La nació pacífica de Pau Casals: ni exèrcit ni OTAN

BarcelonaEl 24 d'octubre del 1971 Pau Casals es dirigia a l'Assemblea de les Nacions Unides després de rebre la medalla de la pau. Els parlava de la pau, la seva "més gran preocupació", i de Catalunya. De Catalunya com a "nació de pau". I de la tradició pactista del país des de temps immemorials, amb les assemblees de Pau i Treva iniciades a Toluges el segle XI, el Consolat de Mar o les pròpies Corts Catalanes originàries del segle XIII.

Entroncant amb aquesta tradició secular, després de les grans manifestacions pacífiques de l'Onze de Setembre del 2012 i el 2013, un grup d'experts i personalitats catalanes vertebrades al voltant del seminari Estat de Pau han fet públic aquesta setmana el document Catalunya, nació de pau. Com enfocar la seguretat i la defensa en un nou estat d'Europa , que advoca per una Catalunya sense exèrcit i fora de l'OTAN.Un document que vol ser un referent per a la reflexió a l'hora d'imaginar com hauria d'articular la seva defensa un eventual estat català, i que ara ja és en mans del Parlament i de l'ANC.

El text obre desacomplexadament un debat que ajornen les principals organitzacions polítiques del país. CDC ha treballat discretament algun document en clau interna i ERC tenia previst debatre-ho aquesta tardor. De fet, el president de la Generalitat, Artur Mas, ja havia deixat entreveure públicament mesos enrere un eventual estat català sense exèrcit.

Quins elements sustenten aquest model? El document aposta pel "concepte de seguretat humana", que "estableix que l'objecte de protecció són les persones i no l'estat, que n'és l'eina per garantir-la", en contraposició al que defineixen com a "estructures de segles passats". El cert és que per entendre la permanència de la idiosincràsia no-violenta de Catalunya fins avui cal fer un cop d'ull al retrovisor: "Catalunya, igual que altres països de la UE que han sofert guerres civils, ocupació o repressió sistematitzada, ha desenvolupat una cultura política a favor de la pau i la resistència no-violenta". D'aquí el no majoritari de Catalunya en el referèndum de l'OTAN el 1986 o els moviments d'objecció de consciència i insubmissió que van forçar la supressió del servei militar obligatori a Espanya. O que el Parlament aprovés el 2005 una llei de foment de la pau i es creessin estructures pioneres a Europa com el Consell Català de Foment de la Pau, l'Oficina de Promoció de la Pau i Drets Humans i l'Institut Català Internacional per la Pau.

Així doncs, ¿com garantiria Catalunya la seva seguretat sense una de les eines més habituals en la gran majoria dels estats del món? En un context com el de l'Europa Occidental, sense amenaça d'invasió, i en el marc de la UE, que impedeix els conflictes armats entre països membres, els experts creuen que n'hi ha prou amb uns cossos de seguretat interna "reestructurats i amb nous valors, convenientment preparats i ben dotats amb equipaments adequats, tant per a la protecció civil com per al control de fronteres i tasques de defensa preventiva". Aposten per posar a punt un "sistema de seguretat i defensa, eficient i innovador, basat en la força de la no-violència", format per voluntaris i professionals que s'estructurarien en "Cos de Protecció i de Defensa Civils", format i preparat per intervenir en la seguretat i l'estabilitat interior i en la cooperació internacional. Una estructura que s'hauria de sustentar també amb una agència d'informació i una justícia potents en coordinació amb una xarxa òptima de bombers.

Un nou estat, oportunitat única

Al capdavall, per als impulsors del document Catalunya, nació de pau, el procés d'emancipació nacional és una "oportunitat única per innovar, tot creant un nou tipus d'estat sense el llast d'estructures obsoletes" i compromès amb la cultura de pau.

El document té l'aval de personalitats destacades com el director de FundiPau, Jordi Armadans; el sociòleg Salvador Cardús; el periodista Xavier Graset; el jurista Agustí Gil Matamala; el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres; l'advocada Magda Oranich; el president del CIEMEN, Carles Riera; l'actriu Carme Sansa; les escriptores Maria Mercè Roca i Isabel-Clara Simó; el filòsof Josep Maria Terricabras; l'economista Jaume Terribas, i el magistrat Santiago Vidal, entre d'altres.