Oriol Junqueras: “L'Estat no ha entès que estem a mitja partida”

BarcelonaDarrere del vidre del locutori de Lledoners, Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) no para de somriure i explicar anècdotes tot i la condemna a 13 anys de presó. Ell, confessa, ja s’havia fet a la idea d’una pena llarga.

Quin va ser el seu primer pensament quan va saber que el condemnaven a 13 anys de presó?

El primer pensament va ser per als meus fills i la meva dona. Immediatament vaig pensar també en tots els companys presos i preses polítiques. No pateixo per mi, pateixo pels meus. Jo ho tinc molt assumit.

Com ho han viscut els presos aquí a Lledoners?

Els he dit i repetit que no pateixin, que era inevitable. És un estat que sempre actua així, els pot l’orgull i l’esperit de venjança. Però a la vegada és un error que els perseguirà.

Com s’ho fan vostè i la resta de presos per no deixar-se endur per la ràbia o el ressentiment?

Segur que hi ha algun moment de ràbia, però ens sentim profundament orgullosos de ser a la presó per posar les urnes. Del ressentiment no en fem res.

¿Li han dit, els seus advocats, quan calculen que podrà sortir de permís o accedir al tercer grau?

Ja ho anirem veient. En tot cas, afortunadament, tots els companys sortiran abans que jo.

¿Tem que la Fiscalia s’oposi al seu accés als beneficis penitenciaris i que el Suprem ho acabi bloquejant?

Aquest estat és capaç de qualsevol cosa, però no tenim per què tenir menys drets que qualsevol altra persona que sigui a la presó.

Manuel Marchena rebutja la rebel·lió perquè no hi va haver prou violència, però afirma que tot el Procés no va ser més que un “esquer”, una “quimera”, un “somni” perquè vostès no van pretendre mai fer la independència de manera unilateral sinó forçar l’Estat a negociar. Què li sembla?

Si això fos veritat, ¿com és que van decidir pegar indiscriminadament els ciutadans catalans que només volien votar? Si fos veritat, per què van treure el monarca i han utilitzat les clavegueres? Si fos veritat, per què els caldria tancar-nos a la presó preventivament durant tant de temps o amenaçar altres països europeus públicament perquè extradeixin els membres del Govern?

La sentència es vanta que només amb la publicació del 155 al BOE es va fer desistir el Procés. ¿Aquesta és la prova que la via unilateral, amb els riscos que comportava, mai va estar sobre la taula, realment?

El que no entén l’Estat és que l’octubre del 2017 no va acabar res. Estem a mitja partida i no tinc cap dubte que la guanyarem nosaltres. La presó és només una fase més en aquest camí cap a la llibertat. Però la independència de Catalunya és un procés irreversible.

¿Creu que l’independentisme ha interioritzat que aquest procés, amb la correlació de forces actual, no serà ràpid?

Cregui’m que ningú té més pressa que jo, però no podem estavellar l’autobús on anem tots. Estem convençuts que el camí cap a la República Catalana és inevitable, però també ho estem que cal arribar-hi sent tants com sigui possible. I, sovint, això ens obliga a anar al ritme dels més lents, no dels més ràpids. És aquella idea zapatista de no deixar ningú enrere.

¿La sentència pot tornar-se en contra de l’estat espanyol?

No en tinc cap dubte. Han comès un error pel seu orgull i les seves ganes de venjança, i tot i que les conseqüències no siguin immediates, posa de manifest les deficiències democràtiques de l’Estat.

¿Li preocupen els incidents violents que hi ha hagut durant les protestes per la sentència?

Sí, no m’agraden algunes de les coses que he vist. I segur que hi ha coses més útils que cremar un contenidor. Però alhora cal dir que hi ha coses molt més violentes, com ara clavar cops de porra al cap, desnonar una família o condemnar una generació a la precarietat laboral. És aquell concepte tan conegut de la violència estructural. També és evident que l’Estat vol vincular el moviment independentista a la violència, és el seu estadi perfecte, perquè en aquest terreny ens guanya. No caiguem en els seus paranys. El moviment és netament pacífic i és la via per desmuntar l’Estat.

Quatre joves han perdut un ull en els enfrontaments amb la policia.

No m’agraden gens moltes de les imatges que he vist, hi ha hagut excessos policials evidents, sobretot de la policia espanyola, però també dels Mossos d’Esquadra, i cal actuar amb la màxima responsabilitat i fermesa per corregir-ho. Dit això, crec que no es pot criminalitzar tot el cos de Mossos d’Esquadra perquè segur que la majoria fan una feina extraordinària.

¿Considera que existeix el perill que una part de l’independentisme, sobretot els més joves, es radicalitzi i abandoni la via no-violenta?

Entenc la frustració i els sentiments d’aquests joves, som innocents i ens han sentenciat a 13 anys de presó. Però cal tenir el cap fred. Actuem amb intel·ligència, mirada llarga i estratègia, perquè el que volem tots és guanyar. Guanyem la llibertat de manera definitiva.

