigir tota la pressió cap al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz.
El motiu d'aquesta ofensiva, contrarestar el setge de la Fiscalia a la parella de la mateixa presidenta madrilenya, Alberto González Amador, per delictes fiscals inicialment reconeguts per la defensa d'aquest empresari. Tampoc l'expresident del govern José María Aznar ha posat en qüestió l'acord que ha permès el desbloqueig judicial sense que el PP hagi aconseguit d'entrada, com pretenia, el canvi en el sistema d'elecció de l'òrgan de govern dels jutges. Aznar va donar la seva benedicció al pacte per mitjà de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), que va considerar “equilibrat” l'acord. Per cert, l'escena de la signatura, davant de la comissària europea de Valors i Transparència, Vera Jourová, que amb prou feines s'aguantava el riure, va tenir un pèl d'exagerada teatralitat.
Aznar, en tot cas, no es va privar d'aprofitar l'ocasió per llançar una advertència, tant a Sánchez com a Feijóo. Al president del seu partit li va dir que no abaixés la guàrdia, que estigués “vigilant” per assegurar-se que no li haguessin colat moneda falsa. És a dir, que no perdés de vista els socialistes per fer-los complir el compromís de canviar el sistema d'elecció del Consell General del Poder Judicial. Quanta comèdia amb això de modificar el paper dels jutges i del Parlament per escollir els integrants d'aquesta institució. Crec que no és només el PSOE el que no està interessat en tocar la manera com es compon el ple del Consell, sinó que el PP, en el fons, tampoc ho desitja.
Ja veurem si els nous vocals són capaços de posar-se d'acord per fer una proposta conjunta, o almenys majoritària. Però dubto molt que si hi ha alguna variació el resultat sigui que el Parlament perd competències en aquesta matèria. El suposat propòsit del PP, que segons diuen els seus dirigents és la despolitització de la justícia i del mateix Consell, no resisteix la comparació amb els fets dels mateixos líders d'aquest partit. Els populars, com els socialistes, sempre han proposat persones afins per als càrrecs institucionals. Aquest cop tampoc ha estat una excepció.
El canvi al TC
El jurista que el PP ha proposat per cobrir la plaça vacant al Tribunal Constitucional és José María Macías, que ara deixarà el renovat Consell General del Poder Judicial, on s'ha manifestat sempre obertament crític amb el govern de Sánchez. Macías reforçarà la minoria conservadora de l'òrgan de garanties, que actualment està composta per quatre magistrats, mentre que la majoria, de caràcter progressista, en té set. Hi ha qui ja fa especulacions i apostes amb aquestes xifres, per al dia que el Constitucional s'hagi d'ocupar dels recursos contra la llei d'amnistia. Aquests càlculs responen, sobretot, a les possibles recusacions que es presentin contra membres del tribunal.
Ara la institució ja està completa, amb dotze magistrats, amb la qual cosa el president, Cándido Conde-Pumpido, recupera el vot de qualitat en cas d'empat. En qualsevol cas, no crec que les eventuals recusacions, si és que es presenten, arribin a prosperar. S'haurà de veure si l'exministre de Justícia Juan Carlos Campo manté la seva decisió inicial d'abstenir-se sobre la llei d'amnistia. Pel que fa a Macías, que va participar en un informe del Consell General del Poder Judicial molt crític amb aquesta iniciativa legislativa, ha estat força prudent aquests dies en les seves declaracions, un cop publicada la seva elecció.
Em costa creure que el tribunal sigui partidari d'accedir a les recusacions, sobretot perquè va canviar la seva doctrina en aquesta matèria, per sostenir que en el nomenament dels magistrats influeix com un factor més la seva ideologia. I això és tan evident que per aquesta mateixa raó el govern –i el PP quan mani– es resistirà a l'hora de la veritat a perdre competències en la designació dels membres del Consell General del Poder Judicial, donat que és aquesta institució la que designa els integrants del Suprem. El poder polític ha de respectar la independència dels tribunals, però mai es vol desentendre de la seva composició.
