MadridEntre les novetats més interessants de la setmana hi ha la renúncia d'Andoni Ortuzar a la presidència del PNB. Els últims dies ha estat el president nord-americà, Donald Trump, qui s'ha emportat els grans titulars amb les seves iniciatives cíniques i extravagants, d’una extraordinària violència intrínseca. Però la retirada d'Ortuzar no té importància exclusivament per al País Basc, sinó per al conjunt de l'Estat, pel que ha significat i significa aquest partit històric com un dels protagonistes del sistema polític espanyol en aquestes quatre dècades llargues de vida democràtica del país. En un primer moment em va semblar un gest digne d'elogi pel sacrifici personal que suposa. Diem sovint que aquí no hi ha massa tradició de dimitir i que els polítics, en general, s'agafen a la butaca més del compte. Per això el primer pensament va ser el de considerar la decisió d'Ortuzar un acte de responsabilitat, fins i tot de noblesa i, en el fons, de fidelitat al partit. Ho segueixo pensant, ja que la justificació donada pel líder nacionalista basc va ser que no volia dividir l'organització. Però posant tot això al davant, cal mirar el fet una mica més de prop i tractar de definir causes i conseqüències de la sortida voluntària del president de l'Euzkadi Buru Batzar, l'executiva del PNB, que tanta rendibilitat ha sabut treure sempre del seu grup parlamentari a Madrid i del joc d’equilibris i desequilibris en què ha participat amb aquest valuós instrument polític.
Si comencem a analitzar el fet de la renúncia per les seves conseqüències s'ha de dir que a curt termini el govern pot estar tranquil. El nom del successor, Aitor Esteban, i el paper que ha estat jugant a Madrid els darrers anys pràcticament garanteixen la continuïtat en el suport a la permanència de Pedro Sánchez, almenys mentre el PNB no detecti que el vent bufa en una altra direcció. L'encara portaveu d’aquest partit al Congrés no és un practicant de la crispació, encara que quan s'ha de posar els guants de competició se’ls calça sense gaires problemes. Ara bé, la substitució d'Andoni Ortuzar per Aitor Esteban té una intrahistòria força interessant, que posa de manifest el tacte amb què els nacionalistes bascos saben organitzar les operacions de recanvi i, arribat el cas, les defenestracions. El cas és que el president del PNB no ha decidit marxar exclusivament per generositat, sinó després d’un procés en què el partit li ha parlat i ell ha sigut capaç d’entendre el missatge.
És innegable que l'evolució electoral a l’alça de Bildu té molt a veure amb aquesta renúncia. Ortuzar acumulava gairebé tretze anys de presidència del PNB, un període equivalent a tres legislatures. El mapa polític d'Euskadi no està estabilitzat. Si no hi ha eleccions generals anticipades, la següent prova serà la de les eleccions municipals del 2027, on hi ha molt poder territorial local pel qual lluitar, en dura competència amb Bildu. Serà una batalla dura, perquè el PNB ha perdut molta influència entre els joves. Otegi, que segueix al capdavant de l'organització, no és precisament un exemple de renovació, però en la seva força política el canvi generacional ja s'ha produït. El PNB necessita una operació de reciclatge. Encara que tant Ortuzar com Esteban tenen la mateixa edat, 62 anys, no comparteixen les mateixes connotacions, en part perquè crema més dirigir un partit que representar-lo al Congrés dels Diputats. El president del PNB paga ara el preu de moltes decisions que en els últims temps han deixat una estela d'insatisfets i perjudicats al PNB. És difícil posar en marxa una operació de renovació i paral·lelament excloure's de la iniciativa. I no serà una causa de res, però el fet és que entre les persones afectades pels canvis per donar un nou impuls al partit hi havia algun parent molt pròxim a Esteban.
La pèrdua de suport intern
Durant molt de temps, Andoni Ortuzar i Aitor Esteban han sigut amics, en el terreny polític i personal. De fet, va ser l’encara president del PNB qui va començar a plantejar la hipòtesi que Esteban fos el seu successor. N'havien parlat, sense posar dates. I ja es veu que Esteban s’ho va prendre molt seriosament. Ja la decisió del canvi d'Iñigo Urkullu per Imanol Pradales com a candidat a la lehendakaritza o presidència basca va deixar algun rastre negatiu. De fet, a Urkullu l'hi van dir quan ja s’havia acordat. La renovació, com hem dit, mai deixa de tenir preu, no sols per als afectats, sinó per als perjudicats indirectament. Deu ser per això que el resultat de la primera volta per decidir sobre el lideratge del PNB ha resultat una mica enganyós. Ortuzar va guanyar en 110 batzokis o seus del partit, i Esteban en 70. Però compte, perquè el primer va poder comprovar que ja no tenia el suport de la meitat de Biscaia. Anar a la segona volta amb debilitats d’aquesta mena suposava una aposta per agreujar la divisió. Biscaia representa una gran concentració de poder pel PNB, també des del punt de vista econòmic.
No és gens estrany, per tant, que Ortuzar hagi renunciat posant l’accent en el fet que no vol ser un factor de divisió. Però també va subratllar que havia constatat la presència d'una altra candidatura amb “ambició”. No cal ser un expert en psicologia política per interpretar en aquest enfocament un cert retret al seu amic Esteban. Sobretot veient l'expressió ennuvolada i de tristesa d'Ortuzar en anunciar la seva retirada. Llarga vida al PNB i a la seva manera de fer. Però això em porta on també volia arribar. Hi ha algun paral·lelisme entre l’evolució política del País Basc i la de Catalunya? Ho pregunto prescindint, als efectes d'aquesta anàlisi, dels condicionaments que va suposar l'existència del terrorisme d’ETA. El PNB va fer una experiència que no va arribar a port amb el pla Ibarretxe. I va mesurar amb cura fins on portar el xoc amb l'Estat i com redirigir l'energia un cop vist que per aquell camí no s'avançava. D'altra banda, com han llegit Puigdemont i Junqueras la renúncia d'Ortuzar? Tenim els catalans alguna conclusió per extreure de la capacitat de negociació del nacionalisme i l'independentisme basc i de la seva inclinació per la subtilesa abans que per la radicalitat i el desafiament? Estic segur que l'habilitat del PNB no deriva només del concert econòmic. Però, certament, tot ajuda.