Deia Dolors Bassa ahir en aquest diari que a nivell institucional no s’ha estat a l’altura tot i tenir dos anys per preparar la resposta. No hi ha estratègia conjunta?

Tots estem d’acord que el camí que cal seguir és sumar més complicitats, dins i fora, per poder fer un referèndum el resultat del qual puguem implementar. I el 10-N és una oportunitat per traslladar a l’àmbit institucional aquesta justa indignació. Ningú té un camí alternatiu, i si algú en té un que me l’expliqui.

Però sí que no hi ha un full de ruta compartit.

M’agrada més el concepte de GPS que el de full de ruta. És a dir, sabem on anem, que és la independència, però si hi ha una via taponada, diguem-ne per una esllavissada, hem de poder buscar rutes alternatives.

Quina és la via que segueixen ara?

Ho diré en paraules d’aquell savi d’Hortaleza [l’entrenador de futbol Luis Aragonés]: guanyar, guanyar i guanyar. Guanyar a les urnes cada vegada i guanyar als carrers. Guanyar complicitats i ampliar els suports.

¿Cal defensar el diàleg tot i que a l’altra banda ningú vulgui dialogar?

Més encara, fins i tot, perquè això és el que ens demana la comunitat internacional. La bandera del diàleg ha de ser nostra.

¿Se sent decebut per la reacció de Pedro Sánchez a la condemna?

És teatre. I ara sembla que li toca fer de hooligan espanyolista. Han decidit pactar amb el PP, fer la gran coalició contra Catalunya.

Aquest divendres Sánchez ha dit que no la faria...

Pedro Sánchez pot dir una cosa i al cap d’uns mesos la contrària, no té ni ideologia ni principis.

Tot i això, ¿considera que cal mantenir la mà estesa al PSOE?

Amb aquest PSOE és impossible que puguem anar enlloc. Ara bé, també és veritat que la solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat només pot passar per la negociació, la fi de la repressió i per votar en un referèndum.

Després del 28-A van oferir els seus vots gratis a Sánchez. ¿Ara han canviat d’estratègia?

Amb la nostra estratègia hem desemmascarat el PSOE, hem aconseguit evidenciar que ni volia un govern progressista ni volia frenar la ultradreta ni volia diàleg. Els ciutadans, però sobretot la comunitat internacional, estan veient que Pedro Sánchez és molt més semblant a Mariano Rajoy del que pensaven.

¿Llavors aniran a bloquejar com diu que farà la CUP?

¿De què serveix el “No a tot” per sistema? Cal valentia i fer política. La resta de posicions són molt còmodes però no serveixen per a res.

Quines condicions posaran per a la investidura?

Amb aquest PSOE, no ens podem entendre de cap de les maneres. Haurà de rectificar molt.

¿Tem que la dreta pugui guanyar, aquesta vegada?

El problema no és que el PP pugi, és que el PSOE ha fet seu el discurs de la dreta. Sánchez s’està riveritzant per aconseguir quatre vots. Aquestes eleccions van de triar entre un gran pacte d’estat, PP-PSOE, i un independentisme fort que plantegi una solució.

¿Confia que després de les eleccions es podrà obrir una nova etapa política de diàleg amb l’Estat?

Veurem quina és la geometria, però cada dia sembla més evident que el PSOE ja ha triat el PP, la gran coalició. Utilitza Catalunya per justificar un retrocés democràtic. En tot cas, nosaltres persistirem i forçarem l’Estat a seure en una taula.

I en aquesta nova etapa, ¿no seria necessari convocar també eleccions al Parlament de Catalunya?

Tan veritat és que caldrà tornar-nos a recomptar més aviat que tard com que segur que ara no és el moment.

¿Veu possibilitats de pactar aquest nou rumb amb el que representen JxCat i Puigdemont i amb la CUP?

Sempre hem defensat que era imprescindible treballar des de la diversitat en una estratègia compartida, i sé que s’estan fent passos en aquesta direcció.

¿Manté comunicació directa amb l’expresident Puigdemont sobre el camí que cal seguir en el futur?

Directa és impossible, però ens intercanviem missatges, això sí.

Què opina de la proposta del president Torra d’exercir l’autodeterminació al final de la legislatura?

És evident que només podem tornar a exercir l’autodeterminació per guanyar de debò quan realment hi hagi la possibilitat de fer-ho efectiu. Qui proposi coses diferents, o no vol guanyar de debò o té altres interessos. I ja li puc garantir que no hi ha ningú que tingui més ganes d’aconseguir la independència que jo o el meu partit.

¿Confia que hi pugui acabar havent pressupostos?

Es faria molt difícil seguir sense uns nous pressupostos, però sé que la proposta del vicepresident Aragonès és molt bona i estic convençut que l’oposició no impedirà que hi hagi més mestres, més mossos i més inversió en polítiques socials.

Vostè va dir que Pere Aragonès seria un candidat “qualificadíssim” per presidir la Generalitat. ¿És la seva elecció definitiva de cara a les pròximes eleccions catalanes?

Aquesta qüestió la decidirà ERC quan sigui el moment, i jo donaré la meva opinió al partit quan me la demanin.