Organització territorial: el primer debat per desarticular l’autodeterminació en democràcia va acabar amb l’aparició de les nacionalitats

Hi deu haver qui, quaranta-dos anys després del debat constituent, pensi que ja va advertir aleshores que reconèixer les “nacionalitats” les animaria a aspirar algun dia a la independència. D’altres deuen lamentar que s’hagi arribat a la situació actual per la manca de respecte a aquestes nacionalitats. I encara hi deu haver un tercer grup que pensa que les nacions de l’estat espanyol sempre han tingut el dret a l’autodeterminació. El fet és que l’article 2 i el títol VIII de la carta magna van ser els que van fer perdre més la son als diputats de la legislatura constituent, conscients que de l’èxit de l’organització territorial de l’Estat dependria en bona part la viabilitat de la nova democràcia.

El 12 de maig del 1978 la comissió d’Afers Constitucionals del Congrés va dedicar el dia sencer a parlar exclusivament de l’article 2 de l’esborrany de Constitució. El resultat van ser les 43 paraules, dues comes i un punt final que recull l’article i que es van analitzar una a una, amb un capítol especial fins i tot per a les majúscules (Constitució, Nació i Pàtria, tot i que aquesta última es va acabar obviant). Aquell va ser un debat fonamentalment orientat a definir quin encaix havien de tenir Catalunya, el País Basc i, en menys grau, Galícia, i el primer gran debat sobre el dret a l’autodeterminació.

Governava la UCD d’Adolfo Suárez, partit majoritari a la cambra, que va afrontar el debat amb gran pragmatisme. Com que el terme nació aixecava susceptibilitats, especialment entre els que consideraven que a Espanya hi ha una única nació (l’espanyola), la UCD va abraçar el concepte de “nacionalitats”, plantejat per la minoria catalana, que liderava Jordi Pujol. “La supressió del terme nacionalitats no faria desaparèixer les exigències dels que s’autoqualifiquen amb ressò popular de nacionalistes, sinó que probablement les exacerbaria. Per això acceptem el terme nacionalitats ”, va dir aquell dia Rafael Arias Salgado.

Atributs de nació

Però ell mateix advertia que el reconeixement de la nacionalitat “no és ni pot ser fonament d’un procés d’independència”. Per què va haver de fer aquella advertència? Bàsicament per tranquil·litzar Aliança Popular (AP), liderada per Manuel Fraga, que insistia que aquell seria el futur de Catalunya i el País Basc si se les reconeixia com a nacionalitats. En general, ningú en aquella comissió dubtava que nacionalitat era equivalent a nació. “I una nació és el principi d’autodeterminació, el principi d’autogovern i el principi d’una organització política pròpia”, deia el diputat d’AP Licinio De la Fuente. El seu company José Miguel Ortí va defensar que es convoqués un referèndum sobre aquesta qüestió al conjunt dels espanyols. Malgrat els esforços, AP va rebutjar l’article 2.

I això que, per compensar l’aparició al text de les nacionalitats, se subratllava doblement la unitat d’Espanya (“indissoluble unitat” i “pàtria comuna i indivisible”), malgrat que el líder del PSC, Joan Reventós, remarqués que darrere la paraula nacionalitats no hi havia “possibilitats secessionistes”. Jordi Solé Tura (PSUC) fins i tot va recordar que no totes les nacions -tothom excepte AP reconeixia Catalunya com a nació- acabaven convertint-se en estats i que, en definitiva, el que acontentaria o no aquests territoris no seria un article constitucional, sinó “el joc real de les autonomies i la relació d’aquestes amb el poder central”. Ni CDC ni el PNB es van posicionar a favor del dret a l’autodeterminació, però sí que van demanar poder polític i no només administratiu. Aquell dia el diputat d’Euskadiko Ezkerra va ser l’únic que va defensar aquest dret i, unes setmanes després, al ple del Congrés, se li afegiria el diputat d’ERC Heribert Barrera: “Una autonomia només administrativa demana plena sobirania”, va dir per rebutjar el redactat de l’article.

El sostre competencial

Amb els anys ha resultat evident que, malgrat l’avenç de l’estat autonòmic durant les primeres dècades de la democràcia, ha tornat a topar amb un sostre que algunes de les nacions han trobat insuficient. I les pulsions sobiranistes han tornat a aparèixer com tantes altres vegades en la història de l’estat espanyol. El Tribunal Constitucional hi ha tingut bona part de la responsabilitat. La sentència contra l’Estatut, el 2010, frenava les intencions federalitzants dels catalans, a diferència del que havia suposat la sentència del 1983 contra les pulsions centralistes de la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic. I si l’article 2 de la carta magna ha portat tantes polèmiques, el 138 no se les ha estalviat. I és que el finançament de les autonomies ha sigut un dels grans maldecaps. En aquest cas, però, l’Estat s’ha estalviat grans problemes amb els bascos.