Pactar o no pactar amb el PSC

BarcelonaPactar o no pactar amb el PSC. Aquest dilema hamletià ha dividit i tensionat l’independentisme des de l’inici del Procés, i ara és la militància d’Esquerra, pendent de les negociacions per la investidura de Salvador Illa, qui la viu en carn pròpia. En realitat, l’independentisme mai va acabar de trencar del tot amb els socialistes, ni tan sols durant els dies més convulsos de l’octubre del 2017. Però sí que és cert que hi va haver un allunyament que va tenir el seu punt àlgid en l’aprovació del 155 i la participació dels dirigents del PSC en les grans manifestacions unionistes com la del 29 d’octubre del 2017 al costat de Cs i PP.

El Procés va crear un escenari polític bipolar, amb independentistes a una banda i unionistes a l’altra, amb els comuns al mig. En l’àmbit municipal, les direccions de CDC primer, el PDECat i Junts després i d’ERC sempre van apostar per pactes entre forces independentistes, però aquesta Catalunya bicolor mai es va acabar de produir del tot al territori perquè a molts municipis eren els socialistes els que decantaven la balança i ni Junts ni ERC estaven disposats a deixar escapar l’oportunitat de tenir l’alcaldia. Per la seva part, els socialistes seguien la consigna de Miquel Iceta de pactar amb qui fos necessari per ser als governs locals. Així que fins i tot en els anys més durs del Procés hi va haver governs sociovergents en ciutats com Vilafranca del Penedès, Figueres, Mataró o Girona, tot i que a partir de l'any 2017 només es va mantenir el pacte a Vilafranca: a la capital gironina, per exemple, la successora de Carles Puigdemont, Marta Madrenas, governava amb els socialistes fins que hi va trencar a causa del 155. ERC va arrabassar alcaldies a Junts amb el suport dels socialistes en llocs emblemàtics com Sant Cugat del Vallès el 2019, també a Figueres i a Tàrrega, i va facilitar l’alcaldia al PSC a Tortosa el 2023. Al seu torn Junts va fer el mateix amb ERC a Roses. I mentre tot això passava al territori, els republicans criticaven els postconvergents pel seu pacte a la Diputació de Barcelona en el període 2019-2023, però després de les passades municipals, van ser els republicans els que es van aliar amb el PSC a la Diputació Tarragona i Lleida. I, més tard, també van acordar entrar a la de Barcelona amb els socialistes i els comuns.

Però més enllà de la qüestió aritmètica i de poder, el debat que ha sobrevolat l’independentisme durant tot aquest temps era quina relació calia establir amb el PSC. Els partidaris de mantenir els vincles amb el PSC defensaven que si se’ls expulsava del catalanisme, automàticament desapareixia el consens del 80% i es passava a un esquema nord-irlandès, de fractura al 50% entre dues comunitats irreconciliables. Aquí va ser especialment important el posicionament d’Òmnium Cultural i en especial del seu líder, Jordi Cuixart, que en una entrevista a l’ARA des de la presó publicada el 8 de setembre del 2019 afirmava: "Qui pensi que trobarem una solució sense el PSC, s’equivoca".

En canvi, els independentistes més irredempts defensaven que qualsevol acostament al PSC portava implícit un aigualiment del projecte, i que era necessari marcar una clara línia divisòria entre uns i altres, encara que fos al preu de fer ingovernables algunes institucions o fins i tot que governés la dreta a Espanya. Aquestes posicions es van anar fent fortes a l’ANC post Carme Forcadell i post Jordi Sánchez, amb Elisenda Paluzie i Dolors Feliu, fins a desembocar en la postura actual del seu president, Lluís Llach, que durant una manifestació el passat dia 13 va reclamar a ERC que no faci president Illa.

