Fi del pacte antitransfuguisme que mai s’ha acabat de complir

BarcelonaEl pas de Jesús Gil i Gil i el seu partit, el GIL -Grup Independent Liberal-, per la política va deixar entre els seus fruits un dels millors exponents del transfuguisme, amb altes dosis de corrupció associades. Vuit dels quinze regidors del partit van abandonar el 2003 l’alcalde de Marbella Julián Muñoz -del mateix partit-, van passar al grup mixt i van votar amb tres representants del Partit Andalusista (PA) i tres expulsats del PSOE a favor d’una moció de censura contra el seu propi candidat. El resultat: un govern municipal integrat majoritàriament per desertors dels seus partits. L’apoteosi de la indisciplina -anys després l’exalcaldessa Marisol Yagüe va declarar que va ser Gil qui va moure els fils-, que en els últims mesos ha tornat a estar sobre la taula degut a l’opa hostil que el PP ha llançat a Ciutadans i ha abocat el partit taronja a una crisi interna sense precedents.

Una mica més de mig any és el que ha durat el consens al voltant del Pacte per l’Estabilitat Institucional que el passat onze de novembre van signar els principals partits de l’Estat. El document contra el transfuguisme ampliava a l’àmbit autonòmic i estatal el compromís per combatre la compra de voluntats polítiques que des del 1998 era vigent, encara que només referit a l’àmbit local. La retirada del PP de l’acord el deixa en paper mullat: els conservadors van informar el 15 de juny el ministre de Política Territorial, Miquel Iceta, que ja no subscriuen el pacte. Un gest que es produeix en plena polèmica per la moció de censura contra el PP fallida a Múrcia, gràcies a quatre diputats taronges que van trencar la disciplina de vot i van evitar l’expulsió dels populars del govern. A diferència de la resta de formacions representades en la comissió de seguiment de l’acord, els conservadors no estaven d’acord que es declaressin trànsfugues els quatre representants murcians de Cs.

Si es pregunta a un ciutadà a l’atzar sobre transfuguisme, el més probable és que la paraula tamayazo li vingui al cap. Fa referència a un altre cas de transfuguisme que també va tenir lloc el 2003 a l’Assemblea de Madrid. El Parlament es disposava a investir president el socialista Rafael Simancas amb els vots del PSOE i Esquerra Unida, quan dos diputats socialistes, Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, no van aparèixer a la votació, fet que va provocar que finalment fos Esperanza Aguirre (PP) qui es convertís en presidenta després d’una repetició electoral. El cas va convertir-se en paradigmàtic, però els exemples de transfuguisme són tants que la pràctica pot considerar-se lluny de l’anècdota. El pacte antitransfuguisme entén com a trànsfuga un representant que “abandoni” el seu partit, sigui “expulsat” o s’aparti del “criteri” fixat pels òrgans de la formació. Què pot portar un representant polític a fer això?

“Es dona més en els nivells locals i regionals”, assenyala Ana Sofía Cardenal, professora de dret i ciència política a la UOC: “Als partits, ideològicament les sigles tenen menys pes en l’àmbit local”. Per a Cardenal, les “administracions regionals” a Espanya són “molt clientelars”, i això fa “fàcil” que es puguin “succionar diputats d’altres partits”. En el mateix sentit, Toni Rodón, politòleg i professor a la UPF, apunta entre les possibles causes de transfuguisme “un intercanvi de favors explícit o implícit”: “molt pocs casos es donen perquè el representant ha tingut un canvi ideològic, encara que es pot postargumentar de moltes maneres”. L’expert assenyala a més que les desercions es poden produir amb més facilitat en el cas de “partits en caiguda com Cs, UCD en el seu dia o el PSC, quan estava en crisi”. Per a la politòloga Berta Barbet, combatre el transfuguisme és bàsic per fer efectiva la rendició de comptes. “Els ciutadans només poden castigar llistes senceres”, assegura, i considera que aquests casos “distorsionen la voluntat popular”, especialment quan alteren les majories a les cambres legislatives i la governabilitat. La recepta? Tot i que el pacte antitransfuguisme és important per condemnar aquestes pràctiques, per a Rodón són els partits els que tenen la potestat d’evitar-ne casos amb més eficiència “quan fan les llistes, posant gent lleial”. Per la seva banda, Cardenal adverteix: la decisió del PP de desmarcar-se del pacte antitransfuguisme pot ser un anunci de nous casos de transfuguisme. “Segurament espera engolir Cs”, assenyala.