Orígens i estratègies diversos per a Ciutadans i per a Ciudadanos

Politòlegs editors de PolitikonCiutadans torna a estar de moda a Espanya després del 27-S. Abans de l’estiu es parlava del complicat dilema que afrontava després de les municipals i autonòmiques del maig per haver-se de mullar en matèria de pactes. No obstant això, ara hi ha enquestes que ja el situen com un competidor a l’altura dels partits tradicionals, havent deixat enrere Podem. Que estiguem davant un canvi de més recorregut o un suflé caldrà veure-ho, però tot apunta que estem davant del conegut efecte carro guanyador, que provoca que els votants tendeixin a donar suport al partit favorit (o almenys a aquell del qual es té més sensació de victòria).

Per descomptat, els nous partits competeixen sobretot contra les expectatives dipositades en ells. Que Ciutadans hagi aconseguit 25 escons al Parlament, més del que auguraven les enquestes, ha pogut provar un efecte d’arrossegament. Al cap i a la fi, és el principal partit de l’oposició a Catalunya i el puntal central del bloc no independentista. Caldria ser prudent, però, a l’hora d’extrapolar els resultats a les generals. D’una banda, perquè Ciutadans és un partit vell a Catalunya, amb representació institucional de fa una dècada i una estructura organitzativa consolidada. I, de l’altra, perquè el 27-S ha sigut especial per la polarització al voltant de la independència, una qüestió en què Ciutadans té una posició forta.

Per tant, és fonamental entendre que Ciutadans no és exactament el mateix que Ciudadanos. El partit d’Albert Rivera s’ha expandit per Espanya de manera irregular i precipitada abans de les eleccions autonòmiques, en alguns casos amb aliances amb partits o notables locals. Això fa que sigui un partit molt més heterogeni territorialment del que semblaria a primera vista. Però, a més, els temes fonamentals en la seva agenda no són els mateixos dins i fora de Catalunya. Dins és ben coneguda la seva posició respecte de l’organització territorial de l’Estat, mentre que fora de Catalunya no posa tant èmfasi en aquesta qüestió -com sí que feia el seu quasi difunt germà UPyD- sinó que parla essencialment de la lluita contra la corrupció i les reformes institucionals que cal i se centra a prometre una gestió econòmica eficient.

Un ‘catch-all party’ català

Respecte als seus votants, de nou és crucial entendre la diferència entre la branca catalana i l’espanyola. En els seus inicis, en els anys del debat estatutari, Ciutadans va esgarrapar el vot socialista menys catalanista, després va xuclar-ne del PP i més tard n’ha recollit fins i tot algun de CiU descontent amb el gir sobiranista. S’ha anat expandint, per tant, com un catch-all party (un partit que tot ho agafa), sumant votants de diferents posicions des de l’esquerra no sobiranista, emparant-se especialment de l’espai que anava deixant-li el PSC. Fora de Catalunya, però, la cosa és una mica diferent.

Això és precisament el que s’observa si es comparen les opcions electorals prèvies dels actuals votants de Ciutadans a Catalunya amb les dels del País Valencià, Madrid o Andalusia. Com es veu, una part no menyspreable del seu electorat prové de l’abstenció en tots els casos, però, en comparació amb els catalans, en la resta és molt més gran la proporció d’exvotants del PP. ¿Això vol dir que l’electorat socialista és immune a ser capturat per la formació de Rivera a les Castelles o Andalusia? No necessàriament. En primer lloc, perquè molts dels que van votar el PP el 2011 podrien haver votat el PSOE el 2008. Ciutadans atreu un electorat volàtil, que ha tendit a ser frontissa en el centre polític d’Espanya. I, en segon lloc, perquè la composició dels seus suports és dinàmica. Igual que va succeir-li a Catalunya, podria passar que el partit experimentés una evolució en sentit contrari en el perfil dels seus votants, ampliant els seus suports per la banda esquerra.

De fet, un element decisiu en aquest sentit és la diferent percepció ideològica que en tenen els votants catalans i els de la resta de l’Estat. A Catalunya el partit taronja és vist com una formació situada més aviat a la dreta, encara que amb una distribució menys abrupta. A fora, particularment a Madrid, se’ls ubica més aviat al centre.

El doble eix i les percepcions

Aquestes diferents percepcions tenen molt a veure amb la relació entre el ventall ideològic (esquerra-dreta) i el territorial (descentralització-centralització). Allà on actuen tots dos alhora tendeixen a solapar-se, de manera que les opcions més favorables a la descentralització es vinculen més a l’esquerra i el centralisme s’associa més a la dreta. D’aquí ve que a Catalunya i, en molta menys mesura, al País Valencià els votants els vegin menys al centre.

Sigui com sigui, la centralitat de Ciutadans és un dels seus grans trumfos fora de Catalunya. Davant d’aquesta situació, i amb la vista posada al 20 de desembre, és comprensible que els altres partits estatals intentin empènyer Ciutadans cap al bloc ideològic del seu rival. D’una banda, el PP diu que el vot a Ciutadans servirà per fer president Pedro Sánchez i, de l’altra, Podem i el PSOE els qualifiquen com “la dreta civilitzada” per equiparar-los amb el PP abans que temptin els seus potencials votants. Unes estratègies de comunicació, en definitiva, que el que busquen és ubicar Ciutadans allà on amenaci menys els graners de votants. Unes estratègies, això sí, amb un nivell de duresa modulat, perquè els seus escons bé podrien ser decisius per arribar a la Moncloa.