També a dins de Junts, especialment entre els independents que no provenien de l’antiga CDC, aquesta postura és ben visible, tot i que finalment van acceptar votar la investidura de Pedro Sánchez. A ERC, en canvi, el debat tenia un altre component, ja que l’estratègia política, coneguda com eixamplar la base, passava per seduir antics votants socialistes. Per tant, en alguns llocs això passava per fer una oposició dura als socialistes, sobretot a l’àrea metropolitana, i en altres pactar-hi per formar governs d’esquerres.

La posició del PSC

Des del punt de vista del PSC, i malgrat la fuita de dirigents, quadres i votants catalanistes que van patir entre 2015 i 2021, el partit mai va voler renegar del seu caràcter catalanista de forma explícita ni va voler trencar els ponts amb els independentistes. El mateix 1-O, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, va sortir al carrer per criticar les càrregues policials i reclamar al delegat del govern de llavors, Enric Millo, que les aturés. Durant tot l’octubre del 2017, i malgrat participar a la manifestació unionista del 29-O al costat de PP i Cs, Iceta va mantenir la interlocució amb Puigdemont i la resta de líders independentistes i fins i tot va fer de mediador amb el govern espanyol. El PSC va votar a favor del 155, és veritat, però també va fer gestions per reduir-ne l’abast (va evitar la intervenció de TV3, per exemple) i l’expresident José Montilla es va absentar de la votació al Senat en un gest que reflectia el trencament emocional dels socialistes catalans en aquell moment. I posteriorment va ser un dels dirigents del partit que va anar a la presó a visitar els líders de l'1-O.

Només un mes després, el 7 de desembre del 2017, i amb Catalunya en estat de xoc per l’empresonament i exili dels dirigents independentistes i amb un govern del PP a la Moncloa, Iceta afirmava en una entrevista a l’ARA: "Si hi ha condemnes, en algun moment caldrà començar a parlar d’indults". Molts al PSC van considerar que aquelles paraules van ser un greu error, per exemple Josep Borrell, que en aquella campanya va afirmar que abans de perdonar calia "desinfectar", perquè consideraven que va enviar molts votants espanyolistes als braços de Ciutadans, però els fets posteriors van donar la raó a Iceta: els indults van arribar cinc anys després.

El consens per la llengua

Els independentistes van ser clau perquè Pedro Sánchez arribés a la Moncloa el 2018 votant a favor de la moció de censura. Tot i això, a la campanya del Parlament del 2021 van firmar un compromís impulsat per un grup de membres de l’ANC per no pactar amb el PSC a la Generalitat. Durant aquesta darrera legislatura, però, els de Salvador Illa han tingut un paper creixent. Primer perquè arran de la sortida de Junts del govern es va convertir en el soci prioritari d’ERC per aprovar els pressupostos, però també perquè els socialistes van formar part de consensos al voltant de la llengua catalana. El maig del 2022 el PSC, ERC, Junts i els Comuns van tancar un acord per fer front a la imposició del 25% de les classes en castellà. Aquella fotografia representava, ni que fos simbòlicament, el retorn del PSC al consens del catalanisme.

Des de llavors el PSC ha intentat que es visualitzés aquest bloc que representa el 80% de la cambra catalana i que ha assolit èxits com l’ús de totes les llengües oficials al Congrés dels Diputats. La darrera vegada ha estat aquesta mateixa setmana, quan PSC, Junts, ERC, comuns i CUP han votat al Parlament la reforma del reglament que ha de permetre que els exiliats puguin votar. Fora d’aquest consens catalanista només se situen el PP i Vox, que hi van votar en contra, i també Aliança Catalana, que es va abstenir, és a dir, la dreta espanyolista i les extremes dretes. Al Congrés dels Diputats els mateixos quatre partits van votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez amb l'amnistia com a punt principal.

Tot i així, a ningú se li escapa que una cosa és arribar a acords amb el PSOE a Madrid, amb el PSC al Parlament o pactar-hi als ajuntaments, i una altra fer president Salvador Illa. I seran els militants d’ERC els que, amb el seu vot, decidiran si ha arribat l’hora de fer aquest pas o no.